A Juny de 2013, entre un 61% i un 71% a favor de la Independència

Avui s’ha fet públic el dossier de premsa del segon Baròmetre d’Opinió Política de 2013 del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya.

Quan surten aquestes coses, tothom corre a treure les seves conclusions i titulars. Una miqueta jo he fet el mateix amb el títol de l’entrada, però el que vull fer és explicar-vos què he fet per arribar a aquestes xifres, perquè en jutgeu la credibilitat.

Bàsicament em centro en la pregunta 39:

Pàgina 36 del segon Baròmetre d'Opinió Política de 2013.

Pàgina 36 del segon Baròmetre d’Opinió Política de 2013.

És bastant clar que el Sí a la independència guanyaria aclaparadorament, si féssim cas d’aquesta enquesta. Però hi ha més coses a considerar. No sóc cap crack en estadística (ni molt menys!) però intentaré, a través de les dades proporcionades en aquest document, donar unes estimacions del millor i el pitjor escenari per al resultat del referèndum.

Pitjor cas:
El pitjor dels casos és per mi, evidentment, el No a la independència. El primer que farem serà aplicar en aquesta direcció les barres d’error proporcionades per l’estudi del 2,69%. És a dir, considerarem la possibilitat que aquests resultats s’hagin equivocat cap a més amb el Sí, i cap a menys amb el No. Si fem això, ens queda un 54,10% pel Sí i un 24,03% pel No.

Per altra banda, hem de veure què passaria si tota la gent que diu que no votarà o que no ho sap, al final sí que anés a votar. Es tracta d’un 19,1% dels vots que caldria repartir en aquest cas. Serà 50-50? Més aviat no. Si veiem l’evolució de la indecisió, i fem una extrapolació barroera, veurem que l’abstenció ha baixat un 1,7%, i han augmentat ambdues opcions, però el No ha augmentat tres vegades més que el Sí. Això vol dir que de seguir així, tres quartes parts del 19,1% indecisos acabaran votant que No, i una quarta part que Sí. El resultat després d’això seria d’un 58,88% a favor del Sí, i d’un 38,36% pel No.

Malgrat haver ficat tots els abstencionistes i els indecisos en alguna opció, cosa que com ja he dit seria “contraproduent” pel sí, encara ens queda només una participació del 97,23%. En comptabilitzar els resultats sempre es fa en funció del total de vots emesos, és a dir, respecte el 100%, de manera que ambdues opcions es veurien augmentades en un resultat final de:
60,56% a favor i un 39,45% en contra de la Independència.

Millor cas:
Si enlloc de posar-nos catastrofistes ho mirem tot des del cantó positiu, fins on podriem arribar? Bé, si els marges d’error del 2,69% haguéssin jugat sempre en contra de la independència, voldria dir que possiblement els resultats reals hagueren pogut ser de 57,10% contra un 22,77%.

Com ja he dit, sembla ser que els que no es defineixen en l’enquesta acaben votant més pel No que pel Sí, de manera que per fer cap extrapolació estranya, ens quedarem amb què el “millor” cas és que finalment aquesta fós efectivament l’abstenció. Això voldria dir que la participació arribaria al 79,87%, bastant remarcable en qualsevol cas! En comptabilitzar el total de vots en funció només dels vots emesos, el resultat final s’elevaria a:
71,49% a favor i un 28,51% en contra de la Independència.

millor pitjor cas referendum

Anuncis

Conformitat amb el grup – L’experiment de Solomon Asch

Conformitat

Conformitat? A la merda!

Hola de nou!

Una entrada molt breu avui per a fer-vos pensar. Us vull explicar l’experiment de Solomon Asch per investigar el fenomen psicològic de conformitat amb el grup. Asch volia veure quin efecte té l’opinió d’una majoria sobre la opinió discrepant d’un individu.

A l’experiment d’Asch, hom hi aniria sense saber de què es tracta. Un petit grup de gent entraria a la sala amb tu per a prendre part a l’experiment juntament amb tu, però només tu series en realitat subjecte de l’experiment, mentre que tota la resta formarien part del muntatge, cosa que evidentment, desconeixeries.

Un cop a la sala, la prova és molt senzilla: A tot el grup a la vegada, se us mostra una imatge com la següent, en la que hi ha una línia a l’esquerra i tres línies diferents a la dreta. Se us diu que, per provar les seves capacitats de percepció, heu d’identificar quina de les línies de la dreta té la mateixa llargada que la mostra de l’esquerra.

experiment d'Asch

Els participants haureu de donar les vostres respostes en ordre. En les primeres mostres, tothom respondrà correctament, però a partir d’un cert punt, tots els participants falsos (tècnicament denominats confederats) coincidiran a respondre incorrectament que la línia B, en el cas de l’exemple, és la que s’escau.

