L’estel fugaç que es va adormir

Quan va saber que esdevindria un “il•luminable” es va posar molt content. Inmediatament va començar a somniar despert històries papallonesques de tendresa i amor, de destins impossibles fets realitat, de somriures i mirades silencioses teixides en un sol llenç per la seva llum. Es va imaginar a sí mateix realitzant autèntiques proeses, inspirat per les llegendes que els vells savis d’Oort explicaven quan ell era petit. Heu de saber que hom té temps de pensar moltes coses quan vaga sol per l’espai durant milions d’anys.

Molt de tant en tant, les forces còsmiques n’envien uns quants com ell de visita a la Terra. Diuen les llegendes, que si tens la sort de passar-hi fregant, esdevens un estel fugaç, i això t’imbueix d’una màgia especial que et permet fer realitat el desig que hagi formulat una persona que t’hagi observat esgarrapar el cel, sempre que aquest sigui d’intenció noble. Per això, a tots els que envien a veure la terra els anomenen els il•luminables, i tots anhelen esdevenir estels fugaços.

Però el camí és molt llarg i l’espera es fa feixuga i avorrida. Ni tan sols el camí que pren el pot escollir ell mateix! Aquest li vé definit des del principi, com la trajectòria d’una moneda que rodola empedrat avall. Espectador del seu propi destí. Tot i la il•lusió que sentia, estava tan esgotat pel temps i les històries a les que porta anys donant voltes, que es va quedar adormit. Com un roc.

Fóu així que no s’adonà com la buidor que sempre l’havia acompanyat començà a omplir-se lentament de partícules d’aire. I aquest aire xocava amb ell amb fúria, i l’escalfava. En un obrir i tancar d’ulls, s’havia convertit en una fletxa de llum incandescent que  estripava el cel nocturn de la Terra amb la seva lluïssor. I aquesta lluïssor va durar tot just fins uns instants abans que ell es despertés.

“Oh, no!” va exclamar en desvetllar-se, “se m’ha escapat l’oportunitat!”, i va notar la intensitat de la màgia a la seva pell, el poder de crear coses meravelloses a les seves mans. Però no havia pogut escoltar cap desig per a satisfer. Com un reflex, va decidir llençar el conjur amb la intenció d’acomplir el somni més bell que se li acudí. Un desig que ningú havia demanat, car només ell podia saber-ne de les dolçes conseqüències. Un noi i una noia, que s’havien admirat sense mai dir-ho, que s’havien estimat sense saber-ho reconèixer, tindrien un encontre inesperat.

Ell es desvetllà en aquell llit aliè, i fóu aleshores conscient de l’escalfor cada cop més propera del cos d’ella, de les carícies que prenien les seves mans… I uns llavis d’amics desconeguts es van besar.


PD: Aquesta fàbula té ja un temps. Inspirada i escrita tot just dos dies després d’una bella història, la publico ara amb perspectiva i revisada.

Anuncis

Guia de petites aventures: Escalar un volcà actiu de nit

“Literalment m’he despertat havent dormit 2 hores i suant de calor en una tenda de campanya a les 23:30, per anar a escalar una muntanya durant 3 hores i tornar a posar-me a dormir arrecerat amb una roca i pelant-me de fred tot i el forro polar. Ah, i estic escrivint amb la llum de la lluna.”

Els textos entre cometes d’aquest post són extractes de la meva llibreta de viatge (Moleskine for the win!), i la muntanya de la foto és l’Ol Doinyo Lengai. En Maasai significa la Muntanya de Déu. És clar, és l’entitat més poderosa de la zona, un volcà actiu que ha mostrat els seus poders quatre vegades en 10 anys (2007, 2008, 2010 i 2013). I amb els Déus tampoc t’hi pots enfadar, com em deia el Maasai Sunya quan li he preguntat què faran si el volcà rebenta del tot: “We are not afraid, if we all have to die and disappear, let it be now. We accept it = No tenim por, si hem de morir i desaparèixer, per nosaltres ja pot passar ara. Ho acceptem”. I no ho deia compungit, sinó rient. Aquest és també el primer Maasai que tinc al Whatsapp. Com canvien els temps.

