Lesvos, day 3

This is a translation of the post from February 1st, 2016


On the first walk around Mytilini you can already see the drama. The beaches are sprinkled with life vests, rubber boat parts, wet jackets and bags full of sand, and shoes. The man who brings the food to Pikpa was telling me this morning that the arrival of refugees became already a part of the island. In days like today, where the wind blows from the south giving the sea a treacherous calm aspect, his thought and the thoughts of his neighbours is not only with the fishers, who will not leave harbor today, but also with the refugees, who oculd get trapped by the merciless winds during the sea crossing.

He explained me that in our way to Pikpa with his van, as he picked me up from the road. Pikpa is a small sanctuary for refugees in high vulnerability situation. This includes families with only one parent left, injured people, elderly, discapacitated, etc. When these people arrive at the registration, if they comply with a series of conditions, they are offered to rest and recover in Pikpa for a while, before continuing their journey.

In Pikpa I did rooms, cultivated the garden, sorted rubber boat parts for reuse, and entretained little kids. Masut, an afghan boy that speaks no single word which is not in Farsi, decided to accompany me in most of these tasks. For him, I even drank a super-sweet coffee that he brought to me as I arrived at the camp this morning (note: I don’t drink coffee!). Also I hope the clothes I brought suit some refugees in this camp.


Some tents and houses in Pikpa. I took this picture with care not to catch any resident or kid in it.

Little more there is to explain, as I’ve been here only three days. If there’s enough volunteers in Pikpa to cover all jobs, I will try to visit and collaborate with other projects around the island where they might need more help, and also to get a broader picture of the situation. So far I’ll keep for myself some of the things I have seen so far, or opinions about the challenges to work with refugees and with volunteers, waiting for them to evolve further with the experiences to come.


It's fair to also share a picure of the beautiful harbour of Mytilini on sunset


Chronicle of a boat landing

This is a translation of the post from February 11th, 2016



It is so surreal…

The coast of Turkey seems to be really near from Skala Skamineas, perhaps due to the effect of the mountains by the sea on the other side. One would say you could cross swimming. But then you see a tiny orange point in the middle of the sea. So small, so far, but still so close, since they seem to be already past half of the way. You take the zoom of the camera and confirm it: It’s a rubber boat, crowded with people on orange “life-vests” (you know, these vests that in contact with water get heavier and heavier…).

Everyone kicks in. In the island, the volunteers are now more than prepared. Multiple life guards are coordinated to go find them and accompany them in the last bit of the crossing. People in the camps load their cars with dry clothes, socks and shoes, but also blankets. The doctors grab their cases. The crossing over the sea is long, cold and wet, and many arrive shivering. Those who stopped shivering are the worse. Removing their wet clothes and wrapping them with dry blankets is crucial.


They are fortunate now, within the disfortune. At the beach there’s many of us waiting for them, as this is what we came to do. The boat reaches the beach and they jump down. We try to keep them calm but it’s not easy. We lift the children and carry them away from the water to avoid their feet from getting wet, though often in vain, as the boat comes already full of water. Still keep an eye not to split families! If they get lost now, it will be difficult to meet again. Translators do the easiest but most vital work.


And they are here. They walk on the beach. One or two bags contain absolutely everything they possess in life now. They have no ceiling, no home, no country, as they left their behind pushed by the fire. Doctors take care of some people in shock, mainly due to the cold. The feeling in my body is very weird. Despite the thoughts about the terror these very same people just fled, I keep smiling at them and ask them how are they doing. Vans and cars of volunteers bring them to the nearest camps (this time to the IRC camp at the coast towards Molyvos).


Many are happy. They smile. Said comes from Damascus. He thanks us many times and wishes that God bless us. Hardly we have asked, he already explains. He paid 650€ for the crossing. The smuggler stayed in Turkey and a refugee himself drove the boat. The driver crosses for free. They waited a whole day in the coast of Turkey for the right moment to leave avoiding the Turkish coast guard. They knew they would cross because their smuggler bribed the turkish military (this is for me difficult to believe, as if the turkish coast guard intercepts them and brings them back, as it happened to two boats today, they will never see their money again anyway). Said also indicates that another boat should be coming, from the same smuggler.