Els experiments mostren que en més d’un 70% dels casos, el subjecte de l’experiment respondrà també incorrectament d’acord amb el grup.

En ser preguntats després de l’experiment, perquè han respòs incorrectament la prova, totes les respostes dels subjectes es poden agrupar en dues opcions. Els que diuen coses com:

Ja m’he pensat que era incorrecte, però en veure tothom respondre el mateix, he començat a dubtar de les meves percepcions.

o bé els que diuen que:

Jo sabia des del principi que la resposta era incorrecta, però he preferit no discordar amb la opinió majoritària del grup.

Veieu analogies d’aquest comportament a la realitat? Reflexionem-hi mentre veiem aquest vídeo dels efectes de la conformitat amb el grup en un ascensor.

PD: Aquí el vídeo de l’experiment d’Asch en sí mateix.

Mentida nº10 sobre Catalunya – Mentira nº10 sobre Cataluña – Falsehood nº10 about Catalonia

This article is written in Catalan, Spanish and English. Please scroll down to find your preferred reading language.

Este artículo está escrito en Catalán, Español e Inglés. Bajad por el texto para encontrar su lengua de lectura preferida.

Aquest article està escrit en Català, Castellà i Anglès. Baixeu pel text fins a trobar la vostra llengua de lectura preferida.

<– A la mentida n°9   –   A la mentira n°9   –   To falsehood n°9

fàbrica

EN CATALÀ:
Recordo que la publicació original d’aquest article correspon a la revista Sàpiens.

Mentida n°9: Franco va ser clau en la industrialització de Catalunya

La industrialització de Catalunya no és un fenomen recent ni deu res a l’acció d’un dictador. Seria més just dir que la indústria catalana va sobreviure malgrat un dictador que va fer tot el possible per afeblir el país, però que va haver d’empassar-se les seves fòbies quan es va fer evident que si Catalunya s’empobria, l’empobriment de tot Espanya esdevindria imparable.

L’emprenedoria no es fa en 40 anys
El procés d’industrialització català va iniciar-se en el segle XVIII amb el sector cotoner i les fàbriques d’indianes, afavorits per l’existència d’un esperit empresarial emprenedor, la proximitat geogràfica a l’Europa que proporcionava la tecnologia i la inversió d’una part dels beneficis generats per la modernització de l’agricultura del Principat. Aquest nucli inicial es va eixamplar al llarg del segle XIX, malgrat guerres, revoltes i crisis, i amb retard respecte de l’Europa occidental. La revolució dels transports, amb l’establiment d’una xarxa de ferrocarrils, i la substitució del vapor per l’energia hidràulica, factors que van escampar la mecanització arreu del país, van inaugurar una etapa de prosperitat, tot i que el pensament lliurecanvista i anti-industrialista dels governs centrals va fer més nosa que servei a unes activitats que requerien lleis proteccionistes. Bona part d’això es va malmetre amb la guerra civil.

L’autarquia franquista
El franquisme va instaurar l’autarquia, una economia rígida de racionament, sense intercanvis amb l’exterior, en què l’Estat havia de produir tots els béns necessaris. Fins a la fi de la Segona Guerra Mundial es va fer evident la voluntat de les autoritats de dificultar la recuperació econòmica de Catalunya. Es van traslladar a Madrid les seus socials d’empreses catalanes; es va depurar el personal dels organismes encarregats de l’economia del país; es va crear l’Instituto Nacional de Industria (INI), orientat a construir indústries allà on no pogués arribar la iniciativa privada i que va representar una discriminació envers el Principat; i els bancs espanyols van absorbir les entitats del país amb prou agressivitat perquè a mitjan dècada dels cinquanta la banca catalana només representés el 3% del sistema bancari espanyol.

Tanmateix, l’aïllament que va patir la dictadura espanyola després de la derrota del nazisme va dur la seva economia a l’estancament. Hi mancaven energia i matèries primeres, les restriccions elèctriques eren constants. La burgesia industrial i comercial catalana, que havia renunciat a exercir un paper polític i que donava suport al règim perquè era garant d’una pau social que permetia obtenir guanys, es limitava a fer funcionar els seus negocis a pesar de l’intervencionisme estatal, intervencionisme que no sempre se sortia amb la seva.

Franco accedeix als desitjos de FIAT
La dictadura, que hauria volgut que Catalunya s’especialitzés en la indústria tèxtil, va haver de transigir amb el desig de l’empresa automobilística italiana FIAT d’instal·lar la factoria SEAT a Barcelona pel seu port i la seva mà d’obra qualificada, desig que va contrariar el general Franco, que havia ofert altres ubicacions, i va incrementar el pes del sector del metall al Principat.

