Del fang al camp. Camps de refugiats a Dunkerque

image

Tot ha acabat com, de fet, hauria pogut començar en un viatge diferent. En passar a acomiadar-me per “casa” seva, en Malte i la seva dona Miriam m’han convidat a un tè. Ara ténen un terra sec de fusta sobre el que han acomodat prous mantes per a fer una superfície flonge per a seure durant el dia i dormir a la nit. Sobre les mantes ténen una estufa de gas, i en un dels costats de la caseta hi han muntat una cuineta, elevada sobre palés, i han construit una sèrie de prestatges sobre els que acumulen algunes de les donacions d’aquests últims dies. Mantes, roba, algunes sabates, llanternes, i queviures. Les parets encara són despullades, però segur que aviat seràn ornamentades amb mantes o teixits de colors.

Fa 5 mesos que viuen a Dunkerque. Tot l’hivern. Hi van arribar amb la idea de creuar cap al Regne Unit, on diuen que hi ténen parents. Fugen del Kurdistan iraquià. Diuen que l’Iraq ja no és un país, que està trencat. No ténen cap esperança de poder-hi tornar.

“-T’agrada el tè? Em recorda a casa meva, és el mateix que bevia al Kurdistan.”

5 mesos vivint en el camp de refugiats reconegut amb les pitjors condicions del món (pel que sembla aviat serà superat per Idomeni). En una tenda de campanya, enmig d’un solar fred d’arbustos i bardisses. No poden constuir-se estructures sòlides perquè la gendarmeria controla l’accés i requisa tots els materials de construcció. Però el pitjor del camp, el que el converteix en un infern, és el fang i l’aigua acumulada. Es tracta bàsicament d’un aiguamoll de fang líquid que es barreja amb les restes de menjar en descomposició i les desfetes humanes, fent-ne el llim més insalubre que s’hagi pogut veure. I aquest llim cobreix totes les sabates, mitjons i pantalons dels habitants del camp. I s’escampa pels interiors de les tendes, i per les parets, i acaba cobrint-ho tot, incloses les persones.

image

Perruqueria a la Jungla de Dunkerque

image

Carrer principal de la Jungla de Dunkerque. Refugiats i voluntaris ens enduem objectes encara aprofitables cap al nou camp.

Per treure dues mil persones d’aquest horror, l’organització Utopia amb l’ajuda de Medicins Sans Frontieres i de l’alcalde de Dunkerque, han construit un nou camp de refugiats en una esplanada sense fang i amb casetes de fusta de 3×2 metres que podran allotjar famílies o bé grups de 4 homes solters. Una menció especial a l’alcalde de Dunkerque aquí, ja que estableix aquest lloc en contra dels desitjos de la Préfactura, que volia (i encara vol) prohibir-lo.

Vaig conèixer en Malte el dia que van obrir el camp, i jo voluntariava a l’arribada d’autobusos per guiar els refugiats cap al procés de registre. En Malte va arribar sol dient que necessitava una casa per a ell i la seva dona. No era l’únic. Però no li donarien una casa fins que no hi fóssin tots dos, al camp. Feina em va costar convèncer-lo que no li serviria de res “deixar-lo parlar amb el que distribuia les claus” com ell demanava. Que havia d’afanyar-se a tornar a la jungla a cercar la seva dona i tornar tots dos junts. Vaig parlar amb el conductor de l’autobús en què havia vingut perquè el retornés a la jungla.

image

Refugiats fent el registre al nou camp de Dunkerque

Tres dies sencers he treballat en aquest camp, un a la jungla, i un al magatzem. En aquests dies, les cabanes de fusta s’han ampliat amb avancés de tela, o inclús porxades de fusta. L’espai entre casetes s’ha cobert i convertit en trasters, i els interiors s’han decorat amb mantes i peluixos. Als carrers s’inicien els negocis, amb taules que venen cigarrets, i alguns ja planegen obrir un restaurant (a l’estil de la Jungla de Calais, que ja explicaré).

“-Vas cap a Calais? Jo he d’anar a Calais. He de trobar un traficant que em fiqui a la meva dona i a mi en un camió per anar cap al Regne Unit”.

