Mentida nº9 sobre Catalunya – Mentira nº9 sobre Cataluña – Falsehood nº9 about Catalonia

This article is written in Catalan, Spanish and English. Please scroll down to find your preferred reading language.

Este artículo está escrito en Catalán, Español e Inglés. Bajad por el texto para encontrar su lengua de lectura preferida.

Aquest article està escrit en Català, Castellà i Anglès. Baixeu pel text fins a trobar la vostra llengua de lectura preferida.

<– A la mentida n°8   –   A la mentira n°8   –   To falsehood n°8

A la mentida n°10   –   A la mentira n°10   –   To falsehood n°10  –>

EN CATALÀ
Recordo que la publicació original d’aquest article correspon a la revista Sàpiens.
Matisació de l’autor del blog: En la meva humil opinió, la guerra civil es deu bàsicament a la lluita de classes, i en qualsevol cas la repressió va apuntar, ja de pas, també als catalans, en una mescla de rencor històric i d’efecte “enemic comú” en la línia en què s’apuntaven també als jueus i als maçons.

Mentida n°9: La guerra civil només va ser una guerra entre dretes i esquerres

És simplista reduir a l’odi entre dretes i esquerres el motiu de l’esclat de la Guerra Civil Espanyola, ja que sobretot comporta ignorar el debat que hi havia a propòsit de l’organització territorial de l’Estat republicà, en què el paper de Catalunya ja com a comunitat autònoma de ple dret amenaçava la idea de la unitat d’Espanya. Diferents regions s’emmirallaven en l’exemple català per emprendre la via autonòmica. La redacció de l’Estatut d’Aragó es desenvolupava el març del 1936; es presentava el quart projecte d’Estatut per al País Basc el 15 d’abril; el projecte d’Estatut d’Astúries es redactava al maig, tot coincidint amb les converses dels ajuntaments castellans per a l’autonomia de Castella i Lleó; un segon plebiscit favorable a l’Estatut gallec es votava el 28 de juny, i a Andalusia es produïa una reunió preparatòria per a la redacció d’un projecte autonòmic el 6 de juliol, una setmana i escaig abans de l’inici de la guerra. Aquest ambient va acréixer el nerviosisme dels sectors conservadors que van impulsar la rebel·lió militar.

“Antes que el Estatuto la guerra civil”
L’aversió cap a Catalunya en els cercles de poder estatal ja venia d’antic, des de la vertebració política del catalanisme. Després de la proclamació de la República el 1931, les negociacions per a l’Estatut de Catalunya van aixecar una gran polseguera perceptible en el que es llegia el 1932 en alguns diaris, com ‘El imparcial’, que reflectien posicionaments que alhora predeien la tragèdia: “Antes que el Estatuto la guerra civil”. Un enemic de l’autonomia catalana, Ramiro Ledesma, teòric del nacionalsindicalisme, el considerat feixisme espanyol, va buscar l’enfrontament tot incitant l’Exèrcit a emprendre una acció armada. “Falta esta prueba a los catalanes separatistas: la del heroísmo. Carecen de ejecutorias guerreras, y por eso el resto de España debe obligarles a batirse”, declarava.

L’estrofa catalanòfoba del ‘Cara al sol’
Amb la guerra encetada, la premsa del Principat es feia ressò de la catalanofòbia del bàndol revoltat. Un titular de ‘La Publicitat’ l’agost del 1936 era prou explícit: “Els insurgents ja exploten la fòbia anticatalana. Els traïdors al règim ens tracten d’estrangers”. No es tractava de cap exageració. En les seves emissions radiofòniques des de Sevilla el general Queipo de Llano deixava anar perles com aquesta: “Transformaremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar”. I el 1938 la Falange Española va canviar una estrofa del seu himne, el ‘Cara al sol’, per la següent: “Catalán, judío y renegado, pagarás los daños que has causado. Arriba escuadras, a vencer, que en España empieza a amanecer”. Tal realitat la reconeixien fins i tot diaris editats en la zona franquista, com era el cas de l’ABC (“Hay –inútil sería ocultarlo- en muchos lugares de la España en definitiva, un sentimiento muy acusado de rencor contra los catalanes”) o El Adelanto, de Salamanca (“Actitudes “catalanofobas” las hemos hallado recientemente en artículos insertos en periódicos de la España liberada”).

