Intuïció? Nah, millor busca una fórmula

El psicòleg Paul Meehl va revolucionar la manera d’entendre les resolucions dels experts en qualsevol matèria en un escrit científic de ja fa més de 50 anys, i encara avui en dia la societat es resisteix a creure-hi.

En el seu “My disturbing little book“, Mehl va analitzar els resultats de fins a 20 estudis que comparaven les previsions de professionals amb experiència i renom en diferents camps, amb les prediccions estadístiques creades per una fórmla que pondera diversos factors. En un exemple, consellers acadèmics professionals havien de preveure el rendiment d’estudiants de primer curs de carrera. Podien entrevistar-los durant 45 minuts, veure les seves notes de batxillerat, i els resultats a varis tests d’aptitud. Per canvi, l’algoritme estadístic només tenia en compte les notes del batxillerat i el resultat d’un sol test d’aptitud. Malgrat això, la fórmula era sempre més efectiva que els consellers a l’hora de predir l’evolució dels estudiants.

Altres estudis tampoc deixen lloc per al dubte, les prediccions estadístiques sempre han estat millors o iguals a les dels experts. El llibre de Mehl arriba a les mateixes conclusions en molt diferents camps de predicció, com en el garantiment de llibertats condicionals per part de jutges (la reincidèǹcia del convicte era millor predita per un parell de factors estadístics que per un jutge amb tot l’historial a les mans) o l’èxit en l’entrenament de pilots. Amb el temps s’ha observat el mateix fenomen també en ambients clínics com en la predicció de mesos de vida per a pacients amb càncer, la durada d’hospitalitzacions, o la susceptibilitat a una mort sobtada dels nounats.

En un cas sonat, un economista va proposar una senzilla fórmula per a preveure el preu que el mercat acabaria atorgant als vins de diferents regions i collites. La fórmula considera tres indicadors: la temperatura mitjana durant l’època de fruit de la vinya, la quantitat de pluja durant l’època de sega, i la precipitació total durant l’hivern anterior. Contra tota lògica i malgrat la còmica indignació de la comunitat vinícola francesa, aquesta fórmula prediu el preu d’una ampolla de vi a deu anys vista molt millor del que ho poden fer experts en vins de renom, de nou amb tota la informació a les seves mans, inclús amb la possibilitat de fer quelcom que un algoritme no podrà fer mai: tastar el vi.

Hi ha situacions singulars en què un predictor subjectiu podrà concloure millor que un algoritme, per més acurat que aquest sigui. Per exemple, suposem que tinguéssim un algoritme que preveu si una persona anirà al cinema aquesta nit a veure una pel•lícula. Si m’arriba la informació que el subjecte s’ha trencat la cama, podré predir molt millor que l’algoritme, que no contempla la salut de les seves cames, el si anirà al cinema aquella nit. Som per tant especials a l’hora de considerar factors d’ocurrència excepcional amb implicacions molt decisives.

És precisament perquè de vegades disposem de molta informació, que el nostre subconscient decideix atorgar a un factor únic el 100% del valor, i una veueta insisteix al nostre conscient que aquesta ha de ser la predicció. N’hi diem intuïció. El que no sóm capacos de reconèìxer, ni de vegades tan sols acceptar quan ens ho demostren, és que el nostre judici és extremadament dependent del context, ni podem veure que la nostra intuïció sobre el mateix tema variaria dràsticament si la féssim en un altre entorn, moment o situació. Els éssers humans som molt menys vàlids formulant prediccions del que ens pensem. El terme en psicologia es diu il•lusió d’habilitat. El concepte és totalment equivalent al d’una il•lusió òptica, on no podem evitar veure una figura més gran que l’altra encara que sobre el paper siguin mil.limètricament iguals.

En general, serà sempre millor buscar quatre factors i pensar en alguna fórmula senzilla que no pas confiar en la nostra intuïció, encara que, o especialment si és sobre un tema sobre el qual creiem que en sabem prou!