El model autàrquic, incapaç de millorar el nivell de vida de la població, va entrar en crisi i va haver d’evolucionar cap a la liberalització del sistema econòmic amb el Pla d’Estabilització del 1959, aprovat a desgrat del dictador, que tenia en l’autarquia un símbol de la seva victòria en la guerra. Començava el redreçament econòmic.

“La petita obrera”, quadre de 1885. – “La pequeña obrera”, cuadro de 1885. – “The little worker”, painting of 1885.

EN CASTELLANO:
Recuerdo que la publicación original de este artículo corresponde a la revista Sàpiens.

Mentira n°10: Franco fue clave en la industrialización de Cataluña

La industrialización de Cataluña no es un fenómeno reciente ni debe nada a la acción de un dictador. Sería mas justo decir que la indústria catalana sobrevivió a pesar de un dictador que hizo todo lo posible para debilitar el país, pero que tuvo que tragarse sus fóbias cuando se hizo evidente que si Cataluña se empobrecía, el empobrecimiento de toda España sería imparable.

La emprendeduría no se hace en 40 años
El proceso de industrialización catalán se inició en el siglo XVIII con el sector del algodón y las fábricas de indianas, favorecidos por la existencia de un espíritu empresarial y emprendedor, la proximidad geográfica a Europa que proporcionaba la tecnología y la inversión de una parte de los beneficios generados para la modernización de la agricultura del Principado. Este núcleo inicial se ensanchó a lo largo del siglo XIX, a pesar de las guerras, revueltas, y crisis, y con retraso respeto a la Europa occidental. La revolución de los transportes, con el establecimiento de una red de ferrocarriles, y la sustitución del vapor por energía hidráulica, factores que esparcieron la mecanización por todo el país, inauguraron una etapa de prosperidad, aunque el pensamiento librecambista y anti-industrialista de los gobiernos centrales entorpeció mas que ayudó a unas actividades que requerían leyes proteccionistas. Buena parte de esto se dañó con la guerra civil.

La autarquía franquista
El franquismo instauró la autarquía, una economía rígida de racionamiento, sin intercambios con el exterior, en que el Estado tenía que producir todos los bienes necesarios. Hasta el fin de la Segunda Guerra Mundial se hizo evidente la voluntad de las autoridades de dificultar la recuperación económica de Cataluña. Se trasladaron a Madrid las sedes sociales de empresas catalanas; se depuró el personal de los organismos encargados de la economía del país; se creó el Instituto Nacional de Industria (INI), orientado a construir industrias allí donde la iniciativa privada no pudiera llegar, y que representó una discriminación con respecto al Principado; y los bancos españoles absorbieron las entidades de Cataluña con suficiente agresividad como para que a mediados de la década de los cincuenta la banca catalana solo representara el 3% del sistema bancario español.

Sin embargo, el aislamiento que sufrió la dictadura española después de la derrota del nazismo llevó su economía al estancamiento. Faltaban energía y materias primas, y las restricciones eléctricas eran constantes. La burguesía industrial y comercial catalana, que había renunciado a ejercer un papel político y que apoyaba el régimen porque era garante de una paz social que permitía obtener ganancias, se limitaba a hacer funcionar sus negocios a pesar del intervencionismo estatal, intervencionismo que no siempre se salía con la suya.

Franco accede a los deseos de FIAT
La dictadura,  que habría querido que Cataluña se especializara en la industria textil, tuvo que transigir con el deseo de la empresa automovilística italiana FIAT de instalar la factoría SEAT en Barcelona por su puerto y su mano de obra cualificada, deseo que contrarió el general Franco, que había ofrecido otras ubicaciones, e incrementó el peso del sector del metal en el Principado.

El modelo autárquico, incapaz de mejorar el nivel de vida de la población, entró en crisis y tuvo que evolucionar hacia la liberalización del sistema económico con el Plan de Estabilización de 1959, aprobado a desgrado del dictador, que tenía en la autarquía un símbolo de su victoria en la guerra. Empezaba el enderezamiento económico.

Colònia industrial Sedó, a Esparraguera, fundada el 1846. – Colonia industrial Sedó, en Esparraguera, fundada en 1846. – Sedó Industrial Colony, in Esparraguera, founded in 1846.

IN ENGLISH:

Falsehood n°10: Franco was key in the industralization of Catalonia

The industrialization of Catalonia is not a recent phenomenon and neither owes anything to a dictators action. It would be more fair to say that the catalan industry survived despite a dictator that did all in his hands to weaken the country, but who had to swallow his phobias when it became evident that if Catalonia became poorer, all Spain would become poorer unstoppably.

