10 mentides sobre Catalunya – 10 mentiras sobre Cataluña – 10 falsehoods about Catalonia

This article is written in Catalan, Spanish and English. Please scroll down to find your preferred reading language.

Este artículo está escrito en Catalán, Español e Inglés. Bajad por el texto para encontrar su lengua de lectura preferida.

Aquest article està escrit en Català, Castellà i Anglès. Baixeu pel text fins a trobar la vostra llengua de lectura preferida.

A la mentida n°2   –   A la mentira n°2   –   To falsehood n°2  –>

mentida 1

EN CATALÀ:

Aquest article és el primer d’una sèrie de 10 articles curts escrits per Jordi Mata i publicats per la revista Sàpiens (www.sapiens.cat), en els quals es rebaten algunes de les mentides sobre la història de Catalunya, escampades de vegades per interès, de vegades fruit de la ignorància.

Mentida nº 1: Catalunya mai no ha estat una nació

Totes les nacions i allò que les caracteritza: ètnia, llengua territori, tradicions comunes… s’han construït de mica en mica, i Catalunya no n’ha estat una excepció. A les acaballes del segle VIII la major part de la península Ibèrica la controlava l’emirat de Còrdova. Va ser aleshores quan es va constituir la Marca Hispànica, una unitat administrativa integrada a l’imperi Franc de Carlemany i en la qual van quedar aplegats bona part dels territoris que han acabat configurant Catalunya. En conseqüència, el seu origen es vincula a l’estat cristià més poderós de l’època, que s’estenia fins al centre d’Europa, l’imperi Carolingi, i no a cap altre.

Els territoris de la marca hispànica
Aquests territoris de la Marca, dividits en les demarcacions comtals de Pallars-Ribagorça, Urgell-Cerdanya, Rosselló, Empúries, Girona i Barcelona, van gaudir d’un poder prou autònom perquè la seva relació de vassallatge amb la monarquia franca es limités a les formes, ja que, de fet, els comtes tenien la capacitat de desenvolupar una política exterior pròpia i establir contactes diplomàtics tant amb els califes de Còrdova com amb la cort pontifícia romana.

Així, durant el segle IX, els comtes van vertebrar i compactar el país en emprendre una política de repoblament d’aquelles zones devastades per les lluites contra els musulmans i van enfortir el seu poder fins a adquirir un grau de sobirania respecte del rei franc, sovint absent i amb escassos mitjans per mostrar la seva autoritat.

Finalment, al llarg del segle X es van trencar els vincles de vassallatge dels comtes amb l’imperi Carolingi, extrem que es va confirmar a partir del 988, quan Borrell II, comte de Barcelona, Girona, Osona i Urgell, no va renovar el jurament de fidelitat al rei Hug Capet, acte que s’ha interpretat com la ratificació de la independència dels comtats catalans, ja efectiva des de feia temps.

Lluites intenses amb els sarraïns
Ja independents dels francs, els comtes catalans van mantenir intenses lluites amb els sarraïns a la Península per eixamplar les seves fronteres i van mirar cap a diferents horitzons per prestigiar la seva autoritat. Així, Ramon Berenguer III va signar el 1127 amb el comte de Sicília, Roger II, el que es considera el primer tractat internacional amb la intervenció de Catalunya com a entitat sobirana, sense lligams amb altres nacions.

La conquesta de les taifes andalusines de Tortosa i Lleida els anys 1148 i 1149, seguida d’un moviment repoblador que duraria més d’una generació, va acabar de configurar geogràficament el país a grans trets. Catalunya va esdevenir una societat feudal amb una forma de govern, la sobirania comtal, que va bastir estructures d’estat.
En el transcurs del segle XII també es constata l’existència d’altres elements que conformen la identitat nacional, com la llengua. El document més antic que es conserva escrit en català és un fragment d’una traducció feta a mitjan segle del Forum iudicum, un codi de lleis visigòtic, gairebé contemporani de les Homilies d’Organyà, un sermonari destinat a la predicació de l’evangeli redactat entre el final del segle XII i el començament del XIII. Paral·lelament a l’ús de la llengua hi ha la primera aparició de mots fàcils de relacionar filològicament amb Catalunya i catalans en els documents escrits que es llegeixen en el Liber Maiolichinus de gestis Pisanorum illustribus, una crònica pisana del 1114 que parla de la fugaç conquesta de Mallorca per un estol format amb homes de Pisa i Barcelona i que esmenta els “catalanenses” i “Catalania”.