No m’atreveixo a contradir-lo. Estarà millor a la Gran Bretanya que a França? Ho dubto. No els volen a enlloc. Per tots dos governs és només una molèstia que confien que desaparegui per art de màgia. Potser desapareixeran si els hi destruim la “llar”, pensen. Si els trenquem aquestes quatre parets de fusta i els prohibim que “s’instal•lin” enlloc més.

Ser al punt de repartiment de roba per a homes és la tasca més estressant del campament. Arriben caixes amb donacions, ordenades per tipus de roba i talles. Hi ha molta varietat, però tots volen el mateix, i des de la finestreta del contenidor metàllic ho criden tots a la vegada alternant uns “my friend” i uns “please please!”. Volen pantalons de xàndal i jaquetes. I tots ténen la mateixa talla (Excepte un tio afortunat que gaudirà de tots els pantalons de talla big european que vulgui). Si arriben sabates, es desferma la bojeria. I s’exhaureixen en qüestió de minuts. No hi ha descans en les 3 hores que passo allà dins al matí. I encara toca repetir a la tarda.

image

Des de dins d'un contenidor de transport, oferim roba als refugiats del camp.

Per això el tè a casa en Malte és un oasi. Aquella mateixa tarda, ell també ha vingut al punt de repartiment, però no per demanar sabates, doncs ja en té, sinó per ajudar-me a aclarir a la multitud què és el que ja no ens queda. La seva ajuda ha disminuit bastant els clams.

Em relaxo amb el tè calent a les mans i repenjat a la paret de fusta, i m’adono que connectar amb els refugiats aquí no és com a Lesvos. Allà, després de veure’ls un dia o dos, els acomiadava somrient, els seus rostres plens d’esperança i els hi desitjava un bon viatge. Em deia a mi mateix, potser confiant expressament en l’energia que llegia al seu interior, que tot els aniria bé. Aquí, quan li dic a en Malte que me’n vaig, puc llegir als seus ulls un deix de decepció. Jo me’n vaig, però ell es queda. Ja porta 5 mesos i qui sap quant de temps més li queda. I quan continui, on anirà? L’esperança és malferida, però en aquesta gent, no mor mai.

“-T’escriuré quan arribi al Regne Unit!”
“-Si us plau! I jo et vindré a veure de seguida, germà“.

image

image

Anuncis

Alfabet Grec

Tot el que veig i faig és nou. Què compartir? Com presentar-ho sense perdre’s en un mar de detalls i descripcions?…
El piano de Michael Nymann a l’escola de música de Skolkotas, em suggereix d’entrellaçar les històries dels migrants amb algunes de les meves tasques a Lesvos. Intentarà ser una pinzellada groixuda de la forma multidimensional que ha adquirit Lesvos al meu cap.
(tots els noms han estat canviats)

image

αlfa

M’enfilo al banc de fusta, mal equilibrat sobre la grava, m’hi poso de puntetes i allargo els braços per arribar al tub metàl•lics de l’estructura de la carpa. En Chand corre a aferrar el banc de fusta i em mira amb ulls divertits. Li puc llegir ben bé a la mirada el que pensa “que sinó, te la tornaràs a fotre!”.

Aquest matí he anat a treballar amb el projecte No Border Kitchen, a la platja de Tsamakia, prop del port de Mitilene. Aquest projecte va néixer a Hannover on un grup de joves alemanys decidiren començar a cuinar al carrer gratis per a tothom. D’allà s’han mogut a Lesvos, on ofereixen tres àpats al dia. Amb el temps, la platja s’ha anat convertint en un campament improvitzat que comparteixen els cuiners i els refugiats per igual. A diferència de la primera nit que vaig venir, avui és un dia tranquil. Molts refugiats van marxar amb els ferris d’ahir i pocs han arribat avui.

Decideixo emprar el meu temps en construir alguna cosa per millorar l’infraestructura del lloc. Em miro l’estructura d’una carpa a mig construir, amb la tela blanca en una mà i uns tensors metàl•lics a l’altra. “Falten bigues” penso. Però vull acabar de construir-la. A prop meu hi ha uns nois, alguns tombats, altres drets mirant-me, amb la música oriental provinent d’un mòbil en alguna de les seves mans. “-Em podeu ajudar?”.