Metodologia! 🙂

Anuncis

Mesura el teu nivell de masclisme

Que el masclisme és perillós, ja ho sabem tots. Però el masclisme no es manifesta només amb les actituds agressives que tots coneixem i condemnem. El masclisme és ambivalent.

Això vol dir, que el masclisme no té només una cara, sinó dues. Existeix el masclisme hostil, que involucra sentiments negatius cap a les dones, com ara pensar que tenen el desig de controlar els homes del seu voltant a través del feminisme o de la seducció sexual; i el masclisme benevolent, que involucra les actituds cavalleresques aparentment positives però sexistes ja que implica que les dones són éssers més dèbils que requereixen protecció.

Els professors Glick i Fiske han desenvolupat un petit però interessantíssim qüestionari amb el que mesurar els teus nivells de masclisme hostil i benevolent (Feu click aqui per a fer-lo online). Un cop l’hagis fet, rebràs dues puntuacions entre 0 i 5 valorant els teus nivells de masclisme hostil i benevolent. Cal dir que no hi ha una frontera clara entre una persona masclista i una persona no masclista. Un cop obtingudes les puntuacions, aquestes es poden comparar en gràfics amb les puntuacions mitjanes de l’estudi, o de diferents paisos. Les puntuacions estan separades entre els resultats de homes i de dones, doncs no només els homes són masclistes en la societat.

ASI score

És molt interessant d’observar que, en regla general, els nivells de masclisme benevolent són més alts en els homes que en les dones. Però en aquells paisos on el masclisme hostil té uns nivells molt alts, són les dones les que mostren més sexisme benevolent que els homes. Quan enfrontades a reaccions violentes si refusen els rols convencionals de la dona, aquestes sovint abracen amb més força el sexisme benevolent.

Curiosament però aquesta norma es trenca només (dels paisos estudiats) a Alemanya, on malgrat haver-hi un nivell relativament baix de masclisme hostil, les dones tenen més masclisme benevolent més alt que els homes. Teories o  hipòtesis al respecte?

PD: L’enquesta, que jo us encoratjo a totes i tots que la feu, és en Anglès. Si teniu interès en fer-la però se us fa difícil en Anglès, si us plau feu-m’ho saber i publicaré la traducció aquí mateix.

Conformitat amb el grup – L’experiment de Solomon Asch

Conformitat

Conformitat? A la merda!

Hola de nou!

Una entrada molt breu avui per a fer-vos pensar. Us vull explicar l’experiment de Solomon Asch per investigar el fenomen psicològic de conformitat amb el grup. Asch volia veure quin efecte té l’opinió d’una majoria sobre la opinió discrepant d’un individu.

A l’experiment d’Asch, hom hi aniria sense saber de què es tracta. Un petit grup de gent entraria a la sala amb tu per a prendre part a l’experiment juntament amb tu, però només tu series en realitat subjecte de l’experiment, mentre que tota la resta formarien part del muntatge, cosa que evidentment, desconeixeries.

Un cop a la sala, la prova és molt senzilla: A tot el grup a la vegada, se us mostra una imatge com la següent, en la que hi ha una línia a l’esquerra i tres línies diferents a la dreta. Se us diu que, per provar les seves capacitats de percepció, heu d’identificar quina de les línies de la dreta té la mateixa llargada que la mostra de l’esquerra.

experiment d'Asch

Els participants haureu de donar les vostres respostes en ordre. En les primeres mostres, tothom respondrà correctament, però a partir d’un cert punt, tots els participants falsos (tècnicament denominats confederats) coincidiran a respondre incorrectament que la línia B, en el cas de l’exemple, és la que s’escau.

Els experiments mostren que en més d’un 70% dels casos, el subjecte de l’experiment respondrà també incorrectament d’acord amb el grup.