And indeed, we sight the orange spot in the horizon.


Refugees in the Island of Lesvos

This is a translation of the post from January 28th, 2016


This ferry will bring us to the island of Lesvos. Lesvos is the third biggest island in Greece and the seventh in the Mediterranean. About 86.000 people live on the island, which belongs to Greece since 1912, and thus to the European Union since 1981. At only between 6 and 10 kilometers of salty water and waves there’s the coast of Turkey.

The island, usually a touristic destination, is now famous due to the massive arrival of migrant refugees mainly from Syria, Iraq and Afghanistan. Half of all refugees who arrived in Europe in 2015, arrived through this island. That’s around 500.000 people. The figure is so big it’s hard to assimilate. In December 2015 about 3.300 people was arriving every day. In 2016 up until today, around 40.000 more people landed here.

On the island, many NGO’s but also volunteers from the island itself and from all around the world organize themselves in working groups in order to assist the refugees, which after the odyssey at the sea still have to reach the registration points, and plan the continuation of their journeys. The volunteers watch the beaches to ensure safe arrivals, provide dry clothes to the cold and wet arriving refugees, or cook warm meals for the days of waiting in the registration camps or the port.

But, why do the refugees cross the sea in such dangerous conditions? What are they fleeing of exactly? What do they expect to find in Europe or what did they hear? Can they help us understand the conflict they are fleeing of? What can we do from Europe to help them? Can the international implication really help Syria? Or will it only keep making it worse? If so, how? How many people will arrive still?


Today (28.01.2016) I landed here. Μυτιλήνη. Mytilini for the friends. At the beginning of an experience during which I hope to grow while learning about one of the main crisis in the world today, and working to easy the symptoms on the innocent population, aporting my tiny bit of help.

Crònica d’un desembarc



És tan surrealista…

La costa turca es veu molt a prop des de Skala Skamineas, potser per l’efecte de les muntanyes a peu de mar a l’altra banda. Sembla que hagis de poder creuar nedant. Aleshores veus un puntet taronja al mig del mar. Tan petit, tan lluny, però alhora tan a prop, doncs potser són ja a més de mig camí. Agafes els binocles, o el zoom de la càmera i ho confirmes: És una llanxa de goma, plena de persones amb armilles “salva”-vides (armilles que en contacte amb l’aigua, l’absorbeixen i es fan més pesades).

Tothom s’activa. A l’illa, els voluntaris estem més que preparats. Múltiples cossos de salvament es coordinen per anar-los a trobar i acompanyar-los en l’útim tram de la travessia. Els dels campaments carreguen els vehicles amb roba seca, sobretot mitjons i sabates, però també mantes. Els metges engrapen el seu material mèdic. La travessia dels refugiats és llarga, freda i humida, i molts arriben tremolant. Els que ja no tremolen són els que estan pitjor. Treure’ls la roba mullada i embolicar-los amb mantes seques i mantes tèrmiques de seguida és crucial.


Ells són afortunats, dins la disfortuna. A la platja els esperem nosaltres, que és el que hem vingut a fer. Arriben i comencen a desembarcar, intentem que en tranquil•litat, però és difícil que no s’esverin. Agafem les criatures a coll perquè no es mullin els peus, esforç sovint en va, ja que la llanxa ja vé plena d’aigua. Cal no separar les famílies! Si es perden ara trigaran a tornar-se a trobar! Els traductors fan la més senzilla però més vital de les feines.


I ja han arribat. Es passejen per la platja. Una o dues motxiles mullades és absolutament tot el que ténen a la vida en aquest moment. No ténen sostre, no ténen casa, no ténen país, ja que l’han deixat perquè els cremava. Alguns en estat de xoc i sent atinguts per personal mèdic, degut al fred sobretot. La sensació al meu cos és molt extranya. Malgrat les reflexions que volen al meu cap sobre el terror del que fugen aquestes persones, mantinc el somriure al meu rostre i els pregunto animadament com estan. Furgonetes i cotxes de voluntaris els duen als camps més propers (aquests al camp de IRC, a la costa entre Skala Skamineas i Molyvos).


