La gran patacada de Pablo Iglesias. La dignitat i raó que d’ell admirava s’han estimbat.

pablo exaltat

Jo a en Pablo l’admirava. De fet, encara l’admiro per moltes coses, però el que abans era una admiració pel que em semblava una persona completa i intel·ligent, ara és només una admiració parcial i tacada per la resta de la seva carrera.

I he gaudit molt escoltant les agudes entrevistes que feia en Pablo Iglesias a diferents personatges públics interessants en el seu programa “Otra vuelta de tuerka“. M’he fins i tot empassat les entrevistes que li han fet en terreny enemic, com la de TVE en la que se sentien els tertulians preparant-se al crit de “al enemigo ni agua“, i m’he indignat per la manipulació mediàtica que Espanya ha usat contra ell.

També porto molt temps intentant aturar les crítiques que li plouen des de Catalunya per part d’aquells independentistes que li tenen por, intentant convènce’ls que en Pablo és el nostre aliat i que a l’hora de la veritat serà una persona raonable, com ho solen ser les esquerres alternatives (massa ben acostumats estem amb la CUP potser).

Però en Pablo s’ha esgarriat. Es podria dir que s’ha enfonsat, ha cedit sota la pressió de la guerra política bruta que impera a l’Espanya que vol governar. Ell mateix defensava que si ell podia ser objecte d’atacs polítics, ell també ha de poder atacar políticament impunement. Ha perdut la coherència.

Sobretot des que ha entrat en el joc d’utilitzar Catalunya com a pilota política. Com fan tots. Ell ha entrat en aquesta arena envestint i xisclant com qualsevol altre, buscant fer-se sentir més i atraure més atenció que els que ja hi xisclen des de fa temps. Nova política, en diu. Com tots els altres abans, entra sense tenir la menor idea del que està passant, sense entendre ni un bri la realitat de Catalunya, dels catalans, que és la realitat d’una Espanya plurinacional que massa temps se n’avergonyeix i ara ja no se’n pot sortir.

Però malgrat la seva absoluta inòpia, ens tracta amb condescendència a uns, i amb menyspreu i supèrbia als altres. Ell sap el que ens convé, i els milions que surten al carrer, pobrets, no saben el que es fan.

Feia temps que en Pablo Iglesias jugava molt a prop del precipici. Però l’empenta final se l’ha donat ell mateix en els actes de campanya de Catalunya sí que es pot:

“Si quiere que le demos sexo a Mas, le vamos a dar sexo a Mas, le vamos a dar látigo en esta campaña, le vamos a dar látigo” 

“Esa gente de barrio de barrio que no se averguenza de tener abuelos andaluzes o padres extremeños, tiene que sacar los dientes, no podeis consentir que os hagan invisibles en Catalunya!”

Em fa vergonya aliena sentir-lo. Des del prisma de l’esquerra alternativa, radical i democràtica amb la que simpatitzo, aquestes frases són impresentables. Barrejar el sexe amb la violència. Donar a entendre que el sexe és un un element de càstig. O pitjor encara, apel·lar a les ètnies de les persones, insinuar que hi ha discriminacions on no n’hi ha… Tant és, no seguiré.

En Pablo Iglesias ja no fa política. Ja no exposa idees interessants i raona principis íntegres. Ell ara és a la tribuna d’animació d’un partit de futbol i crida enaltit als seus seguidors per escalfar els ànims de la batalla que som a punt de presenciar al camp. I tot s’hi val.

En Pablo volia fer “nova política”. Però jo d’això en dic merda. Merda que fa olor de tradició. La tradició política de sempre. Ara veig que amb tu no canviarà res, Pablo.

Anuncis

Eleccions 25N – Cinc cèntims per un anàlisi objectiu

Benvinguts, lectors!

Un blog més s’obre a la xarxa, un blog d’opinió, de política, de psicologia, de moral, ciència, tecnologia… Tot d’opinions, propostes i reflexions que espero siguin totes clares i no mal enteses. Prometo ser polèmic, però sensat; passional, però mai visceral.

Obro aquest blog amb motiu de les eleccions del 25N a Catalunya, ja que la política és una de les meves passions. I com a tal, l’obro amb un anàlisi dels resultats! Motivat per les sempre partidistes lectures dels mitjans, vull oferir una lectura diferent, totalment apartidista, si bé fent especial esment en les dues causes importants del moment: La causa independentista, i la causa d’esquerres.

Resultats 25N

Anàlisi del resultat de les eleccions al parlament de Catalunya:

Just amb la ressaca de la nit electoral, s’han fet moltes lectures dels resultats de les eleccions, amb el cap calent la majoria, i mirant als possibles governs que se’n podrien derivar. A més a més, en funció de qui ho preguntis, sembla que parlin de les eleccions de països diferents. Per uns resulta que l’independentisme ha crescut mentre que pels altres, ha fracassat estrepitosament. Per uns les dretes han rebut un càstig mentre que per altres, les esquerres han desaparescut.

Per això pretenc fer aqui un anàlisi dels resultats objectiu, mirant els resultats amb tots els seus ets i uts, comparant votants i programmes electorals, per treure’n bé l’entrellat, i unes conclusions que espero que siguin esperançadores pels que sóm independentistes i d’esquerres.