Entrepreneurship is not built in 40 years
The catalan industrialization process started back in the 18th century with the cotton sector and the colico factories (textile tissues), favored by the existence of an enterprise and entrepreneur spirit, the geographic proximity to Europe providing the technology, and the investment of a portion of the generated benefits to the modernization of the agriculture in the Principality. This initial nucleus widened through the 19th century, despite the wars, revolts and crisis, and with delay with regards to the occidental Europe. The transports revolution, with the establishment of a railway network, and the substitution of the vapor power by hydraulic energy, leading to the spread mechanization throughout the country, launched an era of prosperity, although the free trade and anti-industrialist mentalities of the central governments bothered more than helped the activities of a sector which required rather protectionist laws. Great part of this was damaged during the civil war.

Franco’s autarchy
Franco’s regime established autarchy, a rigid rationing economic system, without exchanges with the exterior, in which the State had to produce all the necessary goods. Until the end of the WWII was evident the will of the authorities to hinder the economic recovery of Catalonia. The social headquarters of catalan enterprises were moved to Madrid; the personnel of the agencies in charge of the economy of Catalonia was purged; the National Industry Institute was founded, oriented to build industries where private initiative could not reach and which represented a discrimination against Catalonia; and the spanish banks absorbed the catalan entities aggressively enough so that in the mid-decade of the fifties, catalan banking represented only 3% of the spanish banking system.

Nevertheless, the isolation suffered by the spanish dictatorship after the defeat of Nazism brought its economy to stagnation. Energy and raw materials were lacking, and electrical restrictions were constant. The industrial and commercial catalan bourgeoisie, who resigned from playing a political role and who was giving support to the regime as it was a guardian of the social peace allowing them to obtain gains, limited itself to make the business work despite the State interventionism; interventionism that not always got away with it.

Franco resigns to FIAT wishes
The dictatorship, which would have liked Catalonia to specialize in the textile industry, had to accept the wishes of the automobile Italian enterprise, FIAT, to install the factory of SEAT in Barcelona, for its port and its qualified manpower. That wishes thwarted general Franco, who had offered other locations, and increased the relevance of the metal sector in the Principality.

The autarchist model, unable to improve the population’s level of life, entered in crisis and had to evolve towards the liberalization of the economic system with the Stabilization Plan of 1959, approved reluctantly by the dictator, who had in the Autarchy a symbol of his victory in the war. The economic recovery had started.

Mentida nº9 sobre Catalunya – Mentira nº9 sobre Cataluña – Falsehood nº9 about Catalonia

This article is written in Catalan, Spanish and English. Please scroll down to find your preferred reading language.

Este artículo está escrito en Catalán, Español e Inglés. Bajad por el texto para encontrar su lengua de lectura preferida.

Aquest article està escrit en Català, Castellà i Anglès. Baixeu pel text fins a trobar la vostra llengua de lectura preferida.

<– A la mentida n°8   –   A la mentira n°8   –   To falsehood n°8

A la mentida n°10   –   A la mentira n°10   –   To falsehood n°10  –>

EN CATALÀ
Recordo que la publicació original d’aquest article correspon a la revista Sàpiens.
Matisació de l’autor del blog: En la meva humil opinió, la guerra civil es deu bàsicament a la lluita de classes, i en qualsevol cas la repressió va apuntar, ja de pas, també als catalans, en una mescla de rencor històric i d’efecte “enemic comú” en la línia en què s’apuntaven també als jueus i als maçons.

Mentida n°9: La guerra civil només va ser una guerra entre dretes i esquerres

És simplista reduir a l’odi entre dretes i esquerres el motiu de l’esclat de la Guerra Civil Espanyola, ja que sobretot comporta ignorar el debat que hi havia a propòsit de l’organització territorial de l’Estat republicà, en què el paper de Catalunya ja com a comunitat autònoma de ple dret amenaçava la idea de la unitat d’Espanya. Diferents regions s’emmirallaven en l’exemple català per emprendre la via autonòmica. La redacció de l’Estatut d’Aragó es desenvolupava el març del 1936; es presentava el quart projecte d’Estatut per al País Basc el 15 d’abril; el projecte d’Estatut d’Astúries es redactava al maig, tot coincidint amb les converses dels ajuntaments castellans per a l’autonomia de Castella i Lleó; un segon plebiscit favorable a l’Estatut gallec es votava el 28 de juny, i a Andalusia es produïa una reunió preparatòria per a la redacció d’un projecte autonòmic el 6 de juliol, una setmana i escaig abans de l’inici de la guerra. Aquest ambient va acréixer el nerviosisme dels sectors conservadors que van impulsar la rebel·lió militar.

“Antes que el Estatuto la guerra civil”
L’aversió cap a Catalunya en els cercles de poder estatal ja venia d’antic, des de la vertebració política del catalanisme. Després de la proclamació de la República el 1931, les negociacions per a l’Estatut de Catalunya van aixecar una gran polseguera perceptible en el que es llegia el 1932 en alguns diaris, com ‘El imparcial’, que reflectien posicionaments que alhora predeien la tragèdia: “Antes que el Estatuto la guerra civil”. Un enemic de l’autonomia catalana, Ramiro Ledesma, teòric del nacionalsindicalisme, el considerat feixisme espanyol, va buscar l’enfrontament tot incitant l’Exèrcit a emprendre una acció armada. “Falta esta prueba a los catalanes separatistas: la del heroísmo. Carecen de ejecutorias guerreras, y por eso el resto de España debe obligarles a batirse”, declarava.