Us explico l’aventura per si algú té ganes de fer el mateix 🙂

La gesta aquesta vegada consisteix en escalar un volcà actiu de 3000 metres (d’acooord només 2980m.! per poc!) enlloc de dormir, per veure la sortida del sol des del cràter. L’Ol Doinyo Lengai està a Tanzània, a la zona del llac Natron, terra de Maasais. Aquesta és la zona més àrida i seca del país, just al costat de la gran falla de l’àfrica de l’est, on dues plaques tectòniques s’estan separant. L’única aigua potable surt d’unes gorges a la vora de la falla, que quan arriben al llac ja són tan salines i alcalines per culpa de la terra volcànica que només els flamencs i algunes algues vermelles (que dónen aliment i color als flamencs) encara ténen ganes de viure-hi. El volcà, a més a més, és d’un tipus geològic únic al món entre els volcans actius, i emet una lava d’una composició mineral diferent que en ser relativament freda (510°C) es veu negra enlloc de brillar en vermell (crèdits a la wikipedia).

La llum de la lluna era suficient per a veure-hi durant tot el camí

Com fer-ho
Els campaments de turistes del llac natron estan situats al sud, a la vora dels poblats Maasai i del volcà. Per trobar un guia, només cal comentar-los la teva intenció de pujar i de seguida et duràn a un guia de la muntanya. El permís per a realitzar l’ascensió costa 100 dòlars americans i inclou el sou del guia i un certificat conforme has arribat al cim (fa gràcia). No cal donar-li propina al guia, però els Maasai no en ténen mai prou i te’n demanaran. Si ho has contractat per agència no seràs conscient que ja han cobrat una pasta gansa i encara els n’hi donaràs més. Simplement sàpigues que un bon sou de guia turístic a Tanzània és entre 500 i 750€/mes.

El guia, durant la baixada

Equipament
El més important és tenir una bona jaqueta o forro polar. No ho subestimis. L’únic motiu pel qual encara sóc viu és perquè a l’últim moment un amic em va fer agafar una jaqueta d’esquí. I encara vaig passar fred. És habitual sortir amb molt de marge i, en veure que vas bé de temps, fer una becaineta a 30 minuts del cim abans de la sortida del sol. A les planícies a 1000m fa calor, però a 3000m, tot i ser al cor de l’Àfrica, fa una rasca que pela. Frontal: la lògica diu que si t’has de passar la nit caminant el necessites, i no el desaconsello, però jo no el vaig encendre ni un segon. Amb la lluna en quart creixent hi havia prou llum per fer tota la ruta sota la lluissor de plata. Calcat: sabata tancada per descomptat, i degut a la inclinació, com més flexible sigui la sola, millor. El mateix guia també em van intentar vendre un bastó de caminar, però a mi personalment, em sembla que hauria estat inútil.

Hem dormit una horeta i m’he despertat congelat! ara estem fent una altra pausa curta perquè encara és molt d’hora i crec que el guia està més cansat que jo. L’aire fa olor de sofre.

En Filipo i jo dormint congelats, arrepats a tota peca d’abric disponible

El camí
El més bonic d’escalar aquesta muntanya és el fet de pujar dos mil metres en línia recta. Això és clar, té un preu en inclinació del camí. A més a més, el terreny per on es camina és sorra més de la meitat del camí, i d’aqui vé la dificultat física i psicològica d’aquest cim, ja que per cada pas que fas endavant, te ne’n vas mig enrere. Amb tracció a les quatre grapes aniràs molt millor quan el pendent arriba al 70% o 100%. Prepara’t mentalment. També cal calibrar una mica les teves pròpies forces per minimitzar el temps que t’hauràs de quedar dormint a prop del cim. Si estas en forma i sortir per la muntanya és cosa habitual, faràs l’ascensió en 4-5 hores enlloc de 6 com et dirà el guia. Per sort, la sorra del camí fa la baixada molt més fàcil que la pujada, i pots baixar gairebé tot el volcà a mode de tartera, lliscant avall amb cada salt (si pots acceptar tenir les botes plenes de sorra i respirar pols).

