Un conte de sorra i vidre

DSC00725

Un home viatja cansat pel desert. Les condicions del camí són molt dures, però malgrat el cansament, ell avança pas rere pas per la sorra, que li crema als peus descalços. La seva mirada és insondable, i els seus llavis ni somriuen ni estan trists. No dibuixen ni alegria ni patiment. Hom podria dir que el que transpiren és seguretat. Els seus ulls clars estan sempre clavats en la posta de sol de l’horitzó, i molt rarament els baixa per a veure on col·loca els peus, doncs ja es coneix el desert, fa molts mesos que hi camina.

Al principi fou molt difícil. Quan ell es va trobar de sobte sol al desert. El miratge de la ciutat de les llums desapareixent-li al seu darrera li va semblar la pitjor de les tortures. Va córrer i va intentar abraçar-se a la sorra on hi havia hagut la seva llar durant tants anys, però aquesta només li va cremar la pell i se li va escolar entre els dits, inerta.

Va trigar el seu temps a reconstruir-se. El que una vegada estat esfèric va convertir-se en un element ocult, ara integrat en el globus dels seus ulls. I el que una vegada tingué sis potes, va incorporar-se per caminar sobre dues cames, ara rígides i fortes com si encara en fossin sis.

L’home va aprendre, per la seva pròpia sorpresa, que no necessitava menjar ni beure en aquell desert. No era la manca d’aliments el que podia acabar amb ell. Tampoc el pas del temps era un enemic, i ni les tempestes de sorra ni les cremades del sol l’abatrien si ell es mantenia ferm. No. L’enemic real del desert es trobava al seu interior.

Era precisament la por. La por que s’havia convertit una vegada en pànic és el que li havia fet més mal. La por a morir-se de gana l’havia dut a menjar sorra. La por a morir-se de set li havia fet perdre una setmana sencera cavant un forat en la recerca d’aigua, enlloc de continuar avançant. La por als elements li havia estat minant la voluntat de seguir endavant, quan aquest era l’únic camí.

Ara, però, i malgrat que el desert segueix sent l’únic paisatge que veu, el seu enemic interior ha estat vençut. Ja només queda el record vague i llunyà d’aquelles emocions emmascarades darrere l’aprenentatge que la batalla li ha proporcionat. Aquell home és ara molt més savi. I ho sap. És per això que els seus ulls clars, sempre humits malgrat l’hostilitat del desert, ara reflexen confiança. I esperança.

Mentre camina, pensa que algun dia – que no serà ni massa aviat ni massa tard, sinó quan hagi de ser – veurà la sortida del desert. No sap ben bé com serà, quin aspecte li mostrarà, ni com el sorprendrà. Però el que sí que sap és que ara disposa d’un poder interior enorme, i que l’home en que s’ha convertit sabrà distingir molt bé entre un miratge i l’autèntica sortida del desert. Perquè entre d’altres coses els miratges sempre es situen fora del camí i et volen fer perdre el rumb, mentre que ell ja ha pres una direcció. I és en aquesta direcció que ell trobarà el final, en el qual s’hi haurà d’emmirallar i veure la mateixa superfície convexa dels seus ulls, brillant de nou.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s