L’estel fugaç que es va adormir

Quan va saber que esdevindria un “il•luminable” es va posar molt content. Inmediatament va començar a somniar despert històries papallonesques de tendresa i amor, de destins impossibles fets realitat, de somriures i mirades silencioses teixides en un sol llenç per la seva llum. Es va imaginar a sí mateix realitzant autèntiques proeses, inspirat per les llegendes que els vells savis d’Oort explicaven quan ell era petit. Heu de saber que hom té temps de pensar moltes coses quan vaga sol per l’espai durant milions d’anys.

Molt de tant en tant, les forces còsmiques n’envien uns quants com ell de visita a la Terra. Diuen les llegendes, que si tens la sort de passar-hi fregant, esdevens un estel fugaç, i això t’imbueix d’una màgia especial que et permet fer realitat el desig que hagi formulat una persona que t’hagi observat esgarrapar el cel, sempre que aquest sigui d’intenció noble. Per això, a tots els que envien a veure la terra els anomenen els il•luminables, i tots anhelen esdevenir estels fugaços.

Però el camí és molt llarg i l’espera es fa feixuga i avorrida. Ni tan sols el camí que pren el pot escollir ell mateix! Aquest li vé definit des del principi, com la trajectòria d’una moneda que rodola empedrat avall. Espectador del seu propi destí. Tot i la il•lusió que sentia, estava tan esgotat pel temps i les històries a les que porta anys donant voltes, que es va quedar adormit. Com un roc.

Fóu així que no s’adonà com la buidor que sempre l’havia acompanyat començà a omplir-se lentament de partícules d’aire. I aquest aire xocava amb ell amb fúria, i l’escalfava. En un obrir i tancar d’ulls, s’havia convertit en una fletxa de llum incandescent que  estripava el cel nocturn de la Terra amb la seva lluïssor. I aquesta lluïssor va durar tot just fins uns instants abans que ell es despertés.

“Oh, no!” va exclamar en desvetllar-se, “se m’ha escapat l’oportunitat!”, i va notar la intensitat de la màgia a la seva pell, el poder de crear coses meravelloses a les seves mans. Però no havia pogut escoltar cap desig per a satisfer. Com un reflex, va decidir llençar el conjur amb la intenció d’acomplir el somni més bell que se li acudí. Un desig que ningú havia demanat, car només ell podia saber-ne de les dolçes conseqüències. Un noi i una noia, que s’havien admirat sense mai dir-ho, que s’havien estimat sense saber-ho reconèixer, tindrien un encontre inesperat.

Ell es desvetllà en aquell llit aliè, i fóu aleshores conscient de l’escalfor cada cop més propera del cos d’ella, de les carícies que prenien les seves mans… I uns llavis d’amics desconeguts es van besar.


PD: Aquesta fàbula té ja un temps. Inspirada i escrita tot just dos dies després d’una bella història, la publico ara amb perspectiva i revisada.

Anuncis

Un pensament a “L’estel fugaç que es va adormir

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s