L’estrofa catalanòfoba del ‘Cara al sol’
Amb la guerra encetada, la premsa del Principat es feia ressò de la catalanofòbia del bàndol revoltat. Un titular de ‘La Publicitat’ l’agost del 1936 era prou explícit: “Els insurgents ja exploten la fòbia anticatalana. Els traïdors al règim ens tracten d’estrangers”. No es tractava de cap exageració. En les seves emissions radiofòniques des de Sevilla el general Queipo de Llano deixava anar perles com aquesta: “Transformaremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar”. I el 1938 la Falange Española va canviar una estrofa del seu himne, el ‘Cara al sol’, per la següent: “Catalán, judío y renegado, pagarás los daños que has causado. Arriba escuadras, a vencer, que en España empieza a amanecer”. Tal realitat la reconeixien fins i tot diaris editats en la zona franquista, com era el cas de l’ABC (“Hay –inútil sería ocultarlo- en muchos lugares de la España en definitiva, un sentimiento muy acusado de rencor contra los catalanes”) o El Adelanto, de Salamanca (“Actitudes “catalanofobas” las hemos hallado recientemente en artículos insertos en periódicos de la España liberada”).

Malauradament, la catalanofòbia no era absent en el bàndol republicà. La llibertat amb què el govern de la Generalitat va actuar, a causa dels trasbalsos a què va abocar-lo la guerra, al marge d’allò que es dictaminés a Madrid, va generar un fort ressentiment del Govern central vers les autoritats catalanes. En conseqüència, el decret de Franco mitjançant el qual abolia l’Estatut d’Autonomia de Catalunya l’abril del 1938 sembla que va trobar una bona acollida per part d’alguns polítics republicans.

Portada de l’Estatut de Catalunya de 1932. – Portada del Estatuto de Cataluña de 1932. – Cover of the Statute of Catalonia 1932.

EN CASTELLANO:
Recuerdo que la publicación original de este artículo corresponde a la revista Sàpiens.
Matización del autor del blog: En mi humilde opinión, la guerra civil se debe básicamente a la lucha de clases, y en cualquier caso, la represión apuntó de paso también a los catalanes, en una mezcla de rencor histórico y de efecto “enemigo común” en la línea en que se apuntaron también a los judíos y los masones.

Mentira n°9: La guerra civil fue solo una guerra entre derechas e izquierdas

Es simplista reducir al odio entre derechas e izquierdas el motivo del estallido de la Guerra Civil Española, ya que sobretodo conlleva ignorar el debate que había a propósito de la organización territorial del estado republicano, en que el papel de Cataluña ya como comunidad autónoma de pleno derecho amenazaba la idea de la unidad de España. Diferentes regiones se reflejaban en el ejemplo catalán para emprender la vía autonómica. La redacción del Estatuto de Aragón se desarrollaba en marzo de 1936; se presentaba el cuarto proyecto de Estatuto para el País Vasco el 15 de abril; el proyecto de Estatuto de Astúries se redactaba en mayo, coincidiendo con las conversaciones de los ayuntamientos castellanos para la autonomía de Castilla y León; un segundo plebiscito favorable al Estatuto gallego se votaba el 28 de junio, y en Andalucía se producía una reunión preparatoria para la redacción de un proyecto autonómico el 6 de julio, una semana antes del inicio de la guerra. Este ambiente acrecentó el nerviosismo de los sectores conservadores que impulsaron la rebelión militar.

“Antes que el Estatuto la guerra civil”
La aversión hacia Cataluña en los círculos de poder estatal ya venía de antaño, desde la vertebración política del catalanismo. Después de la proclamación de la República en 1931, las negociaciones para el Estatuto de Cataluña levantaron un gran alboroto perceptible en lo que se leía en 1932 en algunos periódicos, como “El Imparcial”, que reflejaban posicionamientos que a la vez predecían la tragedia: “Antes que el Estatuto la guerra civil”. Un enemigo de la autonomía Catalana, Ramiro Ledesma, teórico del nacionalsindicalismo, el considerado fascismo español, buscó el enfrentamiento incitando al ejército a emprender una acción armada. “Falta esta prueba a los catalanes separatistas: la del heroísmo. Carecen de ejecutorias guerreras, y por eso el resto de España debe obligarles a batirse”, declaraba.