I hem arribat al cim! Al cràter d’un volcà que encara és actiu. De fet em diu el guia que aquest cràter on estem es va crear amb l’erupció del 2007 on abans hi havia una zona plana. És espectacular. Hi ha lava recent negra al fons del cràter, que surt d’un petit subcràter interior que encara fa xup xup.

El cràter, acariciat per la primera llum de l’alba, i el cràter interior bavejant lava negra

Finalment vull dir que el més important és que la motivació principal per a fer-ho sigui el gaudir del repte del camí. Si ho fas només per la recompensa de la sortida del sol o del cràter, et quedaràs decepcionat. Però si t’agraden el muntanyisme i/o els reptes físics, conquerir l’Ol Doinyo Lengai guarnirà una recompensa màgica.

El terreny que a la pujada era un malson, a la baixada és gairebé un bàlsam per als genolls… (exaggeration alert)

I la recompensa a l’arribar a baix? A les 9:30 del matí després de 10h d’excursió nocturna i esgotat i exhaurit? Hem d’empènyer el Land Cruiser perquè no arranca…

PD: Disclaimer. Jo he après català amb accents diacrítics. Ja no sé quins mots han perdut l’accent per culpa de l’últim rampell massacrador de l’IEC i me la pela.
Pela de pesseta o segona persona del singular del verb pelar?

From Mud to Wood: Refugee camp of Dunkerque, France

image

The farewell could have been in fact a typical start, if it had been a different kind of trip. As I went to say goodbye to Malte and his spouse Miriam at their “home”, they invited me in for tea. They now have a dry wooden floor on which they laid enough blankets to make a soft surface on which to sit during the day and sleep during the night. On top of the blankets they have a gas heater and, on the side, a pallet and some self-made shelves make a tiny integrated kitchen and storage, stockpiling the donations they have received these last days: Blankets, clothes, some shoes, flashlights and food. The still naked walls will probably be decorated soon with colourful blankets or tissues, as I have seen in other wooden cubicles in that new camp.

They are living in Dunkerque since 5 months. They passed here all winter. They arrived with the objective of crossing over to the UK, where they say they have some cousins. They fled from the Iraqui Kurdistan. They say that Iraq is not a country anymore, that it is broken. They hold no hopes of ever coming back.

“-Do you like the tea? It reminds me of my home, it’s the same tea I used to drink in Kurdistan.”

5 months in the refugee camp admitted to be with the worst conditions of the world (although it seems it will be soon surpassed by Idomeni). In a tent in the middle of a cold bush field. They could never build solid structure because the Gendarmerie controls the access and confiscates all construction materials the refugees and the volunteers try to smuggle into the camp. But the worst, what makes the camp a nightmare, is the mud and accumulated water. The whole camp is a swamp of liquid mud that mixes up in a big pool with rotting food and human waste in general, creating the most health-threatening slush you can imagine. And this slush covers all shoes, socks, pants, of the inhabitants of the camp. And it spreads to the interior of the tents, to the walls, and it ends up by covering everything in mud, including the people.

image

Hairdresser in Dunkerque's jungle

image

Main street of Dunkerque's jungle. Refugees and volunteers carry still usable objects to the new camp.

In order to free two thousand people from this horror, the organisation Utopia, with the help of Medicins Sans Frontieres and the Mayor of Dunkerque, have built a new refugee camp in an area free of mud, establishing 3×2 meters wooden houses that can allocate either families (which forms approximately 40% of the people in this camp) or groups of 4 single men. A special mention to the mayor of Dunkerque, who has allowed and supported the new camp to exist, against the wishes of the Préfecture, which wanted to forbid it, and already now plans to demolish this new camp.