Amb en Chand, n’Abdullah i els altres ens les hem apanyat per acabar la carpa. Amb unes barres d’una tenda trencada, una serra, i molta cinta americana. Jo m’he guanyat la trompada quan el banc de fusta (fet amb parts de barques de refugiats) s’ha girat sota els meus peus i he caigut d’esquena. Les costums poc segures amb què sembla que els agradi treballar al Paquistan se m’han encomanat!

“Mira, aquests són els meus papers, i els bitllets del ferri. Marxo aquest vespre, a les 8”, – “I on aniràs després?”, – “A Espanya”, diu molt convençut. “Atenes, Itàlia, Alemanya i després Espanya”. En Chand i els seus tres “germans” Pakis ho ténen molt clar. Miren el mar i el ferri que els ha de dur a Atenes amb esperança, des del banc que ens hem instalat prop de la carpa que amb esforç i creativitat hem establert aquest mati.

image

Platja de Tsamakia, amb vistes al port de Mytilini, des d'on el ferri surt cada vespre a les 8 cap a Atenes.

βeta

Ens inclinem tots dos damunt la goma de la llanxa punxada que jau damunt les pedres de la platja des de fa dies, i estirem per buidar-la d’aigua i pedres. “Vas venir en aquesta llanxa?” – “No, la meva va arribar per allà, més al Sud” – Em respòn ell.

En Mohammed i jo estem netejant la platja de trossos de barca, que es poden trobar per tot arreu. Els tallarem en trossos utilitzables, els estendrem al sol perquè s’assequin i els plegarem per guardar-los. Serviran per construir matalassos, bancs per seure, o sostres impermeables més endavant. En Mohammed fa mesos que acampa juntament amb els de No Border Kitchen, a la platja. En ser marroquí no té dret a asil, ja que el Marroc està catalogat com a país segur. El seu futur és incert. Avui però, s’implica i s’aplica en la neteja de la platja amb mi.

“- Ara em poso jo al mig!”. Els marroquins estan jugant un rondo de futbol a la platja, i accepto el repte d’entrar-hi. No cal cap paraula per divertir-nos. Correm entre les pedres perseguint la pilota en un joc entre amics tàcits tot i que prohibits, ignorant, no, menyspreant a qui diu que ells són illegals i jo no. Que jo puc ser aquí però ells no.

image

ɣamma

A la gatzoneta estant al seu costat, agafant-li ferm la maneta així com ella agafa ferma el seu peluix, ens mirem el port i senyalo endavant, animat i divertit, per engrescar-la: “quin vaixell vols agafar?”, – “Aquell d’allà! És molt gran!”

L’Urko i jo estem estenent mantes al sol, a Pikpa. L’altre dia va ploure i una bossa de mantes que no estava ben tancada va quedar xopa. Estenem unes línies de cordill entre els contenidors-magatzem i ens estem ben bé un parell d’hores triant mantes. Algunes, massa podrides, s’han de llençar. Mentre carreguem mantes pesades, la Farzana ens vé a veure, i l’Urko m’explica coses d’ella que no sabia, tot i haver estat aquests dies jugant amb les seves criatures.

La Farzana, embarassada de 8 mesos i amb 3 criatures, fuig del Pakistan, on el seu marit la maltractava, i d’una societat que l’hauria assenyalat i repudiat per ser valenta i fer el que tota dona hauria de fer en aquesta situació: fotre el camp. Malgrat que insistim que es quedi a Pikpa per tenir el seu quart fill, ella decideix anar cap a Atenes. L’Urko i el seu grup de voluntaris, han ajuntat uns estalvis solidaris a través de fundraising per ajudar casos especials, i n’inverteixen part en comprar-li a la família els bitllets de ferri cap a Atenes i un mòbil grec perquè es pugui posar en contacte amb qui li calgui. L’associació “Médicos del Mundo” la trobarà allà i s’assegurarà que tingui un part segur i pugui descansar. Això ens deixa més tranquils.

