Intuïció? Nah, millor busca una fórmula

El psicòleg Paul Meehl va revolucionar la manera d’entendre les resolucions dels experts en qualsevol matèria en un escrit científic de ja fa més de 50 anys, i encara avui en dia la societat es resisteix a creure-hi.

En el seu “My disturbing little book“, Mehl va analitzar els resultats de fins a 20 estudis que comparaven les previsions de professionals amb experiència i renom en diferents camps, amb les prediccions estadístiques creades per una fórmla que pondera diversos factors. En un exemple, consellers acadèmics professionals havien de preveure el rendiment d’estudiants de primer curs de carrera. Podien entrevistar-los durant 45 minuts, veure les seves notes de batxillerat, i els resultats a varis tests d’aptitud. Per canvi, l’algoritme estadístic només tenia en compte les notes del batxillerat i el resultat d’un sol test d’aptitud. Malgrat això, la fórmula era sempre més efectiva que els consellers a l’hora de predir l’evolució dels estudiants.

Altres estudis tampoc deixen lloc per al dubte, les prediccions estadístiques sempre han estat millors o iguals a les dels experts. El llibre de Mehl arriba a les mateixes conclusions en molt diferents camps de predicció, com en el garantiment de llibertats condicionals per part de jutges (la reincidèǹcia del convicte era millor predita per un parell de factors estadístics que per un jutge amb tot l’historial a les mans) o l’èxit en l’entrenament de pilots. Amb el temps s’ha observat el mateix fenomen també en ambients clínics com en la predicció de mesos de vida per a pacients amb càncer, la durada d’hospitalitzacions, o la susceptibilitat a una mort sobtada dels nounats.

En un cas sonat, un economista va proposar una senzilla fórmula per a preveure el preu que el mercat acabaria atorgant als vins de diferents regions i collites. La fórmula considera tres indicadors: la temperatura mitjana durant l’època de fruit de la vinya, la quantitat de pluja durant l’època de sega, i la precipitació total durant l’hivern anterior. Contra tota lògica i malgrat la còmica indignació de la comunitat vinícola francesa, aquesta fórmula prediu el preu d’una ampolla de vi a deu anys vista molt millor del que ho poden fer experts en vins de renom, de nou amb tota la informació a les seves mans, inclús amb la possibilitat de fer quelcom que un algoritme no podrà fer mai: tastar el vi.

Hi ha situacions singulars en què un predictor subjectiu podrà concloure millor que un algoritme, per més acurat que aquest sigui. Per exemple, suposem que tinguéssim un algoritme que preveu si una persona anirà al cinema aquesta nit a veure una pel•lícula. Si m’arriba la informació que el subjecte s’ha trencat la cama, podré predir molt millor que l’algoritme, que no contempla la salut de les seves cames, el si anirà al cinema aquella nit. Som per tant especials a l’hora de considerar factors d’ocurrència excepcional amb implicacions molt decisives.

És precisament perquè de vegades disposem de molta informació, que el nostre subconscient decideix atorgar a un factor únic el 100% del valor, i una veueta insisteix al nostre conscient que aquesta ha de ser la predicció. N’hi diem intuïció. El que no sóm capacos de reconèìxer, ni de vegades tan sols acceptar quan ens ho demostren, és que el nostre judici és extremadament dependent del context, ni podem veure que la nostra intuïció sobre el mateix tema variaria dràsticament si la féssim en un altre entorn, moment o situació. Els éssers humans som molt menys vàlids formulant prediccions del que ens pensem. El terme en psicologia es diu il•lusió d’habilitat. El concepte és totalment equivalent al d’una il•lusió òptica, on no podem evitar veure una figura més gran que l’altra encara que sobre el paper siguin mil.limètricament iguals.

En general, serà sempre millor buscar quatre factors i pensar en alguna fórmula senzilla que no pas confiar en la nostra intuïció, encara que, o especialment si és sobre un tema sobre el qual creiem que en sabem prou!

Metodologia! 🙂

Anuncis

El meteorit que va extingir els dinosaures, a les meves mans

20150404_154102En aquesta foto, que vaig fer el passat dissabte 4 d’Abril de 2015, podeu veure part del meteorit que va extingir els dinosaures.