A la foto de portada presento els gràfics dels resultats electorals, amb totes les dades: Diputats obtinguts, vots aconseguits, i percentatge de vots sobre el total de vots emesos (vots a partits + vots en blanc + vots nuls) i percentatge de vots sobre el total de vots possibles (cens electoral). Dessota, presento per comparació els mateixos paràmetres en les passades eleccions del 2010. He creat aquest resum que considero tant il·lustrant ja que no l’he pogut trobar enlloc. Cal tenir totes les dades a mà, per poder comparar bé!

 

La causa independentista :

Anem a llegir els resultats en clau independentista. Han estat aquestes eleccions un fracàs per a l’independentisme? Els sectors unionistes ho llegeixen així degut a la forta (i inesperada) devallada de CiU. Però tots sabem que es fan trampes al solitari. ERC, partit independentista líder, puja 11 escons, i les CUP, partit independentista d’esquerres, substitueix amb 3 escons els 4 de SI, partit independentista liberal i populista. A això se li ha de sumar la següent reflexió: CiU no es va presentar, a les anteriors eleccions, amb un programa per l’estat propi, cosa que li va donar 62 diputats ambigus, pressumptament catalanistes… però no tots. Amb les presents eleccions, CiU ha convertit 62 diputats ambigus, en 50 diputats a favor de l’estat propi. Probablement una bona inversió. Així doncs, la lectura és que al 2010 teníem 14 diputats independentistes, mentre ara en tenim 74. A més a més, si considerem ICV en el pack de diputats que volen fer un referèndum, en teníem 24 abans, i 87 ara. Frontalment en contra, teníem el PSC, el PP i C’s, que han passat de sumar 49 diputats a 48, és a dir que malgrat tot el que piulen, els unionistes han baixat en força, si bé és cert que s’han radicalitzat (és una simple qüestió de com els hi queda la disfressa, ja que al Rivera se li veuen les orelles de llop molt més facilment que a la Chacón).

Si assumim que hi ha poder al parlament més que suficient per tirar endavant una consulta independentista, podem fer algunes càbales sobre els resultats a aquesta consulta, mirant els votants a cada partit. Posant per hipòtesi que els votants als partits votaran el mateix que volen els seus líders, obtenim : CiU+ERC+CUP+SI = 1.781.460 votants independentistes, és a dir, un 48,707 % de la gent que es va molestar en anar a votar, i un 33,88 % de la població amb dret a vot. Això representa, respecte les passades eleccions, un increment de 216.702 votants, fins i tot si ja comptàvem a CiU en aquest sac (si no, l’increment és de 1.419.532 votants a favor!). A l’altra banda del ring, hi tenim els partits declaradament antiindependentistes PSC+PP+C’s+UPyD+PxC+Falange = 1.150.765 al 2010, que han crescut fins als 1.344.149 al 2012. Els votants a partits declaradament antiindependentistes formen un 36,75 % dels qui es molestaren en votar, i un 25,56 % de la població.

A tot això encara cal fer-hi un apunt important, i és que no hem comptabilitzat els 358.857 votants d’ICV en cap dels dos bàndols. Això és perquè oficialment, en el seu programa no s’aposta ni pel si, ni pel no a l’estat propi. Les sensacions són però que els seus votants s’inclinarien més aviat pel si (opinió personal).

 

La causa d’esquerres :

Els resultats de les eleccions són encara més esperançadors pel que fa a les esquerres, i no parlo només de la valuosíssima irrumpció de les CUP al parlament, una esquerra diferent, sinó en general. Una vegada més, vam poder veure a TV3 com se li preguntava a l’Herrera què en pensava de la forta devallada de les esquerres… a la que un astorat Herrera va haver d’aguantar-se el riure.

I és que un cop més, podem comparar diputats clarament de dretes contra diputats clarament d’esquerres, i el mateix podem fer amb el nombre de votants. Així, compararem CiU+PP contra ERC+ICV+CUP. La resta de partits m’abstinc de comptabilitzar-los enlloc ja que en aquesta qüestió són ambigüs o poc fiables. Així doncs, malgrat que la partida sempre la guanyen les dretes, la tendència és clarament positiva. Al 2010 teníem 80 diputats contra 20, i al 2012 n’hem obtingut 69 contra 37, una relació de 1,8648 favorable a les dretes que, en nombre de votants es redueix a una relació de 1.583.538/981.368 = 1,6136.

En conclusió, el panorama polític s’ha volcat una mica més cap a l’esquerra, i una mica més cap a l’indpendentisme. Si CiU, el gran perill per a la honestedat, no es fa enrera, el referèndum és una certesa, i la victòria del si, ara per ara, també. Cal no perdre de vista però que aquestes coses poden variar, i el que es vota ara, pot ser diferent del que es votarà en un futur. Aquí només he pretès analitzar el canvi sofert del 2010 al 2012.

No perdo de vista que malgrat que sóc objectiu amb les dades, també sóc optimista amb les meves causes. No tinc cap problema en rebre comentaris, altres impressions o anàlisis. I gràcies per llegir l’article!

Salut!