La estrofa catalanofoba del “Cara al sol”
Con la guerra ya iniciada, la prensa del Principado se hacia eco de la catalanofobia del bando sublevado. Un titular de “La Publicitat” en agosto de 1936 era suficientemente explícito: “Los insurgentes ya explotan la fobia anticatalana. Los traidores del régimen nos tratan de extranjeros”. No se trataba de ninguna exageración. En sus emisiones radiofónicas desde Sevilla, el general Queipo de Llano soltaba perlas como esta: “Transformaremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar”. Y en 1938 la Falange Española cambió una estrofa de su himno, el “Cara el sol”, por la siguiente: “Catalán, judío y renegado, pagarás los daños que has causado. Arriba escuadras, a vencer, que en España empieza a amanecer”. Tal realidad la reconocían incluso diarios editados en la franquista, como era el caso del ABC (“Hay –inútil sería ocultarlo- en muchos lugares de la España en definitiva, un sentimiento muy acusado de rencor contra los catalanes”) o El Adelanto, de Salamanca (“Actitudes “catalanofobas” las hemos hallado recientemente en artículos insertos en periódicos de la España liberada”).

Desafortunadamente, la catalanofobia no estaba ausente en el bando republicano. La libertad con que el gobierno de la Generalitat actuó, a causa de los trastornos a qué lo abocó la guerra, al margen de lo dictaminado en Madrid, generó un fuerte resentimiento del Gobierno central hacia las autoridades catalanas. En consecuencia, el decreto de Franco por medio del cual se abolía el Estatuto de Autonomía de Cataluña en abril de 1938 parece que encontró buena acogida por parte de algunos políticos republicanos.

Cartell del bàndol nacional, escombrant entre d’altres el separatisme. – Cartel del bando nacional, barriendo entre otros el separatismo. – Poster of the national faction, brushing separatism among others.

IN ENGLISH:
Nuance from the blog author: In my humble opinion, the civil war has its origins basically in the fight between social classes, and in any case, the repression aimed also the catalans in a mix of historical bitterness and the “common enemy” effect, in a similar way for which also the jews and the masons were aimed.

Falsehood n°9: The Civil War was only a war between left-wing and right-wing politics

It is simplistic to reduce to the hate between left-wing and right-wing politics the origin of the Spanish Civil War, since overall it means ignoring the debate existing due to the territorial organization of the Republican State, in which the role of Catalonia already as a full right autonomous community threatened the Spain’s Unity idea. Different regions mirrored the catalan path to construct their autonomy. The Statute of Aragon was being developed in March 1936; in the 15th of April the fourth project of Statute of the Basque Country was presented; the project of Statute of Astúries was written in May, matching in time the conversations between castilian city councils for the autonomy of Castilla y León; a second plebiscite in favor of the Statute of Galicia was voted the 28th of June, and in Andalusia a preparatory meeting took place the 6th of July to write an autonomy project, just a week before the outbreak of war. This atmosphere incremented the nervousness of the conservative sectors, who promoted the military rebellion.

“Before the Statute, the Civil War”
The hatred against Catalonia in the circles of state power came already from long ago, since the political structuring of catalanism. After the Republic proclamation in 1931, the negotiations for the Statute of Catalonia raised big concerns, perceivable in the publications of some newspapers such as “El imparcial”, which reflected positions that in the same time predicted the tragedy: “Before the Statute, the Civil War”. An enemy of the catalan autonomy, Ramiro Ledesma, theoretician of the national syndicalism, the considered Spanish fascism, looked for confrontation by encouraging the Army to undertake an armed action. “A proof is needed to the catalan separatists: The one of heroism. They lack in warrior executing, and for this reason should the rest of Spain force them to fight”, he declared.

The rebel’s anthem catalanophobian verse
With the war already started, the press of the Principality echoed the catalanophobia of the revolted faction. A header of the newspaper “La Publicitat” in August 1936 was explicit enough: “The rebels exploit already the anticatalan phobia. The traitors to the regime treat us as strangers”. It was not an exaggeration. In its radiophonic emissions from Sevile, the general Qeipo de Llano said things like that: “We will turn Madrid into an orchard, Bilbao into a big factory, and Barcelona into an immense solar”. Also, in 1938 La Falange Española changed a verse of their anthem, the “Cara el sol”, by the following: “Catalan, Jew and renegade, you will pay for the damage you caused. Let’s go squads, to victory, Spain is starting to dawn”. Such reality was acknowledged even by newspapers edited in the Franco’s area, such as the ABC (“There’s – useless would be to hide it – in many places of Spain, a very sharp feeling of bitterness against catalans”) or El Adelanto, from Salamanca (“We found recently Catalanophobian attitudes in articles inserted in newspapers of the liberated Spain”).