Vaig fort eh? D’acord, en aquesta foto costa de reconèixer… però deixeu-me que us ho expliqui. Aquest penya-segat a la vora del mar es diu Stevns Klint, i es troba a Dinamarca. Com es veu a la foto, el cingle està format per dos tipus de roca diferents, i la línia que separa la part inferior i la part superior de la paret, indica el moment geològic en que es van extingir els dinosaures.

Per sota d’aquesta línia la paret està feta de guix, format per la sedimentació de closques d’animals i insectes marins en el que aleshores era un clima tropical, i conté fòssils de la fauna marina de l’era dels dinosaures (el Mesozoic) inclòs el Mosasaure. La part alta del penya-segat en canvi està feta de roca calcària, més dura que el guix i per tant més resistent a l’erosió del vent, que es va formar en clima de sobte diferent. També de sobte, la majoria de fòssils desapareixen a les capes de roca calcària.

Just entre els dos tipus de roca del penya-segat hi ha una fina capa d’argila gris, que es va dipositar després de l’impacte del meteorit que va acabar amb els dinosaures, i tantes altres espècies, ara fa 66 milions d’anys.

K-T boundary

El que fa que aquesta argila gris sigui tan especial, és que conté una quantitat anormalment alta d’iridi. Aquest metall és molt rar i escàs a la Terra, però que es troba en concentracions molt més altes en meteorits, que poden contenir fins a 500 vegades més iridi per metre cúbic que la mitjana de les roques de la Terra. Aquesta argila gris conté 100 vegades més iridi del normal, perquè aquest iridi va venir amb el meteorit que va xocar contra la Terra a la zona de l’actual Yucatàn, a Mèxic, al final del Cretaci.

L’impacte va generar un gran núvol de pols que es va estendre per tota la terra i no es va dipositar fins al cap d’anys, potser dècades, bloquejant la llum del sol i fent que la temperatura del planeta es desplomés. Aquesta pols estava feta per la terra de la zona on va impactar el meteorit, i pel meteorit mateix, volatilitzat per l’impacte.

I en aquesta foto podeu veure com els meus dits estan tocant aquesta argila, formada en part pel famós meteorit, de quasi 10 km de diàmetre que va causar l’última gran extinció en massa i que va canviar l’ordre natural de la fauna terrestre, donant-li el relleu als mamífers i permetent així que l’espècie humana es desenvolupés!

tocant el meteorit

Mola, eh? — potser hauriem de venerar aquesta argila gris com una relíquia sagrada 😉

Mega Lluna, estels fugaços, i planetes – Espectacle al cel nocturn aquest Agost

Si us agrada mirar les estrelles i fascinar-vos amb el que hi veieu, no us podeu perdre els quatre esdeveniments estelars d’aquest més d’Agost! (Bona, eh?). Tindrem llunes plenes gegants, pluges d’estels, planetes alineats, i un Neptú inusualment visible.

Lluna apogeu perigeu

La Mega Lluna – 10 d’Agost.

Aproximadament un cop a l’any es produeix l’efecte de la Super Lluna. Això és quan la lluna plena coincideix amb la fase de la òrbita de la lluna en què aquesta passa més a prop de la Terra.

La lluna dóna una volta a la Terra cada 27,3 dies, i com que la òrbita no és una circumferència perfecta sinó una mica el·líptica, a cada volta hi ha un punt en què es troba més a prop de la Terra, anomenat perigeu, i un punt en què es troba més allunyada, l’apogeu. Al mateix temps, degut a l’alineació amb el sol, les fases de la lluna es repeteixen cada 29,5 dies, de lluna plena a lluna plena. La diferència és deguda al fet que la Terra gira al voltant del sol al mateix temps. Per això, cada lluna plena que veiem, està a una distància diferent de la Terra.

Aquest proper 10 d’Agost (el proper diumenge!) és especial. El moment exacte en què la lluna serà més plena, i el moment exacte en què la lluna estarà en el perigeu, disten menys d’una hora l’un de l’altre. Alguns ja han batejat aquest succés com “la Mega Lluna”. En qualsevol cas, si us impressiona l’aparença de la Lluna plena, aquest diumenge ho farà més que mai.