En ser preguntats després de l’experiment, perquè han respòs incorrectament la prova, totes les respostes dels subjectes es poden agrupar en dues opcions. Els que diuen coses com:

Ja m’he pensat que era incorrecte, però en veure tothom respondre el mateix, he començat a dubtar de les meves percepcions.

o bé els que diuen que:

Jo sabia des del principi que la resposta era incorrecta, però he preferit no discordar amb la opinió majoritària del grup.

Veieu analogies d’aquest comportament a la realitat? Reflexionem-hi mentre veiem aquest vídeo dels efectes de la conformitat amb el grup en un ascensor.

PD: Aquí el vídeo de l’experiment d’Asch en sí mateix.

L’origen de les supersticions

Tots tenim supersticions. Podem ser més o menys conscients de les supersticions que tenim, i també ser més o menys conscients de la seva absurditat, però tot i així en tenim. No parlo només de supersticions populars com que trencar un mirall porta mala sort, sinó també de supersticions quotidianes com ara que prémer el botó de l’ascensor repetidament farà que baixi més ràpid.

Si ens posem a pensar-hi (i de fet, per definició) una superstició és un comportament totalment deslligat de qualsevol conseqüència, però que persistim a fer sota la creència que ens reportarà una recompensa. Però d’on vénen aquestes supersticions?

B.F.Skinner va ser un psicòleg de mitjans del segle XX que afirmava que totes les accions de la nostra vida eren conseqüència d’un procés d’aprenentatge per experiència. Segons ell, totes les nostres decisions estan condicionades per les experiències similars anteriors en les què haurem estat recompensats o castigats pels nostres comportaments. Aquesta va ser una extrapolació molt provocativa dels comportaments dels gossos de Pavlov, i de les rates de la caixa d’Skinner cap als humans.

Els gossos de Pavlov van aprendre a salivar cada cop que sonava la campana, perquè ho van associar al fet que poc després arribava menjar a la seva gàbia. A la caixa d’Skinner, una rata rebrà menjar cada cop que accioni una palanca, de manera que després d’haver-la activat per primer cop i haver vist la recompensa, la rata es quedarà prop de la palanca, i eventualment aprendrà que cada cop que acciona la palanca cau menjar.

Els companys psicòlegs d’Skinner, escèptics amb aquesta idea, el van desafiar amb el concepte de les supersticions: “Les supersticions són creences molt complexes úniques dels éssers humans, no explicables per simples aprenentatges de comportament”, li van dir. Skinner els va demostrar que s’equivocaven, creant coloms supersticiosos.

Skinner ja havia usat la seva capsa per condicionar coloms a picar un sensor. Aquesta vegada però, va posar un colom a la seva capsa d’Skinner, però l’animal no havia d’accionar cap palanca ni prémer cap botó per tal de rebre menjar. Simplement, el menjar cauria dins de la gàbia cada minut, més o menys (20 segons amunt o avall).

Ràpidament va observar que els coloms van començar a accentuar aquell comportament que, aleatòriament, havien tingut en el moment en que havia caigut menjar per primer cop. Així, alguns coloms es posarien a picar repetidament una cantonada fins que queia el menjar, convençuts que les seves picades havien causat que el menjar caigués. D’altres es posaven insistentment a caminar en cercles, o a batre les ales, o a baixar i pujar el cap en unes frenètiques reverències.

En altres paraules, els coloms havien desenvolupat una superstició.

Basant-se en aquest experiment, Skinner afirmava haver trobat l’origen de les supersticions. En algun moment hauríem rebut una recompensa que no podríem explicar, i inconscientment atorgaríem al que estiguéssim fent (o el que estigués passant al nostre voltant) la causa de la nostra recompensa. Aquesta creença es veurà reforçada si, de tant en tant, i mentre duem a terme aquesta superstició, tornem a rebre aleatòriament aquesta recompensa.

Aqui podeu trobar la transcripció de la publicació original de B.F. Skinner sobre els coloms supersticiosos.