L’escut i la bandera catalans
Pel que fa a l’escut i la bandera de Catalunya, s’inspiren en el senyal heràldic de llinatge dels comtes de Barcelona: pals de gules damunt un camp d’or. Apareix per primer cop en un segell amb què Ramon Berenguer IV va validar un document el 2 de setembre del 1150, encara que es discuteix si la decoració amb aquest senyal de les tombes d’Ermessenda de Carcassona i de Ramon Berenguer II és anterior a aquesta data o fruit d’una restauració posterior. D’ençà del regnat de Jaume I, el nombre de pals es va concretar en quatre.

Els comtats catalans en el moment de la seva independència respecte la monarquia carolíngia. – Los condados catalanes en el momento de su independencia respecto a la monarquía carolingia. – The catalan counties at the time of its independence form the Carolingian empire.

EN CASTELLANO:

El presente artículo es el primero de una série de 10 artículos de cortos escritos por Jordi Mata y publicados en la revista Sàpiens (www.sapiens.cat), en los que se rebaten algunas de las mentiras sobre la história de Cataluña, divulgadas a veces por interés, otras fruto de la ignorancia.

Mentira nº 1: Cataluña nunca ha sido una nación

Todas las naciones y lo que las caracteriza: etnia, lengua, territorio, tradiciones comunas… se han construido poco a poco, y Cataluña no ha sido una excepción. A finales del siglo VIII la mayor parte de la península Ibérica la controlaba el Emirato de Córdoba. Fue entonces cuando se constituyó la Marca Hispánica, una unidad administrativa integrada en el imperio Franco de Carlomagno y en la cual quedaron aplegados buena parte de los territorios que han acabado configurando Cataluña. En consecuencia, su origen se vincula al estado cristiano mas poderoso de la época, que se extendía hasta el centro de Europa, el imperio Carolingio, y no a ningún otro.

Los territorios de la marca hispánica
Éstos territorios de la Marca, divididos en las demarcaciones condales de Pallars-Rigaborça, Urgell-Cerdanya, Rosselló, Empúries, Girona y Barcelona, disfrutaban de suficiente poder autónomo como para que su relación de vasallaje con la monarquía franca se limitara a las formas, ya que, de hecho, los condes tenían la capacidad de desarrollar una política exterior propia y establecer contactos diplomáticos tanto con los califas de Córdoba cómo con la corte pontificia romana.

Así, durante el siglo IX, los condados vertebraron y compactaron el país en emprender una política de repoblación de aquellas zonas devastadas por las luchas contra los musulmanes, y fortalecieron su poder hasta adquirir un grado de soberanía respecto al rey franco, a menudo ausente y con escasos medios para mostrar su autoridad.

Finalmente, a lo largo del siglo X se rompieron los vínculos de vasallaje de los condes con el imperio Carolingio, extremo que se confirmó a partir del 988, cuando Borrell II, conde de Barcelona, Girona, Osona y Urgell, no renovó el juramento de fidelidad al rey Hugo Capeto, acto que se ha interpretado como la ratificación de la independencia de los condados catalanes, ya efectiva desde hacía tiempo.

Luchas intensas con los sarracenos
Ya independientes de los francos, los condes catalanes mantuvieron intensas luchas con los sarracenos en la península para ampliar sus fronteras y mirar hacia diferentes horizontes para prestigiar su autoridad. Así, Ramon Berenguer III firmó en 1127 con el conde de Sicilia, Rogelio II, lo que se considera el primer tratado internacional con la intervención de Cataluña como entidad soberana, sin vínculos con otras naciones.