Duc una pesada maleta de rodes en direcció al col•lossal ferri. Al meu voltant altres voluntaris duen una altra maleta i els tres nens. La Farzana camina molt poc a poc al nostre costat degut a la panxa ja maximitzada. “Quan arribi a Atenes, no vull que em dongueu diners, ni roba, ni res. No em cal res més. Us estic molt agraida” – diu ella amb els ulls vidriosos. Ulls vidriosos que se’ns encomanen a tots.

image

δelta

“-Aquest és el meu sopar, en vols?”, “No gràcies”, li contesto, “Però segur que està molt bo! Ho cuina el meu amic Michael a Pikpa”. Les llums transitòries de la carretera nocturna a les afores de Moria il•luminen un rostre simpàtic inclinat damunt una de les 800 safates d’alumini que cada dia envien a Moria des de Pikpa.

Aquesta nit faig Autobusos a Moria. Quan s’han registrat, enormes grups de refugiats volen agafar l’autobús de Moria a Mytiline, per esperar el ferri cap a Atenes. Són grups de molta gent, desorientada, amb una sensació interior de permanent urgència, que esperen a la carretera de nit a que arribi un autobús que no té horaris i mai saps quan passarà l’ultim. Un grup de voluntaris ens encarreguem de donar-los una sensació de control i ordre. Els mantenim a un costat de la carretera i agrupats per famílies. Volem entrar les famílies primer i juntes, perquè evitar que se’n quedin membres a fora. No és fàcil, però, quan les “famílies” ténen 30 membres…

Alguns individus solitaris neguitosos creen problemes i s’han de calmar, sempre amb actitud positiva. De vegades no funcionarà i s’obriràn pas a empentes i rodolons entre les famílies per pujar ells primers al bus. Els enfrentaments entre homes a la porta del bus no són infreqüents, però vull pensar que ens respecten i que no van a més en part perquè estem allà assegurant-los que hi haurà lloc per tots (encara que no n’estiguem segurs ni nosaltres mateixos).

Durant l’espera pels diferents busos conec vàries persones. En Massieu crida especialment l’atenció per la seva aura positiva, no estressada, i amigable. De seguida ens posem a xerrar. Ell vé de l’Iran, amb els seus quatre amics busquen un futur millor lluny de la misèria. Està confiat. Encara no té bitllets e Ferri, diu que esperarà que el temps millori, però se’n va de Moria perquè ha conegut la gent de No Border Kitchen a prop del port i vol estar-se amb ells.

És una sorpresa agradable trobar-lo a la platja el dia següent.

“Com estàs! Me’n recordo de tu, eres de Barcelona! Messi!”,  “- M’alegro molt de veure’t Massieu!”, m’adono que amb la llum del matí aquest noi té uns ulls espectaculars, d’un verd turquesa clar i intens que ressalten molt sobre la seva cara bruna i cabell negre. Són trets típics perses? “Vols alguna cosa? Un tè? Si necessites res digue-m’ho i jo  me n’encarrego” em diu ell. Jo m’he convertit en l’hoste, i ell està content de poder tornar servei com tant n’ha rebut dels voluntaris.

image

εpsylon

“-Més, més, en vull aprendre més si us plau!” Els ulls li brillen de diversió i el seu somriure és una delícia. “D’acord, ara en provarem una de més difícil!”

Ensenyar trucs d’acrobàcies a la gent em diverteix molt. Hauria estat divertit fer-ho amb grups de refugiats, però no hem trobat l’ocasió. Alguns dies però ens trobem al parc amb un grup de voluntaris i voluntàries i practiquem una estona. No tot és treballar!

Algunes voluntàries s’han involucrat en una representació de teatre per un petit teatre alternatiu de Mitilini. Per una de les escenes, en què han de representar l’harmonia i l’equilibri, volen aprendre alguns trucs d’acrobàcies fàcils. La Lisa però, original de Mitilini mateix, ha descobert un món que l’entusiasma, i a més se li dóna molt bé.

El seu rostre penja cap per avall prop del meu pit. Els seus ulls il•luminats directament pel sol, i la seva boca vessen una joia encomanadissa. I amb els braços balla l’artista una lenta i encisadora melodia inexistent.

image

Un gat en una Piaggio a Mitilini. Perquè sí!