Malauradament, la catalanofòbia no era absent en el bàndol republicà. La llibertat amb què el govern de la Generalitat va actuar, a causa dels trasbalsos a què va abocar-lo la guerra, al marge d’allò que es dictaminés a Madrid, va generar un fort ressentiment del Govern central vers les autoritats catalanes. En conseqüència, el decret de Franco mitjançant el qual abolia l’Estatut d’Autonomia de Catalunya l’abril del 1938 sembla que va trobar una bona acollida per part d’alguns polítics republicans.

Portada de l’Estatut de Catalunya de 1932. – Portada del Estatuto de Cataluña de 1932. – Cover of the Statute of Catalonia 1932.

EN CASTELLANO:
Recuerdo que la publicación original de este artículo corresponde a la revista Sàpiens.
Matización del autor del blog: En mi humilde opinión, la guerra civil se debe básicamente a la lucha de clases, y en cualquier caso, la represión apuntó de paso también a los catalanes, en una mezcla de rencor histórico y de efecto “enemigo común” en la línea en que se apuntaron también a los judíos y los masones.

Mentira n°9: La guerra civil fue solo una guerra entre derechas e izquierdas

Es simplista reducir al odio entre derechas e izquierdas el motivo del estallido de la Guerra Civil Española, ya que sobretodo conlleva ignorar el debate que había a propósito de la organización territorial del estado republicano, en que el papel de Cataluña ya como comunidad autónoma de pleno derecho amenazaba la idea de la unidad de España. Diferentes regiones se reflejaban en el ejemplo catalán para emprender la vía autonómica. La redacción del Estatuto de Aragón se desarrollaba en marzo de 1936; se presentaba el cuarto proyecto de Estatuto para el País Vasco el 15 de abril; el proyecto de Estatuto de Astúries se redactaba en mayo, coincidiendo con las conversaciones de los ayuntamientos castellanos para la autonomía de Castilla y León; un segundo plebiscito favorable al Estatuto gallego se votaba el 28 de junio, y en Andalucía se producía una reunión preparatoria para la redacción de un proyecto autonómico el 6 de julio, una semana antes del inicio de la guerra. Este ambiente acrecentó el nerviosismo de los sectores conservadores que impulsaron la rebelión militar.

“Antes que el Estatuto la guerra civil”
La aversión hacia Cataluña en los círculos de poder estatal ya venía de antaño, desde la vertebración política del catalanismo. Después de la proclamación de la República en 1931, las negociaciones para el Estatuto de Cataluña levantaron un gran alboroto perceptible en lo que se leía en 1932 en algunos periódicos, como “El Imparcial”, que reflejaban posicionamientos que a la vez predecían la tragedia: “Antes que el Estatuto la guerra civil”. Un enemigo de la autonomía Catalana, Ramiro Ledesma, teórico del nacionalsindicalismo, el considerado fascismo español, buscó el enfrentamiento incitando al ejército a emprender una acción armada. “Falta esta prueba a los catalanes separatistas: la del heroísmo. Carecen de ejecutorias guerreras, y por eso el resto de España debe obligarles a batirse”, declaraba.

La estrofa catalanofoba del “Cara al sol”
Con la guerra ya iniciada, la prensa del Principado se hacia eco de la catalanofobia del bando sublevado. Un titular de “La Publicitat” en agosto de 1936 era suficientemente explícito: “Los insurgentes ya explotan la fobia anticatalana. Los traidores del régimen nos tratan de extranjeros”. No se trataba de ninguna exageración. En sus emisiones radiofónicas desde Sevilla, el general Queipo de Llano soltaba perlas como esta: “Transformaremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar”. Y en 1938 la Falange Española cambió una estrofa de su himno, el “Cara el sol”, por la siguiente: “Catalán, judío y renegado, pagarás los daños que has causado. Arriba escuadras, a vencer, que en España empieza a amanecer”. Tal realidad la reconocían incluso diarios editados en la franquista, como era el caso del ABC (“Hay –inútil sería ocultarlo- en muchos lugares de la España en definitiva, un sentimiento muy acusado de rencor contra los catalanes”) o El Adelanto, de Salamanca (“Actitudes “catalanofobas” las hemos hallado recientemente en artículos insertos en periódicos de la España liberada”).

