Homicidi imprudent, sistemàtic, i impune

image

Només voliem fer una cerveseta a casa per acabar el dia bé i celebrar el bon temps d’avui i el mig dia de vacances que ens hem pres. Però hem llegit les notícies, i la ràbia i la frustració s’han apoderat del moment. 33 persones han mort, entre elles 11 nens a només 2 milles de la costa de Turquia, de camí a Lesvos. De camí a aqui. A les notícies també llegim el que ja hem estat veient aquests dies: Frontex vol tancar la frontera per mar per evitar que els refugiats arribin a Europa, i Merkel acorda amb Erdogan un paquet econòmic perquè Turquia també impliqui els seus vaixells guardacostes.

I em vé a la ment el record del nen espantat que he agafat aquest matí de les mans dels socorristes per deixar a terra. O en Saíd, perfectament sa i somrient donant-nos les gràcies i que Déu ens beneeixi, perquè tot i xop, ha arribat sa i estalvi. O en la dona que després de mantenir una mirada absent, s’ha posat a tremolar i plorar, mentre em m’aferrava la mà que li he estès. O en totes les mirades perdudes que he vist en aquella miserable barcassa de goma, que podrien haver estat en la barca equivocada. Però ells han tingut sort.

Emocions (intenses) a part. Perquè han mort? Aquest mateix matí comentava content als companys que, amb els voluntaris i l’equipament que hi ha ara a l’illa (fins a 4 barques de rescat simultànies al mar, metges, mantes, i vehicles) no podia creure que hagués de morir ningú més. Però la política ha entrat en acció, per recrear el problema que ja havíem solucionat.

Arriben massa refugiats a Europa. Cal tancar la frontera. Grècia serà sinó expulsada de la zona Schengen. Les pressions ténen efecte i la guarda costera grega, ara ajudada per vaixells de Frontex, patrulla les costes cada dia. La guarda costera turca, amb Erdogan ensucrat pels 3.000 milions que la Merkel li ha promès si els ajuda a parar el flux migratori, també ara patrulla les mateixes costes, tan sols un parell de milles més enllà.

Poden cobrir tota la costa? Impossible. Només bloquejen la travessia més curta i per tant menys perillosa, que tot i així alguns encara burlen. Desapareixen els refugiats de guerra Sirians que esperen a Turquia per poder creuar? NO. Només són forçats a buscar un altre camí. Camí que han trobat, sortint des d’Altinoluk, 4 vegades més lluny de Lesvos que la ruta ara vigilada. Però no han arribat. La barcassa ha punxat, com ho fan moltes. Però ningú els podia rescatar allà. No hi havia ningú per sentir-los morir. Igual que a l’octubre, abans que arribessin herois socorristes de tot arreu.

La història es repeteix, però ara era evitable. Erem tots aqui i ells ens els han allunyat.

Tan innecessari… tan frustrant…

PD: A la foto de portada, un buc guardacostes turc patrulla la costa al fons. Més endavant una barca de refugiats s’ha aconseguit colar i un bot de rescat de voluntaris l’acompanya per entrar en acció si s’escau.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s