Alfabet Grec

Tot el que veig i faig és nou. Què compartir? Com presentar-ho sense perdre’s en un mar de detalls i descripcions?…
El piano de Michael Nymann a l’escola de música de Skolkotas, em suggereix d’entrellaçar les històries dels migrants amb algunes de les meves tasques a Lesvos. Intentarà ser una pinzellada groixuda de la forma multidimensional que ha adquirit Lesvos al meu cap.
(tots els noms han estat canviats)

image

αlfa

M’enfilo al banc de fusta, mal equilibrat sobre la grava, m’hi poso de puntetes i allargo els braços per arribar al tub metàl•lics de l’estructura de la carpa. En Chand corre a aferrar el banc de fusta i em mira amb ulls divertits. Li puc llegir ben bé a la mirada el que pensa “que sinó, te la tornaràs a fotre!”.

Aquest matí he anat a treballar amb el projecte No Border Kitchen, a la platja de Tsamakia, prop del port de Mitilene. Aquest projecte va néixer a Hannover on un grup de joves alemanys decidiren començar a cuinar al carrer gratis per a tothom. D’allà s’han mogut a Lesvos, on ofereixen tres àpats al dia. Amb el temps, la platja s’ha anat convertint en un campament improvitzat que comparteixen els cuiners i els refugiats per igual. A diferència de la primera nit que vaig venir, avui és un dia tranquil. Molts refugiats van marxar amb els ferris d’ahir i pocs han arribat avui.

Decideixo emprar el meu temps en construir alguna cosa per millorar l’infraestructura del lloc. Em miro l’estructura d’una carpa a mig construir, amb la tela blanca en una mà i uns tensors metàl•lics a l’altra. “Falten bigues” penso. Però vull acabar de construir-la. A prop meu hi ha uns nois, alguns tombats, altres drets mirant-me, amb la música oriental provinent d’un mòbil en alguna de les seves mans. “-Em podeu ajudar?”.

Amb en Chand, n’Abdullah i els altres ens les hem apanyat per acabar la carpa. Amb unes barres d’una tenda trencada, una serra, i molta cinta americana. Jo m’he guanyat la trompada quan el banc de fusta (fet amb parts de barques de refugiats) s’ha girat sota els meus peus i he caigut d’esquena. Les costums poc segures amb què sembla que els agradi treballar al Paquistan se m’han encomanat!

“Mira, aquests són els meus papers, i els bitllets del ferri. Marxo aquest vespre, a les 8”, – “I on aniràs després?”, – “A Espanya”, diu molt convençut. “Atenes, Itàlia, Alemanya i després Espanya”. En Chand i els seus tres “germans” Pakis ho ténen molt clar. Miren el mar i el ferri que els ha de dur a Atenes amb esperança, des del banc que ens hem instalat prop de la carpa que amb esforç i creativitat hem establert aquest mati.

image

Platja de Tsamakia, amb vistes al port de Mytilini, des d'on el ferri surt cada vespre a les 8 cap a Atenes.

βeta

Ens inclinem tots dos damunt la goma de la llanxa punxada que jau damunt les pedres de la platja des de fa dies, i estirem per buidar-la d’aigua i pedres. “Vas venir en aquesta llanxa?” – “No, la meva va arribar per allà, més al Sud” – Em respòn ell.

En Mohammed i jo estem netejant la platja de trossos de barca, que es poden trobar per tot arreu. Els tallarem en trossos utilitzables, els estendrem al sol perquè s’assequin i els plegarem per guardar-los. Serviran per construir matalassos, bancs per seure, o sostres impermeables més endavant. En Mohammed fa mesos que acampa juntament amb els de No Border Kitchen, a la platja. En ser marroquí no té dret a asil, ja que el Marroc està catalogat com a país segur. El seu futur és incert. Avui però, s’implica i s’aplica en la neteja de la platja amb mi.

“- Ara em poso jo al mig!”. Els marroquins estan jugant un rondo de futbol a la platja, i accepto el repte d’entrar-hi. No cal cap paraula per divertir-nos. Correm entre les pedres perseguint la pilota en un joc entre amics tàcits tot i que prohibits, ignorant, no, menyspreant a qui diu que ells són illegals i jo no. Que jo puc ser aquí però ells no.

image

ɣamma

A la gatzoneta estant al seu costat, agafant-li ferm la maneta així com ella agafa ferma el seu peluix, ens mirem el port i senyalo endavant, animat i divertit, per engrescar-la: “quin vaixell vols agafar?”, – “Aquell d’allà! És molt gran!”

L’Urko i jo estem estenent mantes al sol, a Pikpa. L’altre dia va ploure i una bossa de mantes que no estava ben tancada va quedar xopa. Estenem unes línies de cordill entre els contenidors-magatzem i ens estem ben bé un parell d’hores triant mantes. Algunes, massa podrides, s’han de llençar. Mentre carreguem mantes pesades, la Farzana ens vé a veure, i l’Urko m’explica coses d’ella que no sabia, tot i haver estat aquests dies jugant amb les seves criatures.