I met Malte the day they opened the camp and I was volunteering in the bus arrival to lead the refugees to the registration process. Malte arrived alone claiming he needed a house for him and his wife. He was not the only one. But he would not be given a house until they both showed up together. It took me time to convince him that it would be useless to “lead him to the person who gives away the keys”, as he was asking; but that he had to head back to the jungle as soon as possible to find his wife and come back together. I talked to the driver of the bus he came with for him to be returned to the jungle.

image

Refugees registering in Dunkerque's new camp

I worked for three days in this camp, one in the jungle, and one in the warehouse. Just a few days, and the wooden cubicles have been enlarged with pieces of tents or even wooden structures. The space between cubicles has been covered and turned into small storage rooms, and the interiors have been decorated with blankets and stuffed toys. In the streets, the first businesses start to flourish, with tables selling cigarretes, and some already plan to open a restaurant (in the style of the Calais Jungle, which I will explain some other day).

“-Are you going to Calais? I have to go to Calais. I have to find a smuggler that puts me and my wife in a truck to go to the UK”.

I don’t dare to speak against his words. Will he be in better conditions in the UK than in France? I doubt it. They are not wanted, anywhere. Both governments see them only as a disturbance which they hope will magically disappear. Perhaps if they destroy their “homes”, they think. If we break these weak four wooden walls and forbid them to “establish” anywhere else…

The most stressful task in the camp is to be at the men’s distribution point. Boxes with donations arrive, all sorted by clothes types and sizes. There’s a lot of variety, but they all want exaclty the same, which they shout all crumped in the window of the metallic transport container in which we stand, alternating some “my friend!”, and “please please!”. They want tracksuits and jackets. And they all have the same size, which is the size of a grown-up child in Europe (except one lucky guy who will enjoy as many “big european” size pants as he can take). If we receive shoes, it all goes mental. And we’ll run out in a matter of minutes. There’s no break in the 3 hours I spend in there in the morning. And still have to repeat in the afternoon.

image

Des de dins d'un contenidor de transport, oferim roba als refugiats del camp.

So this is why the tea at Malte’s place feels like an Oasis. This same afternoon, he also dropped by the men’s distribution point, but not to ask for shoes, as he already has, but to help me spread the message of what we have run out of, which I was failing to convey. His contribution has considerably helped in reducing the shouting voices.

I relax with the hot tea in my hands and laying my back in the wooden wall, and I realise that connecting with the refugees here is not like in Lesvos. There, after seing them for a day or two, I would wave goodbye with a smile, their faces full of hope, and wished them good luck in their trips. I was telling myself, perhaps purposedly trusting in the energy sparking in them, that everything would be alright. Here, when I tell Malte that I am leaving, I can’t but feel disappointment in his eyes. I will go, but he will stay. He’s here since 5 months, and who knows how long he will be here for. And whenever he continues, where will he go? Their hope is badly wounded, but in these people, it never dies.

“-I’ll write to you when I reach the UK!”
“-Please do so! And I’ll come visit you immediately, my brother“.

image

Del fang al camp. Camps de refugiats a Dunkerque

image

Tot ha acabat com, de fet, hauria pogut començar en un viatge diferent. En passar a acomiadar-me per “casa” seva, en Malte i la seva dona Miriam m’han convidat a un tè. Ara ténen un terra sec de fusta sobre el que han acomodat prous mantes per a fer una superfície flonge per a seure durant el dia i dormir a la nit. Sobre les mantes ténen una estufa de gas, i en un dels costats de la caseta hi han muntat una cuineta, elevada sobre palés, i han construit una sèrie de prestatges sobre els que acumulen algunes de les donacions d’aquests últims dies. Mantes, roba, algunes sabates, llanternes, i queviures. Les parets encara són despullades, però segur que aviat seràn ornamentades amb mantes o teixits de colors.