La conquista de las taifas andalusinas de Tortosa y Lleida en los años 1148 y 1149, seguida de un movimiento repoblador que duraría mas de una generación, acabó de configurar geográficamente el país a grandes rasgos. Cataluña se convirtió en una sociedad feudal con una forma de gobierno, la soberanía condal, que construyó estructuras de estado.

En el transcurso del siglo XII también se constata la existencia de otros elementos que conforman la identidad nacional, como la lengua. El documento mas antiguo que se conserva escrito en catalán es un fragmento de una traducción hecha a mediado de siglo, del Forum iudicum, un código de leyes visigodo, casi contemporáneo a las homilías de Organyà, un sermonario destinado a la predicación del evangelio redactado entre el final del siglo XII y el principio del siglo XIII. Paralelamente al uso de la lengua hay la primera aparición de vocablos fáciles de relacionar filológicamente con Cataluña y catalanes, en los documentos escritos que se leen en el Liber Maiolicinus de gestis Pisanorum illustribus, una crónica pisana del 1114 que habla de la fugaz conquista de Mallorca por una bandada formada por hombres de Pisa y Barcelona, y que menciona los “catalanenses” y “Catalania”.

El escudo y la bandera catalanes
En referencia al escudo y la bandera de Cataluña, se inspiran en el señal heráldico del linaje de los condes de Barcelona: palos de gulas sobre campo de oro. Aparece por primera vez en un sello con que Ramon Berenguer IV validó un documento el 2 de setiembre del 1150, aunque se discute si la decoración con éste símbolo de las tumbas de Ermesenda de Carcasona y de Ramon Berenguer II es anterior a esta fecha o fruto de una restauración posterior. A partir del reinado de Jaime I, el número de palos se concretó en cuatro.

Escut d’armes de la casa dels comtes de Barcelona en un document sobre la genealogia del llinatge, 1380. – Escudo de armas de la casa de los condes de Barcelona en un documento sobre la genealogía del linaje, 1380. – Coat of arms of the House of the Counts of Barcelona in a document about the linage, 1380 a.D.

IN ENGLISH:

This is the first of a series of 10 short articles published in Sàpiens magazine. It explodes some of the commonest myths about the history of Catalonia. Some of these myths are rooted in sheer ignorance, others stem from Spain’s deliberate attempts to conceal the truth.

Falsehood nº1: Catalonia has never been a nation

All nations and their ethnic roots, language, territory and traditions have grown over the centuries. Catalonia is no exception to this rule. At the end of the 8th century, the Iberian peninsula was largely controlled by the Emirate of Cordoba. It was then that the Marca Hispanica was founded — an administrative unit forming part of Charlemagne’s vast Frankish Empire. Much of modern-day Catalonia fell within its bounds. So Catalonia owes its origin to the most powerful Christian State of the time — The Carolingian Empire — and to no other.

The territories of the Marca Hispanica

The territories of the March, divided into the county provinces of Pallars-Ribagorça, Urgell-Cerdanya, Rosselló, Empúries, Girona and Barcelona enjoyed considerable freedom to the point where their vassalage to the Frankish king was largely symbolic. Indeed, the Counts (or Earls) could and did pursue their own foreign policy and forge diplomatic contacts with both the Caliph of Cordoba and with the Roman Papal Court. During the 9th century, the Counts consolidated the country, resettling the lands laid waste in wars with the Muslims. The waxing power of the counts meant their vassalage to the Frankish king became ever more notional. The Frankish king was usually absent and in any case lacked the means to lord it over the Catalan Counts.

The bonds of vassalage to the Carolingian Empire were broken during the 10th century. In 998 A.D., Borrell II, Count of Barcelona, Girona, Osona and Urgell, chose not to renew his oath of allegiance to Hugh Capet, the Carolingian king. This act simply put the seal on the Catalan counties long-held de facto independence.