Lesvos, day 3

This is a translation of the post from February 1st, 2016

image

On the first walk around Mytilini you can already see the drama. The beaches are sprinkled with life vests, rubber boat parts, wet jackets and bags full of sand, and shoes. The man who brings the food to Pikpa was telling me this morning that the arrival of refugees became already a part of the island. In days like today, where the wind blows from the south giving the sea a treacherous calm aspect, his thought and the thoughts of his neighbours is not only with the fishers, who will not leave harbor today, but also with the refugees, who oculd get trapped by the merciless winds during the sea crossing.

He explained me that in our way to Pikpa with his van, as he picked me up from the road. Pikpa is a small sanctuary for refugees in high vulnerability situation. This includes families with only one parent left, injured people, elderly, discapacitated, etc. When these people arrive at the registration, if they comply with a series of conditions, they are offered to rest and recover in Pikpa for a while, before continuing their journey.

In Pikpa I did rooms, cultivated the garden, sorted rubber boat parts for reuse, and entretained little kids. Masut, an afghan boy that speaks no single word which is not in Farsi, decided to accompany me in most of these tasks. For him, I even drank a super-sweet coffee that he brought to me as I arrived at the camp this morning (note: I don’t drink coffee!). Also I hope the clothes I brought suit some refugees in this camp.

image

Some tents and houses in Pikpa. I took this picture with care not to catch any resident or kid in it.

Little more there is to explain, as I’ve been here only three days. If there’s enough volunteers in Pikpa to cover all jobs, I will try to visit and collaborate with other projects around the island where they might need more help, and also to get a broader picture of the situation. So far I’ll keep for myself some of the things I have seen so far, or opinions about the challenges to work with refugees and with volunteers, waiting for them to evolve further with the experiences to come.

image

It's fair to also share a picure of the beautiful harbour of Mytilini on sunset

Chronicle of a boat landing

This is a translation of the post from February 11th, 2016

image

image

It is so surreal…

The coast of Turkey seems to be really near from Skala Skamineas, perhaps due to the effect of the mountains by the sea on the other side. One would say you could cross swimming. But then you see a tiny orange point in the middle of the sea. So small, so far, but still so close, since they seem to be already past half of the way. You take the zoom of the camera and confirm it: It’s a rubber boat, crowded with people on orange “life-vests” (you know, these vests that in contact with water get heavier and heavier…).

Everyone kicks in. In the island, the volunteers are now more than prepared. Multiple life guards are coordinated to go find them and accompany them in the last bit of the crossing. People in the camps load their cars with dry clothes, socks and shoes, but also blankets. The doctors grab their cases. The crossing over the sea is long, cold and wet, and many arrive shivering. Those who stopped shivering are the worse. Removing their wet clothes and wrapping them with dry blankets is crucial.

image

They are fortunate now, within the disfortune. At the beach there’s many of us waiting for them, as this is what we came to do. The boat reaches the beach and they jump down. We try to keep them calm but it’s not easy. We lift the children and carry them away from the water to avoid their feet from getting wet, though often in vain, as the boat comes already full of water. Still keep an eye not to split families! If they get lost now, it will be difficult to meet again. Translators do the easiest but most vital work.

image

And they are here. They walk on the beach. One or two bags contain absolutely everything they possess in life now. They have no ceiling, no home, no country, as they left their behind pushed by the fire. Doctors take care of some people in shock, mainly due to the cold. The feeling in my body is very weird. Despite the thoughts about the terror these very same people just fled, I keep smiling at them and ask them how are they doing. Vans and cars of volunteers bring them to the nearest camps (this time to the IRC camp at the coast towards Molyvos).

image

Many are happy. They smile. Said comes from Damascus. He thanks us many times and wishes that God bless us. Hardly we have asked, he already explains. He paid 650€ for the crossing. The smuggler stayed in Turkey and a refugee himself drove the boat. The driver crosses for free. They waited a whole day in the coast of Turkey for the right moment to leave avoiding the Turkish coast guard. They knew they would cross because their smuggler bribed the turkish military (this is for me difficult to believe, as if the turkish coast guard intercepts them and brings them back, as it happened to two boats today, they will never see their money again anyway). Said also indicates that another boat should be coming, from the same smuggler.