Fa 5 mesos que viuen a Dunkerque. Tot l’hivern. Hi van arribar amb la idea de creuar cap al Regne Unit, on diuen que hi ténen parents. Fugen del Kurdistan iraquià. Diuen que l’Iraq ja no és un país, que està trencat. No ténen cap esperança de poder-hi tornar.

“-T’agrada el tè? Em recorda a casa meva, és el mateix que bevia al Kurdistan.”

5 mesos vivint en el camp de refugiats reconegut amb les pitjors condicions del món (pel que sembla aviat serà superat per Idomeni). En una tenda de campanya, enmig d’un solar fred d’arbustos i bardisses. No poden constuir-se estructures sòlides perquè la gendarmeria controla l’accés i requisa tots els materials de construcció. Però el pitjor del camp, el que el converteix en un infern, és el fang i l’aigua acumulada. Es tracta bàsicament d’un aiguamoll de fang líquid que es barreja amb les restes de menjar en descomposició i les desfetes humanes, fent-ne el llim més insalubre que s’hagi pogut veure. I aquest llim cobreix totes les sabates, mitjons i pantalons dels habitants del camp. I s’escampa pels interiors de les tendes, i per les parets, i acaba cobrint-ho tot, incloses les persones.

image

Perruqueria a la Jungla de Dunkerque

image

Carrer principal de la Jungla de Dunkerque. Refugiats i voluntaris ens enduem objectes encara aprofitables cap al nou camp.

Per treure dues mil persones d’aquest horror, l’organització Utopia amb l’ajuda de Medicins Sans Frontieres i de l’alcalde de Dunkerque, han construit un nou camp de refugiats en una esplanada sense fang i amb casetes de fusta de 3×2 metres que podran allotjar famílies o bé grups de 4 homes solters. Una menció especial a l’alcalde de Dunkerque aquí, ja que estableix aquest lloc en contra dels desitjos de la Préfactura, que volia (i encara vol) prohibir-lo.

Vaig conèixer en Malte el dia que van obrir el camp, i jo voluntariava a l’arribada d’autobusos per guiar els refugiats cap al procés de registre. En Malte va arribar sol dient que necessitava una casa per a ell i la seva dona. No era l’únic. Però no li donarien una casa fins que no hi fóssin tots dos, al camp. Feina em va costar convèncer-lo que no li serviria de res “deixar-lo parlar amb el que distribuia les claus” com ell demanava. Que havia d’afanyar-se a tornar a la jungla a cercar la seva dona i tornar tots dos junts. Vaig parlar amb el conductor de l’autobús en què havia vingut perquè el retornés a la jungla.

image

Refugiats fent el registre al nou camp de Dunkerque

Tres dies sencers he treballat en aquest camp, un a la jungla, i un al magatzem. En aquests dies, les cabanes de fusta s’han ampliat amb avancés de tela, o inclús porxades de fusta. L’espai entre casetes s’ha cobert i convertit en trasters, i els interiors s’han decorat amb mantes i peluixos. Als carrers s’inicien els negocis, amb taules que venen cigarrets, i alguns ja planegen obrir un restaurant (a l’estil de la Jungla de Calais, que ja explicaré).

“-Vas cap a Calais? Jo he d’anar a Calais. He de trobar un traficant que em fiqui a la meva dona i a mi en un camió per anar cap al Regne Unit”.

No m’atreveixo a contradir-lo. Estarà millor a la Gran Bretanya que a França? Ho dubto. No els volen a enlloc. Per tots dos governs és només una molèstia que confien que desaparegui per art de màgia. Potser desapareixeran si els hi destruim la “llar”, pensen. Si els trenquem aquestes quatre parets de fusta i els prohibim que “s’instal•lin” enlloc més.