Intense fights with the Saracens

Already independent from the Franks, the Catalan counts fought long and hard with the Saracens to expand their realms. They also looked further afield to further their power and prestige. Thus Ramon Berenguer III signed an accord with Roger II, Count of Siciliy, in 1127. The document is considered the first international treaty. In it Catalonia acted as as a nation in its own right, exercising unfettered sovereignty.

The conquest of the Andalusian fiefs of Tortosa and Lleida in 1148 and 1149 A.D. was followed by resettlement over a generation or more. It established Catalonia’s boundaries. The nation was based on feudal society and forms of governance, with the sovereign counties building the organs of State.

Over the course of the 12th century, other elements shaping national identity (such as the language) also took form. The oldest-preserved document in Catalan is a fragment of a mid-century translation made of the Forum iudicum, a Visigoth code of laws. It was almost contemporary to the Homilies of Organyà, a book of sermons for spreadng the gospel and which was written between the end of the 12th century and the beginning of the 13th century. Parallel to the use of the language, the first words philologically related to Catalonia and Catalans appear in the written documents of the Liber Maiolichinus de gestis Pisanorum illustribus, a Pisan chronicle from 1114 A.D. which described the short-lived conquest of Mallorca by a force from Pisa and Barcelona. It mentions the “catalanenses” and “Catalania”.

The Catalan coat of arms and flag
Catalonia’s arms and flag are inspired by heraldic signs of the Counts of Barcelona: vertical red bars over a gold field. It first appeared on a seal set by Ramon Berenguer IV on a document dated the 2nd of September of 1150 A.D. It may be even older than that, for the same sign adorns the tombs of Ermesinde of Carcassonne and Ramon Berenguer II. The number of vertical bars was set at four during the reign of James I and has been retained ever since.

Comte Borrell II, que independitzà els comtats de la Marca el 988. – Conde Borrell II, que independizó los condados de la Marca en 988. – Count Borrell II, who made the counties of the March independent in 988.

Anuncis

9 pensaments a “10 mentides sobre Catalunya – 10 mentiras sobre Cataluña – 10 falsehoods about Catalonia

  1. Retroenllaç: Mentida nº 2 sobre Catalunya – Mentira nº 2 sobre Cataluña – Falsehood nº 2 about Catalonia | Fils de Sofia

  2. Retroenllaç: Mentida n°3 sobre Catalunya – Mentira n°3 sobre Cataluña – Falsehood n°3 about Catalonia | Fils de Sofia

  3. Retroenllaç: Mentida nº 4 sobre Catalunya – Mentira nº 4 sobre Cataluña – Falsehood nº 4 about Catalonia | Fils de Sofia

  4. Retroenllaç: Mentida nº5 sobre Catalunya – Mentira nº5 sobre Cataluña – Falsehood nº5 about Catalonia | Fils de Sofia

  5. Retroenllaç: 10 mentides sobre Catalunya – 10 mentiras sobre Cataluña – 10 falsehoods about Catalonia | Fils de Sofia | Humbert.Cat

  6. Retroenllaç: Mentida nº 2 sobre Catalunya – Mentira nº 2 sobre Cataluña – Falsehood nº 2 about Catalonia | Fils de Sofia | Humbert.Cat

  7. El senyal més antic de les barres grogues i vermelles es troben a la catedral de Girona, cap al 1050. Són les tombes pintades amb les franges d’aquests colors i que pertanyen a Ermessenda de Carcassona i a Ramon Berenguer II que s’han preservat perquè el rei Pere el Cerimoniós va fer introduir tots dos sarcòfags, amb les corresponents restes mortals d’Ermessenda i Ramon Berenguer II, dins d’uns altres sarcòfags gòtics del segle XIV. Els sarcòfags gòtics van preservar els sarcòfags primitius del s XI i, per tant, també les barres grogues i vermelles.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s