Desafortunadamente, la catalanofobia no estaba ausente en el bando republicano. La libertad con que el gobierno de la Generalitat actuó, a causa de los trastornos a qué lo abocó la guerra, al margen de lo dictaminado en Madrid, generó un fuerte resentimiento del Gobierno central hacia las autoridades catalanas. En consecuencia, el decreto de Franco por medio del cual se abolía el Estatuto de Autonomía de Cataluña en abril de 1938 parece que encontró buena acogida por parte de algunos políticos republicanos.

Cartell del bàndol nacional, escombrant entre d’altres el separatisme. – Cartel del bando nacional, barriendo entre otros el separatismo. – Poster of the national faction, brushing separatism among others.

IN ENGLISH:
Nuance from the blog author: In my humble opinion, the civil war has its origins basically in the fight between social classes, and in any case, the repression aimed also the catalans in a mix of historical bitterness and the “common enemy” effect, in a similar way for which also the jews and the masons were aimed.

Falsehood n°9: The Civil War was only a war between left-wing and right-wing politics

It is simplistic to reduce to the hate between left-wing and right-wing politics the origin of the Spanish Civil War, since overall it means ignoring the debate existing due to the territorial organization of the Republican State, in which the role of Catalonia already as a full right autonomous community threatened the Spain’s Unity idea. Different regions mirrored the catalan path to construct their autonomy. The Statute of Aragon was being developed in March 1936; in the 15th of April the fourth project of Statute of the Basque Country was presented; the project of Statute of Astúries was written in May, matching in time the conversations between castilian city councils for the autonomy of Castilla y León; a second plebiscite in favor of the Statute of Galicia was voted the 28th of June, and in Andalusia a preparatory meeting took place the 6th of July to write an autonomy project, just a week before the outbreak of war. This atmosphere incremented the nervousness of the conservative sectors, who promoted the military rebellion.

“Before the Statute, the Civil War”
The hatred against Catalonia in the circles of state power came already from long ago, since the political structuring of catalanism. After the Republic proclamation in 1931, the negotiations for the Statute of Catalonia raised big concerns, perceivable in the publications of some newspapers such as “El imparcial”, which reflected positions that in the same time predicted the tragedy: “Before the Statute, the Civil War”. An enemy of the catalan autonomy, Ramiro Ledesma, theoretician of the national syndicalism, the considered Spanish fascism, looked for confrontation by encouraging the Army to undertake an armed action. “A proof is needed to the catalan separatists: The one of heroism. They lack in warrior executing, and for this reason should the rest of Spain force them to fight”, he declared.

The rebel’s anthem catalanophobian verse
With the war already started, the press of the Principality echoed the catalanophobia of the revolted faction. A header of the newspaper “La Publicitat” in August 1936 was explicit enough: “The rebels exploit already the anticatalan phobia. The traitors to the regime treat us as strangers”. It was not an exaggeration. In its radiophonic emissions from Sevile, the general Qeipo de Llano said things like that: “We will turn Madrid into an orchard, Bilbao into a big factory, and Barcelona into an immense solar”. Also, in 1938 La Falange Española changed a verse of their anthem, the “Cara el sol”, by the following: “Catalan, Jew and renegade, you will pay for the damage you caused. Let’s go squads, to victory, Spain is starting to dawn”. Such reality was acknowledged even by newspapers edited in the Franco’s area, such as the ABC (“There’s – useless would be to hide it – in many places of Spain, a very sharp feeling of bitterness against catalans”) or El Adelanto, from Salamanca (“We found recently Catalanophobian attitudes in articles inserted in newspapers of the liberated Spain”).

Unfortunately, the catalanophobia was not absent in the republican faction. The liberty with which the Catalan government acted due to the convulsions of the war, aside from the dictations from Madrid, generated a strong resentment of the central government with regards to the Catalan authorities. In consequence, the decree from Franco in April 1938 by which the Catalan Statute of Autonomy was abolished was well received by a great part of the republican politicians.