Ser al punt de repartiment de roba per a homes és la tasca més estressant del campament. Arriben caixes amb donacions, ordenades per tipus de roba i talles. Hi ha molta varietat, però tots volen el mateix, i des de la finestreta del contenidor metàllic ho criden tots a la vegada alternant uns “my friend” i uns “please please!”. Volen pantalons de xàndal i jaquetes. I tots ténen la mateixa talla (Excepte un tio afortunat que gaudirà de tots els pantalons de talla big european que vulgui). Si arriben sabates, es desferma la bojeria. I s’exhaureixen en qüestió de minuts. No hi ha descans en les 3 hores que passo allà dins al matí. I encara toca repetir a la tarda.

image

Des de dins d'un contenidor de transport, oferim roba als refugiats del camp.

Per això el tè a casa en Malte és un oasi. Aquella mateixa tarda, ell també ha vingut al punt de repartiment, però no per demanar sabates, doncs ja en té, sinó per ajudar-me a aclarir a la multitud què és el que ja no ens queda. La seva ajuda ha disminuit bastant els clams.

Em relaxo amb el tè calent a les mans i repenjat a la paret de fusta, i m’adono que connectar amb els refugiats aquí no és com a Lesvos. Allà, després de veure’ls un dia o dos, els acomiadava somrient, els seus rostres plens d’esperança i els hi desitjava un bon viatge. Em deia a mi mateix, potser confiant expressament en l’energia que llegia al seu interior, que tot els aniria bé. Aquí, quan li dic a en Malte que me’n vaig, puc llegir als seus ulls un deix de decepció. Jo me’n vaig, però ell es queda. Ja porta 5 mesos i qui sap quant de temps més li queda. I quan continui, on anirà? L’esperança és malferida, però en aquesta gent, no mor mai.

“-T’escriuré quan arribi al Regne Unit!”
“-Si us plau! I jo et vindré a veure de seguida, germà“.

image

image

Si ens dividim, hauran guanyat ells

14419241044249

Demà tenim assemblea nacional de les CUP-CC. Es votarà entre si finalment investir en Mas com a co-president coral amb el seu proposat “pla contra la pobresa” per pesat i per continuar el procés d’independència, o si complir la promesa electoral no investint-lo i anar a noves eleccions.

Investir-lo significarà que la independència perdrà simpatitzants per l’esquerra (o no guanyarà els necessaris), mentre que no investir-lo i deixar que JxSí forci noves eleccions, de les quals els mitjans s’encarregaran de responsabilitzar les CUP, serà perdre embranzida i votants que van votar independència per il·lusió.

Tots dos camins són molt perillosos. Defensors i detractors d’ambdues opcions esgrimeixen arguments poderosos. I cupaires distingits i molt estimats per tots defensen també postures diferents, com David Fernández versus Anna Gabriel, o Titot versus Teresa Forcades.

Jo vull recordar que aquesta disjuntiva en la que se’ns col·loca no és culpa de la CUP, ni és culpa de cap “corrent” intern, sinó purament de factors externs. I els factors externs no els podem controlar.

Vull recalcar que estem fent les coses bé (és clar, sempre es poden fer millor), estem presentant propostes argumentades, estem intentant avaluar el millor camí entre tots, i gairebé 4000 persones implicades votaran lliurement quin camí creuen menys dolent. I fent honor a les contradiccions internes marca de la casa es prediu que el resultat serà ajustat.

La meva crida en aquesta entrada és de què sigui quin sigui el resultat de la votació de demà 27, el 40% o 45% de simpatitzants que haurien preferit l’altra opció no es frustrin. Que recordin que la CUP és un projecte complex i intrínsecament contradictori, però altament coherent. La situació en la que se’ns ha posat està dissenyada per a destruir-nos, però si deixem que ho aconsegueixin serà només culpa nostra.

Demà, tots a votar amb força, pel que sigui que creieu millor per la unitat popular, per la justícia social, i per la independència! – I un cop votats, ens girem al company que ha votat diferent i l’abracem, pel bé de seguir construint en el projecte de les CUP-Crida Constituent, que tan necessari és.