Vol dir això que la lluna eclipsarà el cel? Que serà més gran que a la pel·lícula ET? No, baixeu les expectatives. La lluna serà aquest diumenge aproximadament un 30% més gran i un 14% més brillant que altres llunes plenes, però és quelcom difícil d’apreciar a simple vista. El que us recomano és que sigui aquest diumenge quan, una vegada més, us deixeu embadalir per l’esplendor de la lluna plena i li xiuxiuegeu “Avui brilles d’una manera especial”.

Pluja d’estels de les Perseides – 12 d’Agost

Com cada estiu, tindrem també la pluja d’estels de les Perseides. Aquesta pluja d’estels es pot veure ja (jo mateix en vaig veure una ahir ^^) però el seu punt màxim serà el dia 12 d’Agost, on es podrien veure fins a 60 efímers per hora. Per desgràcia, l’altre gran esdeveniment de l’Agost, la Mega Lluna, ens ocultarà part d’aquests estels fugaços, ja que el 12 d’Agost encara serà molt brillant al cel. Tot i així podeu estar segurs que si teniu un cel clar aquella nit, divisareu més d’un estel carregat de desitjos.

Les Perseides són restes del cometa Swift-Tuttle, la òrbita del qual més o menys intersecta la de la terra. Cada 133 anys el cometa passa prop del Sol i deixa tot un rastre de partícules darrera seu que, quan la Terra les travessa, forma la bella pluja d’estels.

Ara bé, això també vol dir que, aquest petit vehicle espacial anomenat Terra en què tots viatgem, travessa un cop l’any l’autopista per on passa el cometa a 60 km/s per mirar-li els focs artificials del seu tub d’escapament (o per mirar-li el cul, si ho preferiu). Això no està totalment lliure de risc. Si el cometa impactés contra la Terra, l’explosió seria 27 vegades més gran que la que va acabar amb els dinosaures. Tot i així no patiu, la probabilitat de xoc és del 0,000002% cada 133 anys, el proper el 2126. El moment més “perillós” serà el 4479, amb una probabilitat de xoc del 0,0001% (Ho sento amants de l’armagedon).

Aparellament Jupiter-Venus – 18 d’Agost

El 18 d’Agost Jupiter i Venus seran els dos planetes més brillants del cel, i a més a més es trobaran tan a prop que cabrien dins l’espai que ocupa la Lluna. El millor moment per a veure’ls serà just abans de l’alba.

El més especial d’aquest fet és, per si no hi havíeu caigut, que Venus es troba més a prop del Sol que la Terra, i Jupiter més lluny. Tot i així, quedaran alineats en una estranya combinació en què el Sol quedarà a un costat, i des de la Terra podrem veure els dos planetes en la mateixa direcció.

Neptú més brillant que mai – 29 d’Agost

Finalment, el 29 d’Agost, serà el dia d’aquest any en què Neptú es veurà més brillant al cel. Serà una fantàstica oportunitat per a veure a ull nu el planeta més llunyà del sistema solar, el déu dels Mars Neptú, amb el seu color blau dels oceans (o menys romàntic, resultant de l’absorció de l’espectre vermell que fa el gas metà present a la seva atmosfera).

El planeta Neptú es trobarà aquest dia en oposició, el que vol dir que quedarà exactament en la direcció oposada al Sol, i per tant plenament il·luminat (com si fós lluna plena, però amb Neptú enlloc de la lluna). Segons es diu, amb un bon telescopi haurà de ser possible veure inclús la gran tempesta a l’atmosfera de Neptú! Ha de ser apassionant, però un servidor es conformarà en gaudir de la imatge del punt blau, i en reflexionar en com de gran i llunyà és aquest planeta misteriós, del qual encara poc en sabem.

La marea és més forta amb la Lluna plena. Però, què ténen a veure naps amb cols?

Marea al mar del Nord

Al mediterrani no hi estem acostumats, però qui més qui menys sap que les marees, que es donen a totes les costes oceàniques, són causades per la Lluna, i que quan aquesta és plena, les marees són més fortes… però para el carro: lo de la Lluna plena no és només un tema de en quin angle li incideix el la llum del Sol? Com coi pot ser que la força d’atracció que fa la Lluna sobre els mars sigui més forta quan la veiem més il·luminada? Què té a veure la perspectiva amb la força de la marea?