Anuncis

7 pensaments a “Mentida nº9 sobre Catalunya – Mentira nº9 sobre Cataluña – Falsehood nº9 about Catalonia

  1. Retroenllaç: Mentida nº8 sobre Catalunya – Mentira nº8 sobre Cataluña – Falsehood nº8 about Catalonia | Fils de Sofia

  2. Retroenllaç: Mentida nº10 sobre Catalunya – Mentira nº10 sobre Cataluña – Falsehood nº10 about Catalonia | Fils de Sofia

  3. Efectivament, un temà polèmic. A la introducció et desmarques una mica del contingut, i a mi tampoc m’agrada gaire, sobretot com a ‘mentida sobre catalunya’, en tot cas, serà sobre la guerra civil, i el que diu, doncs no em sembla que ningú ho negui. Està clar que en la concepció del conflicte hi ha la visió d’espanya que té el sector feixista, que inclou el tema del separatisme, i que dins la república del 31 al 36 hi han tensions territorials importants. No obstant, durant la guerra mateixa, per mi és important no caure en posicions catalanistes petitburgeses – sento l’expressió una mica retro- que l’interpreten, per que així els hi convé, com un conflicte catalunya-espanya, últimament trobo bestieses molt grans – no aquest article- en aquest sentit. Alerta amb la posició de la lliga regionalista i les elits catalanes durant la guerra. A la mateixa ERC li convé molt recordar l’heroïsme d’en companys en un enfoc nacional i res més, perque en un enfoc social, farien un paper no tan noble; haurien de parlar també de la repressió perpetrada per la generalitat republicana mateixa contra els anarquistes.De com van haver de pactar cotes de poder amb dirigents de la CNT mateixos perque no pintaven res les primeres setmanes de l’estiu del 36, de la solidaritat miliciana amb madrid, etc etc. Del culturcat mateix, la visió de la pròpia institució, trec la frase sobre el 36: “La Generalitat va centrar els esforços a salvaguardar el major nombre de vides, edificis, documents i obres d’art. En el cas de les persones, el govern català va proporcionar un gran nombre de passaports als sectors benestants, els eclesiàstics i els membres de partits polítics conservadors, que eren perseguits per una part de la CNT-FAI” . Al loro doncs, veurem que la generalitat i el govern central de madrid, com a institucions de la república, a vegades tenien molt més en comú que la pròpia societat catalana internament, representaven un mateix espectre ideològic de democràcia capitalista burgesa. En general, crec que es una canallada no ser lleials amb els que combatien del ’36 al ’39 a tota espanya, vinguessin d’on vinguessin, i per tant les posicions reduccionistes a conflicte nacional serveixen clarament a certes visions esbiaxades del conflicte. El separatisme motivava a la dreta certament, però penso que era un factor secundari en la dinàmica social de la catalunya en guerra.

    • Estic molt d’acord en que s’ha d’anar amb compte amb el que es parla de la guerra civil i Catalunya, sobretot perquè, com tu mateix dius, últimament es poden sentir algunes bestieses (que després juguen en contra nostra, pq quan discuteixo sobre això amb alguns amics, em retreuen que s’hagin dit tals bestieses per justificar la independència, i em quedo desarmat).

      El catalanisme, i els catalans en general, fóren perseguits més després de la guerra que durant, segurament. Ara estic llegint el llibre “l’holocaust espanyol” de Paul Preston, que al final dedica un capítol a la repressió a Catalunya. Suposo que llavors podré parlar-ne millor, tot i que avanço lent pq el que s’explica en aquest llibre em treu les entranyes, i me les treu, encara que es parli de pobles remots d’andalusia o castella, evidentment.

      L’odi dirigit a Catalunya era (i és) molt més irracional i visceral que cap altra cosa, no tenia realment uns motius racionals. L’odi entre classes era el realment fonamentat per les dinàmiques socials, per les repressions, les reaccions, i les represàlies. Aquest és el que realment creixia sòlidament i va crear el conflicte, encara no resolt sota el meu punt de vista. També aquest conflicte existeix encara a Catalunya, és clar, però d’això ens n’haurem d’encarregar nosaltres mateixos.

  4. Retroenllaç: Mentida nº8 sobre Catalunya – Mentira nº8 sobre Cataluña – Falsehood nº8 about Catalonia | Fils de Sofia | Humbert.Cat

  5. Retroenllaç: Mentida nº9 sobre Catalunya – Mentira nº9 sobre Cataluña – Falsehood nº9 about Catalonia | Fils de Sofia | Humbert.Cat

  6. Retroenllaç: Mentida nº10 sobre Catalunya – Mentira nº10 sobre Cataluña – Falsehood nº10 about Catalonia | Fils de Sofia | Humbert.Cat

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s