La gran patacada de Pablo Iglesias. La dignitat i raó que d’ell admirava s’han estimbat.

pablo exaltat

Jo a en Pablo l’admirava. De fet, encara l’admiro per moltes coses, però el que abans era una admiració pel que em semblava una persona completa i intel·ligent, ara és només una admiració parcial i tacada per la resta de la seva carrera.

I he gaudit molt escoltant les agudes entrevistes que feia en Pablo Iglesias a diferents personatges públics interessants en el seu programa “Otra vuelta de tuerka“. M’he fins i tot empassat les entrevistes que li han fet en terreny enemic, com la de TVE en la que se sentien els tertulians preparant-se al crit de “al enemigo ni agua“, i m’he indignat per la manipulació mediàtica que Espanya ha usat contra ell.

També porto molt temps intentant aturar les crítiques que li plouen des de Catalunya per part d’aquells independentistes que li tenen por, intentant convènce’ls que en Pablo és el nostre aliat i que a l’hora de la veritat serà una persona raonable, com ho solen ser les esquerres alternatives (massa ben acostumats estem amb la CUP potser).

Però en Pablo s’ha esgarriat. Es podria dir que s’ha enfonsat, ha cedit sota la pressió de la guerra política bruta que impera a l’Espanya que vol governar. Ell mateix defensava que si ell podia ser objecte d’atacs polítics, ell també ha de poder atacar políticament impunement. Ha perdut la coherència.

Sobretot des que ha entrat en el joc d’utilitzar Catalunya com a pilota política. Com fan tots. Ell ha entrat en aquesta arena envestint i xisclant com qualsevol altre, buscant fer-se sentir més i atraure més atenció que els que ja hi xisclen des de fa temps. Nova política, en diu. Com tots els altres abans, entra sense tenir la menor idea del que està passant, sense entendre ni un bri la realitat de Catalunya, dels catalans, que és la realitat d’una Espanya plurinacional que massa temps se n’avergonyeix i ara ja no se’n pot sortir.

Però malgrat la seva absoluta inòpia, ens tracta amb condescendència a uns, i amb menyspreu i supèrbia als altres. Ell sap el que ens convé, i els milions que surten al carrer, pobrets, no saben el que es fan.

Feia temps que en Pablo Iglesias jugava molt a prop del precipici. Però l’empenta final se l’ha donat ell mateix en els actes de campanya de Catalunya sí que es pot:

“Si quiere que le demos sexo a Mas, le vamos a dar sexo a Mas, le vamos a dar látigo en esta campaña, le vamos a dar látigo” 

“Esa gente de barrio de barrio que no se averguenza de tener abuelos andaluzes o padres extremeños, tiene que sacar los dientes, no podeis consentir que os hagan invisibles en Catalunya!”

Em fa vergonya aliena sentir-lo. Des del prisma de l’esquerra alternativa, radical i democràtica amb la que simpatitzo, aquestes frases són impresentables. Barrejar el sexe amb la violència. Donar a entendre que el sexe és un un element de càstig. O pitjor encara, apel·lar a les ètnies de les persones, insinuar que hi ha discriminacions on no n’hi ha… Tant és, no seguiré.

En Pablo Iglesias ja no fa política. Ja no exposa idees interessants i raona principis íntegres. Ell ara és a la tribuna d’animació d’un partit de futbol i crida enaltit als seus seguidors per escalfar els ànims de la batalla que som a punt de presenciar al camp. I tot s’hi val.

En Pablo volia fer “nova política”. Però jo d’això en dic merda. Merda que fa olor de tradició. La tradició política de sempre. Ara veig que amb tu no canviarà res, Pablo.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s