Ja us avanço una cosa: Les marees sí són més fortes amb la Lluna plena, però no pel fet que sigui Lluna plena, sinó pel mateix motiu que fa que la Lluna sigui plena, que és l’alineació amb el Sol.

Comencem pel principi: Quin és l’origen les marees?

La Terra i la Lluna s’atrauen mútuament a través de la força de gravetat. Aquesta força es fa progressivament més petita amb la distància, és a dir que com més lluny està la Lluna més petita és la força amb la que ens atrau.

Quan simplifiquem, diem que la força de gravetat és una força que actua sobre el centre del planeta o lluna. En realitat però, la força actua sobre cada punt. Cada partícula de massa de la Terra està essent atreta independentment per la força de gravetat de la Lluna. Així doncs, resulta que hi ha una petita diferència en com de fort la Lluna atrau els diferents punts de la terra: La cara que dóna cap a la Lluna és atreta una mica més fort que la cara que està al cantó oposat.

força de marea 1

En aquesta imatge el cercle representa la Terra (vista des de dalt), la fletxa vermella és la força d’atracció “mitjana”, que la situem al centre de la Terra, i les fletxes blaves són les forces reals que actuen en els costats més proper i més llunyà de la Terra respecte a la Lluna (que estaria a l’esquerra de la imatge). Podem dibuixar les fletxes vermelles al costat de les blaves per a visualitzar la força de la marea, que n’és la diferència:

força de marea 2

La diferència relativa entre l’atracció mitjana (vermell) i l’atracció puntual (blau) és la fletxa groga, que representa la força de la marea; fixeu-vos com en un costat la força estira la massa (els mars) cap a la Lluna, i al costat oposat, per falta de força, les masses d’aigua reben una força relativa cap a la direcció contrària, també cap al “cel”.

La Lluna intenta constantment amb la seva força de gravetat deformar la Terra en forma d’oval orientat cap a ella. La Terra, al ser bàsicament una roca, poc s’immuta, però els oceans és clar, es belluguen lliurement i són arrossegats per aquestes forces de la Lluna. En la imatge de sota la lluna és a la dreta, però com explicàvem l’oval en què la Lluna intenta deformar la Terra és simètric, i tant és que la Lluna la dibuixem en un costat com en l’altre (la Terra està vista des de dalt).

força de marea 5

Ho he entès! les marees són altes en direcció cap a la Lluna! Però, perquè són més altes quan hi ha Lluna plena?

El cas és que no només la Lluna genera forces de marea sobre la Terra. El Sol també ho fa! Malgrat ser molt ser molt més gran que la Lluna, el Sol està també molt més lluny, i per tant la marea que crea el Sol és més petita (una mica menys de la meitat que la de la Lluna).

Tant en les fases de Lluna plena com de Lluna nova, la Lluna està alineada amb el Sol i la Terra, i per tant els efectes de la marea de tots dos es sumen i les marees són més altes. En canvi en les fases de quart minvant i quart creixent, la línia Lluna-Terra és perpendicular a la Terra-Sol, i les marees solars i lunars es contraposen i són més suaus.

Al capdevall doncs, les fases de la Lluna i la força de les marees no ténen res a veure entre sí, sinó que són dues conseqüències independents de la posició relativa entre la Lluna, el Sol i la Terra!

Per acabar, si voleu donar-li una mica més de voltes al tema, us diré que el fet que la Lluna ens mostri sempre la mateixa cara, és una conseqüència de les forces de marea que la Terra exercia sobre la Lluna quan aquesta s’estava formant i encara era semi-líquida. Enteneu perquè? 😉

Fins la propera!

 

 


*The graphic material of this post is not property of the owner of the blog.

 

El miracle de l’aigua a la Terra

El planeta terra, vist des de la nau Apollo 17 en la seva missió cap a la Lluna.

El planeta Terra, vist des de la nau Apollo 17 en la seva missió cap a la Lluna.

Aquesta és una fotografia real, feta amb una càmera analògica, a principis dels anys 70.  És mundialment coneguda com a “The blue marble” – La perla blava. La foto la van fer els astronautes de l’Apollo 17, l’última missió tripulada que va anar a la Lluna. La van batejar així perquè des d’on eren, la Terra no era més gran que una boleta blava de cristall.