La Farzana, embarassada de 8 mesos i amb 3 criatures, fuig del Pakistan, on el seu marit la maltractava, i d’una societat que l’hauria assenyalat i repudiat per ser valenta i fer el que tota dona hauria de fer en aquesta situació: fotre el camp. Malgrat que insistim que es quedi a Pikpa per tenir el seu quart fill, ella decideix anar cap a Atenes. L’Urko i el seu grup de voluntaris, han ajuntat uns estalvis solidaris a través de fundraising per ajudar casos especials, i n’inverteixen part en comprar-li a la família els bitllets de ferri cap a Atenes i un mòbil grec perquè es pugui posar en contacte amb qui li calgui. L’associació “Médicos del Mundo” la trobarà allà i s’assegurarà que tingui un part segur i pugui descansar. Això ens deixa més tranquils.

Duc una pesada maleta de rodes en direcció al col•lossal ferri. Al meu voltant altres voluntaris duen una altra maleta i els tres nens. La Farzana camina molt poc a poc al nostre costat degut a la panxa ja maximitzada. “Quan arribi a Atenes, no vull que em dongueu diners, ni roba, ni res. No em cal res més. Us estic molt agraida” – diu ella amb els ulls vidriosos. Ulls vidriosos que se’ns encomanen a tots.

image

δelta

“-Aquest és el meu sopar, en vols?”, “No gràcies”, li contesto, “Però segur que està molt bo! Ho cuina el meu amic Michael a Pikpa”. Les llums transitòries de la carretera nocturna a les afores de Moria il•luminen un rostre simpàtic inclinat damunt una de les 800 safates d’alumini que cada dia envien a Moria des de Pikpa.

Aquesta nit faig Autobusos a Moria. Quan s’han registrat, enormes grups de refugiats volen agafar l’autobús de Moria a Mytiline, per esperar el ferri cap a Atenes. Són grups de molta gent, desorientada, amb una sensació interior de permanent urgència, que esperen a la carretera de nit a que arribi un autobús que no té horaris i mai saps quan passarà l’ultim. Un grup de voluntaris ens encarreguem de donar-los una sensació de control i ordre. Els mantenim a un costat de la carretera i agrupats per famílies. Volem entrar les famílies primer i juntes, perquè evitar que se’n quedin membres a fora. No és fàcil, però, quan les “famílies” ténen 30 membres…

Alguns individus solitaris neguitosos creen problemes i s’han de calmar, sempre amb actitud positiva. De vegades no funcionarà i s’obriràn pas a empentes i rodolons entre les famílies per pujar ells primers al bus. Els enfrentaments entre homes a la porta del bus no són infreqüents, però vull pensar que ens respecten i que no van a més en part perquè estem allà assegurant-los que hi haurà lloc per tots (encara que no n’estiguem segurs ni nosaltres mateixos).

Durant l’espera pels diferents busos conec vàries persones. En Massieu crida especialment l’atenció per la seva aura positiva, no estressada, i amigable. De seguida ens posem a xerrar. Ell vé de l’Iran, amb els seus quatre amics busquen un futur millor lluny de la misèria. Està confiat. Encara no té bitllets e Ferri, diu que esperarà que el temps millori, però se’n va de Moria perquè ha conegut la gent de No Border Kitchen a prop del port i vol estar-se amb ells.

És una sorpresa agradable trobar-lo a la platja el dia següent.

“Com estàs! Me’n recordo de tu, eres de Barcelona! Messi!”,  “- M’alegro molt de veure’t Massieu!”, m’adono que amb la llum del matí aquest noi té uns ulls espectaculars, d’un verd turquesa clar i intens que ressalten molt sobre la seva cara bruna i cabell negre. Són trets típics perses? “Vols alguna cosa? Un tè? Si necessites res digue-m’ho i jo  me n’encarrego” em diu ell. Jo m’he convertit en l’hoste, i ell està content de poder tornar servei com tant n’ha rebut dels voluntaris.

image

εpsylon

“-Més, més, en vull aprendre més si us plau!” Els ulls li brillen de diversió i el seu somriure és una delícia. “D’acord, ara en provarem una de més difícil!”

Ensenyar trucs d’acrobàcies a la gent em diverteix molt. Hauria estat divertit fer-ho amb grups de refugiats, però no hem trobat l’ocasió. Alguns dies però ens trobem al parc amb un grup de voluntaris i voluntàries i practiquem una estona. No tot és treballar!

Algunes voluntàries s’han involucrat en una representació de teatre per un petit teatre alternatiu de Mitilini. Per una de les escenes, en què han de representar l’harmonia i l’equilibri, volen aprendre alguns trucs d’acrobàcies fàcils. La Lisa però, original de Mitilini mateix, ha descobert un món que l’entusiasma, i a més se li dóna molt bé.

El seu rostre penja cap per avall prop del meu pit. Els seus ulls il•luminats directament pel sol, i la seva boca vessen una joia encomanadissa. I amb els braços balla l’artista una lenta i encisadora melodia inexistent.

image

Un gat en una Piaggio a Mitilini. Perquè sí!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s