Molts es mostren contents. Somriuen. En Saíd és de Damasc. Ens dóna les gràcies, ens desitja que Déu ens beneeixi. I amb prou feines has preguntat res ja t’ho explica. Ha pagat 650€ al traficant pel viatge. El traficant s’ha quedat a l’altra banda i un dels refugiats conduia la barca. El que condueix no paga. Van estar-se un dia sencer esperant a la costa de Turquia, el moment adient per passar entre els vaixells guardacostes turcs. Ells sabien que passarien, perquè el seu traficant els ha subornat (jo personalment dubto que sigui cert, al capdevall si els turcs els retornen a la costa, com ha passat amb dues llanxes avui, que han estat interceptades abans d’arribar a aigües gregues, al traficant no el tornaran a veure més). En Saíd també ens diu que encara vindrà una altra barca.

I efectivament veiem el punt taronja a l’horitzó.


Homicidi imprudent, sistemàtic, i impune


Només voliem fer una cerveseta a casa per acabar el dia bé i celebrar el bon temps d’avui i el mig dia de vacances que ens hem pres. Però hem llegit les notícies, i la ràbia i la frustració s’han apoderat del moment. 33 persones han mort, entre elles 11 nens a només 2 milles de la costa de Turquia, de camí a Lesvos. De camí a aqui. A les notícies també llegim el que ja hem estat veient aquests dies: Frontex vol tancar la frontera per mar per evitar que els refugiats arribin a Europa, i Merkel acorda amb Erdogan un paquet econòmic perquè Turquia també impliqui els seus vaixells guardacostes.

I em vé a la ment el record del nen espantat que he agafat aquest matí de les mans dels socorristes per deixar a terra. O en Saíd, perfectament sa i somrient donant-nos les gràcies i que Déu ens beneeixi, perquè tot i xop, ha arribat sa i estalvi. O en la dona que després de mantenir una mirada absent, s’ha posat a tremolar i plorar, mentre em m’aferrava la mà que li he estès. O en totes les mirades perdudes que he vist en aquella miserable barcassa de goma, que podrien haver estat en la barca equivocada. Però ells han tingut sort.

Emocions (intenses) a part. Perquè han mort? Aquest mateix matí comentava content als companys que, amb els voluntaris i l’equipament que hi ha ara a l’illa (fins a 4 barques de rescat simultànies al mar, metges, mantes, i vehicles) no podia creure que hagués de morir ningú més. Però la política ha entrat en acció, per recrear el problema que ja havíem solucionat.

Arriben massa refugiats a Europa. Cal tancar la frontera. Grècia serà sinó expulsada de la zona Schengen. Les pressions ténen efecte i la guarda costera grega, ara ajudada per vaixells de Frontex, patrulla les costes cada dia. La guarda costera turca, amb Erdogan ensucrat pels 3.000 milions que la Merkel li ha promès si els ajuda a parar el flux migratori, també ara patrulla les mateixes costes, tan sols un parell de milles més enllà.

Poden cobrir tota la costa? Impossible. Només bloquejen la travessia més curta i per tant menys perillosa, que tot i així alguns encara burlen. Desapareixen els refugiats de guerra Sirians que esperen a Turquia per poder creuar? NO. Només són forçats a buscar un altre camí. Camí que han trobat, sortint des d’Altinoluk, 4 vegades més lluny de Lesvos que la ruta ara vigilada. Però no han arribat. La barcassa ha punxat, com ho fan moltes. Però ningú els podia rescatar allà. No hi havia ningú per sentir-los morir. Igual que a l’octubre, abans que arribessin herois socorristes de tot arreu.

La història es repeteix, però ara era evitable. Erem tots aqui i ells ens els han allunyat.

Tan innecessari… tan frustrant…

PD: A la foto de portada, un buc guardacostes turc patrulla la costa al fons. Més endavant una barca de refugiats s’ha aconseguit colar i un bot de rescat de voluntaris l’acompanya per entrar en acció si s’escau.