El planeta blau en efecte. L’únic planeta del sistema solar que conté aigua líquida en la seva superfície. Aigua que ja tots sabem que és indispensable per a la vida! És casualitat que hi hagi aigua a la terra? Doncs sí, molta. És més, segons com es miri, és un miracle. I tot ho devem a l’atmosfera de la Terra, i ara entendreu perquè he escollit aquesta foto de portada: Veieu l’atmosfera? No, no la veieu, perquè és ridículament prima comparada amb la mida del planeta.

A veure, l’aigua ja existia a l’espai quan el sistema solar estava en formació, però l’aigua, en el buit de l’espai, només pot ser vapor d’aigua o gelL’aigua no pot existir en la seva forma líquida si no hi ha pressió. – Pressió dius? – Sí, si no hi ha atmosfera. I quan la terra es va crear, no n’hi havia d’atmosfera.

El que determina si l’aigua a l’espai és vapor d’aigua dispers o blocs de gel és la distància amb el sol. Només a distàncies més enllà de l’òrbita de Júpiter, trobarem gel. Això vol dir que per dintre d’aquesta òrbita (on som nosaltres, Mart, Venus i Mercuri) l’aigua només existeix en forma de molècules de vapor escampades per l’espai, i més enllà de l’òrbita de júpiter, l’aigua es solidifica i es pot agrupar per formar grans blocs de gel, que és el que forma en gran part els cometes que vénen del cinturó de Kuiper i el núvol d’Oort, molt més enllà de les òrbites de Neptú i del desterrat Plutó.

Aquesta minúscula capa de gasos que fa amb prou feines 40 km d’alçària, i és pràcticament invisible en relació als 12.740 km de diàmetre de la Terra, és la que, amb el seu pes, evita que l’aigua es volatilitzi en el buit de l’espai. A l’espai exterior no hi ha pressió, i per tant no hi ha aigua líquida, però a la superfície de la terra, tenim 1 bar de pressió. Una pressió més que convenient perquè entre les temperatures de 0°C i 100°C l’aigua es trobi en forma líquida.

I em direu: – Val, l’aigua només pot existir si tenim atmòsfera. I en tenim. On és el miracle? – Doncs precisament que no sempre ha estat així, i al principi, la Terra no tenia ni atmosfera ni d’aigua.

Quan es va formar la Terra, aglomerant rocs i pols successivament en suspensió al voltant del sol, no hi havia cap bloc de gel a prop que pogués aportar aigua al planeta. El que va quedar al final de l’aglomeració va ser un planeta rocós volcànic i erm com un desert.

Disc protoplanetari - Procés de formació dels planetes del sistema solar.

Disc protoplanetari – Procés de formació dels planetes del sistema solar.

Aleshores el planeta Terra va començar a desenvolupar una atmosfera degut a l’activitat volcànica que ejectava nitrogen i diòxid de carboni. Algunes molècules de vapor d’aigua que van quedar atrapades per la gravetat de la terra, o atrapades dins de les roques que la van formar es van poder fer líquides, però no n’hi havia ni de bon tros prou com per omplir els oceans de la Terra que tenim avui en dia.

I doncs, d’on ha vingut tota aquesta aigua de la que avui gaudim? Aquí és on es produeix el doble miracle. L’aigua vingué de fora del sistema planetari, de més enllà de Neptú (oportuníssim nom del Déu dels mars). L’aigua va arribar a la terra en forma d’enormes blocs de gel que van bombardejar la Terra de forma desproporcionada fa uns 4.000 milions d’anys. Centenars de cometes van caure a la Terra, on una molt oportuna atmosfera (segon miracle) s’havia anat creant per permetre retenir l’aigua en forma líquida, i cobrir així el 71% de la superfície del que estava esdevenint, el Planeta Blau.

En contrapunt, altres planetes, com Mercuri, van ser menys afortunats, i durant el mateix període del bombardeig de cometes vinguts de les afores del sistema solar, va rebre tants impactes que va quedar mig destruït, passant de ser un planeta de la mida de la Terra, a la seva escarransida mida d’avui en dia.

D’esquerra a dreta: Mercuri, Venus, la Terra, i Mart

Mesura el teu nivell de masclisme

Que el masclisme és perillós, ja ho sabem tots. Però el masclisme no es manifesta només amb les actituds agressives que tots coneixem i condemnem. El masclisme és ambivalent.