And indeed, we sight the orange spot in the horizon.

image

Refugees in the Island of Lesvos

This is a translation of the post from January 28th, 2016

image

This ferry will bring us to the island of Lesvos. Lesvos is the third biggest island in Greece and the seventh in the Mediterranean. About 86.000 people live on the island, which belongs to Greece since 1912, and thus to the European Union since 1981. At only between 6 and 10 kilometers of salty water and waves there’s the coast of Turkey.

The island, usually a touristic destination, is now famous due to the massive arrival of migrant refugees mainly from Syria, Iraq and Afghanistan. Half of all refugees who arrived in Europe in 2015, arrived through this island. That’s around 500.000 people. The figure is so big it’s hard to assimilate. In December 2015 about 3.300 people was arriving every day. In 2016 up until today, around 40.000 more people landed here.

On the island, many NGO’s but also volunteers from the island itself and from all around the world organize themselves in working groups in order to assist the refugees, which after the odyssey at the sea still have to reach the registration points, and plan the continuation of their journeys. The volunteers watch the beaches to ensure safe arrivals, provide dry clothes to the cold and wet arriving refugees, or cook warm meals for the days of waiting in the registration camps or the port.

But, why do the refugees cross the sea in such dangerous conditions? What are they fleeing of exactly? What do they expect to find in Europe or what did they hear? Can they help us understand the conflict they are fleeing of? What can we do from Europe to help them? Can the international implication really help Syria? Or will it only keep making it worse? If so, how? How many people will arrive still?

image

Today (28.01.2016) I landed here. Μυτιλήνη. Mytilini for the friends. At the beginning of an experience during which I hope to grow while learning about one of the main crisis in the world today, and working to easy the symptoms on the innocent population, aporting my tiny bit of help.

Crònica d’un desembarc

image

image

És tan surrealista…

La costa turca es veu molt a prop des de Skala Skamineas, potser per l’efecte de les muntanyes a peu de mar a l’altra banda. Sembla que hagis de poder creuar nedant. Aleshores veus un puntet taronja al mig del mar. Tan petit, tan lluny, però alhora tan a prop, doncs potser són ja a més de mig camí. Agafes els binocles, o el zoom de la càmera i ho confirmes: És una llanxa de goma, plena de persones amb armilles “salva”-vides (armilles que en contacte amb l’aigua, l’absorbeixen i es fan més pesades).

Tothom s’activa. A l’illa, els voluntaris estem més que preparats. Múltiples cossos de salvament es coordinen per anar-los a trobar i acompanyar-los en l’útim tram de la travessia. Els dels campaments carreguen els vehicles amb roba seca, sobretot mitjons i sabates, però també mantes. Els metges engrapen el seu material mèdic. La travessia dels refugiats és llarga, freda i humida, i molts arriben tremolant. Els que ja no tremolen són els que estan pitjor. Treure’ls la roba mullada i embolicar-los amb mantes seques i mantes tèrmiques de seguida és crucial.

image

Ells són afortunats, dins la disfortuna. A la platja els esperem nosaltres, que és el que hem vingut a fer. Arriben i comencen a desembarcar, intentem que en tranquil•litat, però és difícil que no s’esverin. Agafem les criatures a coll perquè no es mullin els peus, esforç sovint en va, ja que la llanxa ja vé plena d’aigua. Cal no separar les famílies! Si es perden ara trigaran a tornar-se a trobar! Els traductors fan la més senzilla però més vital de les feines.

image

I ja han arribat. Es passejen per la platja. Una o dues motxiles mullades és absolutament tot el que ténen a la vida en aquest moment. No ténen sostre, no ténen casa, no ténen país, ja que l’han deixat perquè els cremava. Alguns en estat de xoc i sent atinguts per personal mèdic, degut al fred sobretot. La sensació al meu cos és molt extranya. Malgrat les reflexions que volen al meu cap sobre el terror del que fugen aquestes persones, mantinc el somriure al meu rostre i els pregunto animadament com estan. Furgonetes i cotxes de voluntaris els duen als camps més propers (aquests al camp de IRC, a la costa entre Skala Skamineas i Molyvos).