Lesvos, dia 3


El primer passeig per Mitilene ja revela el drama. A les platges hi trobes armilles salvavides, barcasses de goma punxades, jaquetes i motxiles plenes de sorra, i sabates. M’explicava avui el noi que duu el pa al campament de Pikpa, que l’arribada de refugiats s’ha convertit ja en part de l’illa. En un dia com avui, en que el vent bufava del sud fent del temps aparentment tranquil una trampa traidora al mar, el pensament d’ell i els companys illencs no només està amb els pescadors, que avui no sortiràn a la mar, sinó amb els refugiats, que podrien veure-s’hi atrapats durant la travessia.

M’ho explicava mentre em duia amb la seva furgoneta a on he treballat aquests primers dies: Pikpa. Pikpa és un petit santuari per als refugiats en situació de vulnerabilitat. Això inclou famílies monoparentals, lesionats, gent gran, minusvàlids, etc. Quan aquestes persones es presenten als registres, si compleixen una sèrie de condicions, se’ls ofereix de fer marrada a Pikpa per uns dies.

A Pikpa he fet habitacions, he arat terreny a l’hort, he classificat parts de goma de barcasses per a reciclar, i he entretingut criatures. En Mosul, un afganès que no parla ni una paraula en cap altre idioma que no sigui Farsi, ha convingut acompanyar-me en la majoria d’aquestes tasques. Per ell, m’he pres fins i tot un cafè super-ensucrat que m’ha dut en arribar aquest matí al camp (nota: jo no prenc cafè!). També aqui espero que a alguns refugiats els hi escaiguin els molts pantalons i samarretes que hi he portat.


Algunes tendes i cabanes de Pikpa. He pres aquesta foto amb molta cura que no hi sortís cap resident ni cap nen.

Poc més puc explicar amb tant poc temps aqui. Si a Pikpa ens sobren mans intentaré visitar i col•laborar amb altres projectes que potser vagin més faltats, i així també aconseguir una imatge més global de la situació. Algunes coses que he vist, o algunes opinions sobre els reptes de treballar amb refugiats i amb voluntaris les guardo de moment a l’espera que fermentin una mica més amb les experiències que vindran.


És de justícia compartir també la imatge del bellíssim port natural de Mitilene!

Refugiats a l’illa de Lesvos


Aquest ferri duu a l’illa de Lesvos. Lesvos és una mica més petita que els dos vallesos i el moianès junts (1,630 km2 de superfície). Hi viuen uns 86.000 habitants. L’illa pertany a Grècia des del 1912, i per tant a la Unió Europea des del 1981. A entre 4 i 10 quilòmetres d’aigua salada i onades hi ha la costa de Turquia.

L’illa, usual destí turístic, és recentment famosa per l’arribada massiva d’immigrants refugiats de Síria, l’Iraq i l’Afghanistan. La meitat de tots els refugiats que van arrivar a Europa el 2015, ho van fer desembarcant en aquesta petita illa. Prop de 500.000 persones. El nombre és tan gran que costa de copsar. Al Desembre de 2015 arribàven més de 3300 persones cada dia.  Des que ha començat el 2016 hi han arribat ja 25.000 persones més.

A l’illa, nombroses ONG’s, però sobretot voluntaris de la mateixa illa i arribats d’arreu s’organitzen en grups de treball per tal d’assisstir els refugiats, que després de l’odissea per mar han de caminar quilòmetres per arribar als punts de registre, on s’hi han d’esperar dies. Els voluntaris vigilen les platges per actuar en cas de naufragi, proveeixen roba seca després de la travessia, o cuinen pels dies d’espera.

Però, perquè hi van? de què fugen exactament? Què els han explicat que trobarien a Europa? Em/ens poden ajudar a entendre el conflicte del qual fugen? Què podem fer des d’Europa per ajudar-los? Pot l’acció exterior ajudar realment la població Siriana? O només seguirà empitjorant les coses? Si és que sí, com? Quants en queden per arrivar?


Aqui he desembarcat avui. Μυτιλήνη. Mytilini pels amics. A l’inici d’una experiència durant la qual espero créixer alhora que aprendre coses sobre una de les principals crisis del món, bo i treballant per alleujar-ne els símptomes, amb el meu minúscul gra de sorra.