Això vol dir, que el masclisme no té només una cara, sinó dues. Existeix el masclisme hostil, que involucra sentiments negatius cap a les dones, com ara pensar que tenen el desig de controlar els homes del seu voltant a través del feminisme o de la seducció sexual; i el masclisme benevolent, que involucra les actituds cavalleresques aparentment positives però sexistes ja que implica que les dones són éssers més dèbils que requereixen protecció.

Els professors Glick i Fiske han desenvolupat un petit però interessantíssim qüestionari amb el que mesurar els teus nivells de masclisme hostil i benevolent (Feu click aqui per a fer-lo online). Un cop l’hagis fet, rebràs dues puntuacions entre 0 i 5 valorant els teus nivells de masclisme hostil i benevolent. Cal dir que no hi ha una frontera clara entre una persona masclista i una persona no masclista. Un cop obtingudes les puntuacions, aquestes es poden comparar en gràfics amb les puntuacions mitjanes de l’estudi, o de diferents paisos. Les puntuacions estan separades entre els resultats de homes i de dones, doncs no només els homes són masclistes en la societat.

ASI score

És molt interessant d’observar que, en regla general, els nivells de masclisme benevolent són més alts en els homes que en les dones. Però en aquells paisos on el masclisme hostil té uns nivells molt alts, són les dones les que mostren més sexisme benevolent que els homes. Quan enfrontades a reaccions violentes si refusen els rols convencionals de la dona, aquestes sovint abracen amb més força el sexisme benevolent.

Curiosament però aquesta norma es trenca només (dels paisos estudiats) a Alemanya, on malgrat haver-hi un nivell relativament baix de masclisme hostil, les dones tenen més masclisme benevolent més alt que els homes. Teories o  hipòtesis al respecte?

PD: L’enquesta, que jo us encoratjo a totes i tots que la feu, és en Anglès. Si teniu interès en fer-la però se us fa difícil en Anglès, si us plau feu-m’ho saber i publicaré la traducció aquí mateix.

Conformitat amb el grup – L’experiment de Solomon Asch

Conformitat

Conformitat? A la merda!

Hola de nou!

Una entrada molt breu avui per a fer-vos pensar. Us vull explicar l’experiment de Solomon Asch per investigar el fenomen psicològic de conformitat amb el grup. Asch volia veure quin efecte té l’opinió d’una majoria sobre la opinió discrepant d’un individu.

A l’experiment d’Asch, hom hi aniria sense saber de què es tracta. Un petit grup de gent entraria a la sala amb tu per a prendre part a l’experiment juntament amb tu, però només tu series en realitat subjecte de l’experiment, mentre que tota la resta formarien part del muntatge, cosa que evidentment, desconeixeries.

Un cop a la sala, la prova és molt senzilla: A tot el grup a la vegada, se us mostra una imatge com la següent, en la que hi ha una línia a l’esquerra i tres línies diferents a la dreta. Se us diu que, per provar les seves capacitats de percepció, heu d’identificar quina de les línies de la dreta té la mateixa llargada que la mostra de l’esquerra.

experiment d'Asch

Els participants haureu de donar les vostres respostes en ordre. En les primeres mostres, tothom respondrà correctament, però a partir d’un cert punt, tots els participants falsos (tècnicament denominats confederats) coincidiran a respondre incorrectament que la línia B, en el cas de l’exemple, és la que s’escau.

Els experiments mostren que en més d’un 70% dels casos, el subjecte de l’experiment respondrà també incorrectament d’acord amb el grup.

En ser preguntats després de l’experiment, perquè han respòs incorrectament la prova, totes les respostes dels subjectes es poden agrupar en dues opcions. Els que diuen coses com:

Ja m’he pensat que era incorrecte, però en veure tothom respondre el mateix, he començat a dubtar de les meves percepcions.

o bé els que diuen que:

Jo sabia des del principi que la resposta era incorrecta, però he preferit no discordar amb la opinió majoritària del grup.

Veieu analogies d’aquest comportament a la realitat? Reflexionem-hi mentre veiem aquest vídeo dels efectes de la conformitat amb el grup en un ascensor.

PD: Aquí el vídeo de l’experiment d’Asch en sí mateix.