image

Molts es mostren contents. Somriuen. En Saíd és de Damasc. Ens dóna les gràcies, ens desitja que Déu ens beneeixi. I amb prou feines has preguntat res ja t’ho explica. Ha pagat 650€ al traficant pel viatge. El traficant s’ha quedat a l’altra banda i un dels refugiats conduia la barca. El que condueix no paga. Van estar-se un dia sencer esperant a la costa de Turquia, el moment adient per passar entre els vaixells guardacostes turcs. Ells sabien que passarien, perquè el seu traficant els ha subornat (jo personalment dubto que sigui cert, al capdevall si els turcs els retornen a la costa, com ha passat amb dues llanxes avui, que han estat interceptades abans d’arribar a aigües gregues, al traficant no el tornaran a veure més). En Saíd també ens diu que encara vindrà una altra barca.

I efectivament veiem el punt taronja a l’horitzó.

image

Homicidi imprudent, sistemàtic, i impune

image

Només voliem fer una cerveseta a casa per acabar el dia bé i celebrar el bon temps d’avui i el mig dia de vacances que ens hem pres. Però hem llegit les notícies, i la ràbia i la frustració s’han apoderat del moment. 33 persones han mort, entre elles 11 nens a només 2 milles de la costa de Turquia, de camí a Lesvos. De camí a aqui. A les notícies també llegim el que ja hem estat veient aquests dies: Frontex vol tancar la frontera per mar per evitar que els refugiats arribin a Europa, i Merkel acorda amb Erdogan un paquet econòmic perquè Turquia també impliqui els seus vaixells guardacostes.

I em vé a la ment el record del nen espantat que he agafat aquest matí de les mans dels socorristes per deixar a terra. O en Saíd, perfectament sa i somrient donant-nos les gràcies i que Déu ens beneeixi, perquè tot i xop, ha arribat sa i estalvi. O en la dona que després de mantenir una mirada absent, s’ha posat a tremolar i plorar, mentre em m’aferrava la mà que li he estès. O en totes les mirades perdudes que he vist en aquella miserable barcassa de goma, que podrien haver estat en la barca equivocada. Però ells han tingut sort.

Emocions (intenses) a part. Perquè han mort? Aquest mateix matí comentava content als companys que, amb els voluntaris i l’equipament que hi ha ara a l’illa (fins a 4 barques de rescat simultànies al mar, metges, mantes, i vehicles) no podia creure que hagués de morir ningú més. Però la política ha entrat en acció, per recrear el problema que ja havíem solucionat.

Arriben massa refugiats a Europa. Cal tancar la frontera. Grècia serà sinó expulsada de la zona Schengen. Les pressions ténen efecte i la guarda costera grega, ara ajudada per vaixells de Frontex, patrulla les costes cada dia. La guarda costera turca, amb Erdogan ensucrat pels 3.000 milions que la Merkel li ha promès si els ajuda a parar el flux migratori, també ara patrulla les mateixes costes, tan sols un parell de milles més enllà.

Poden cobrir tota la costa? Impossible. Només bloquejen la travessia més curta i per tant menys perillosa, que tot i així alguns encara burlen. Desapareixen els refugiats de guerra Sirians que esperen a Turquia per poder creuar? NO. Només són forçats a buscar un altre camí. Camí que han trobat, sortint des d’Altinoluk, 4 vegades més lluny de Lesvos que la ruta ara vigilada. Però no han arribat. La barcassa ha punxat, com ho fan moltes. Però ningú els podia rescatar allà. No hi havia ningú per sentir-los morir. Igual que a l’octubre, abans que arribessin herois socorristes de tot arreu.

La història es repeteix, però ara era evitable. Erem tots aqui i ells ens els han allunyat.

Tan innecessari… tan frustrant…

PD: A la foto de portada, un buc guardacostes turc patrulla la costa al fons. Més endavant una barca de refugiats s’ha aconseguit colar i un bot de rescat de voluntaris l’acompanya per entrar en acció si s’escau.