Unfortunately, the catalanophobia was not absent in the republican faction. The liberty with which the Catalan government acted due to the convulsions of the war, aside from the dictations from Madrid, generated a strong resentment of the central government with regards to the Catalan authorities. In consequence, the decree from Franco in April 1938 by which the Catalan Statute of Autonomy was abolished was well received by a great part of the republican politicians.

Mentida nº8 sobre Catalunya – Mentira nº8 sobre Cataluña – Falsehood nº8 about Catalonia

This article is written in Catalan, Spanish and English. Please scroll down to find your preferred reading language.

Este artículo está escrito en Catalán, Español e Inglés. Bajad por el texto para encontrar su lengua de lectura preferida.

Aquest article està escrit en Català, Castellà i Anglès. Baixeu pel text fins a trobar la vostra llengua de lectura preferida.

<– A la mentida n°7   –   A la mentira n°7   –   To falsehood n°7

A la mentida n°9   –   A la mentira n°9   –   To falsehood n°9  –>

EN CATALÀ
Recordo que la publicació original d’aquest article correspon a la revista Sàpiens.

Mentida n°8: El catalanisme és un invent de la burgesia

L’arquetip del català com a personatge eminentment burgès, generat en els temps de la industrialització, ha fet prou fortuna perquè molts mirin la majoria d’habitants del Principat com a membres de classes benestants, tot oblidant que va ser a Catalunya, precisament perquè és on hi havia les fàbriques, on també va néixer el proletariat com a classe social a la península Ibèrica. La potència de l’arquetip, que inclou la força del seu poder econòmic per fer-lo alhora poderós políticament, ha permès atribuir-li gratuïtament la paternitat única del catalanisme.

Un fenomen transversal i interclassista
El catalanisme va ser un fenomen transversal i interclassista les arrels del qual són culturals, però provinents també dels anhels democratitzadors dels estrats populars. El 1869 es va crear la primera societat catalanista, La Jove Catalunya, fundada entre d’altres per Àngel Guimerà, estretament lligada a la Renaixença i als Jocs Florals i que es va proposar anar més enllà del debat literari a fi de donar un primer enfocament polític. El ventall ideològic dels seus integrants era divers, incloïa tant carlins com republicans de diferents tendències. Però abans de tot això, el 1840, s’havia constituït l’Associació Mútua d’Obrers de la Indústria Cotonera de Barcelona, que encetava un obrerisme català vinculat al republicanisme i que, a banda de defensar millores en les condicions de vida i de feina dels obrers, es comprometia amb moviments de caire anticentralista. Aquest discurs va augmentar el 1855 arran de la creació de la Junta Central de Directors de la Classe Obrera, que fora del dret d’associació i de la limitació de la jornada laboral va reivindicar també la llibertat de Catalunya. La premsa obrera usava el català sense manies, i publicacions com La Tramontana, d’inspiració anarquista, es presentava de la manera següent: “És lo periòdich que’s publica en idioma català, més avensat en idees polítiques, religioses i d’economia social”.

El ‘regionalisme burgès’ de Lerroux
La celebració el 1880 del Primer Congrés Catalanista per aglutinar tots els sectors socials favorables a l’autogovern de Catalunya ja va palesar que la burgesia no era la protagonista exclusiva d’aquest sentiment. Tot i així, les convulsions i repressions que va viure l’obrerisme al final del segle XIX i el principi del XX van ajudar que un polític demagog i populista com Alejandro Lerroux tingués audiència entre els treballadors, que escoltaven les seves denúncies d’allò que anomenava regionalisme burgès i que podia identificar-se amb el catalanisme com a conjunt. Contra aquesta visió, el catalanisme més popular va fundar, el 1903, el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI) per defensar el reformisme social i la divulgació del catalanisme, la pluralitat del qual es va completar el 1906 amb la creació del Centre Nacionalista Republicà, el primer partit catalanista d’esquerres.

Certament, no es pot negar la participació en un projecte nacional català, ja abans de l’aparició d’un catalanisme conservador, d’una classe obrera aplegada en un teixit associatiu variat que disposava d’ateneus, escoles i orfeons que van contribuir a estendre la cultura entre els sectors populars. El seu pes, a més de completar una imatge de Catalunya en la qual només era visible la burgesia mercantil i industrial, va ser cabdal per consolidar el catalanisme en un sentit democràtic.

Cartell d'esquerres i independentista de la segona república. - Cartel de izquierdas e independentista de la segunda república. - Left and independentist poster of the Spanish Second Republic.

Cartell d’esquerres i independentista de la segona república. – Cartel de izquierdas e independentista de la segunda república. – Left and independentist poster of the Spanish Second Republic.

EN CASTELLANO:
Recuerdo que la publicación original de este artículo corresponde a la revista Sàpiens.

Mentira n°8: El catalanismo es un invento de la burguesía

El arquetipo de catalán como personaje eminentemente burgués, generado en los tiempos de la industrialización, ha hecho fortuna suficiente como para que muchos miren a la mayoría de habitantes del Principado como a miembros de clases bienestantes, olvidando que fue en Cataluña, precisamente porque es donde había las fábricas, dónde también nació el proletariado como a clase social en la península Ibérica. La potencia del arquetipo, que incluye la fuerza de su poder económico para hacerlo a la vez poderoso políticamente, ha permitido atribuirle gratuitamente la paternidad única del catalanismo.

Un fenómeno transversal e interclasista
El catalanismo fue un fenómeno transversal e interclasista los raíces del cual son culturales, pero provenientes también de los anhelos democratizadores de los estratos populares. En 1869 se creó la primera sociedad catalanista, la “Joven Cataluña”, fundada entre otros por Àngel Guimerà, estrechamente ligada a la Renaixença y a los Juegos Florales, y que se propuso ir más allá del debate literario a fin de dar un primer enfoque político. El abanico ideológico de sus integrantes era diverso, incluía tanto carlistas como republicanos de diferentes tendencias. Pero antes de todo esto, en 1840, se había constituido la Asociación Mutua de Obreros de la Industria Algodonera de Barcelona, que encetaba un obrerismo catalán vinculado al republicanismo y que, a parte de defender mejoras en las condiciones de trabajo y de vida de los obreros, se comprometía con los movimientos de carácter anticentralista. Éste discurso aumentó en 1855 a raíz de la creación de la Junta Central de Directores de la Clase Obrera, que fuera del derecho de asociación y de la limitación de la jornada laboral, reivindicó también la libertad de Cataluña. La prensa obrera usaba el catalán sin manías, y publicaciones como La Tramontana, de inspiración anarquista, se presentaba de la siguiente manera: “És lo periòdich que’s publica en idioma català, més avensat en idees polítiques, religioses i d’economia social”.  (Es el periódico que se publica en idioma catalán, mas avanzado en ideas políticas, religiosas y de economía social).

El “regionalismo burgués” de Lerroux
La celebración en 1880 del Primer Congreso Catalanista para aglutinar todos los sectores sociales favorables al autogobierno de Cataluña ya evidenció que la burguesía no era la protagonista exclusiva de este sentimiento. Aún así, las convulsiones y represiones que vivió el obrerismo a final del siglo XIX y a principio del siglo XX ayudaron a que un político demagogo y populista como Alejandro Lerroux tuviera audiencia entre los trabajadores, que escuchaban sus denuncias de aquello que nombraba regionalismo burgués, y que podía identificarse con el catalanismo como conjunto. Contra esta visión, el catalanismo mas popular fundó en 1903 el Centro Autonomista de Dependientes del Comercio y la Industria (CADCI) para defender el reformismo social y la divulgación del catalanismo, la pluralidad del cual se completó en 1906 con la creación del Centre Nacionalista Republicà, el primer partido catalanista de izquierdas.

Ciertamente, no se puede negar la participación en un proyecto nacional catalán, ya antes de la aparición de un catalanismo conservador, de una clase obrera aplegada en un tejido asociativo variado que disponía de centros culturales, escuelas y orfeones que contribuyeron a extender la cultura entre los sectores populares. Su peso, además de completar una imagen de Cataluña en la cual sólo era visible la burguesía mercantil e industrial, fue caudal para consolidar el catalanismo en un sentido democrático.

Diari proletari en català. – Diario proletario en catalán. – Worker’s newspaper in Catalan.

IN ENGLISH:

Falsehood nº8: Catalanism is an invention of the Bourgeoisie

The archetype of the Catalan as an eminently bourgeois character, generated during the industrialization, had spread successfully enough for many to see the majority of Catalonia inhabitants as members of the wealthy classes, forgetting that it was in Catalonia, precisely because it’s where the factories were, where the proletariat as a social class was born in the Iberian Peninsula. The power of the archetype, which includes the strength of its economical power to make it also politically powerful, allowed attributing to the Bourgeoisie the unique fatherhood of catalanism.

A transverse and interclassist phenomenon
Catalanism was a transverse and interclassist phenomenon with cultural roots, but coming also from the democratization desires of the popular classes. In 1869 the first catalanist society was created, La Jove Catalunya (The Young Catalonia), founded among others by Àngel Guimerà, closely related to the Renaixença and the Floral Games, who intended to go further from the literary debate in order to give a first political approach. The ideological spectrum of their members was diverse, including from carlists to republicans with different tendencies. But before all this, in 1840, the Workers’ Mutual Association of the Cotton Industry of Barcelona, who started a Catalan workers movement linked to the republicanism and which, apart from defending improvements in the life and work conditions of the workers, compromised itself with movements of anti-centralist nature. This speech grew in 1855 with the creation of the Workers Class Central Direction Board, which apart from the association right and the working time limitation, vindicated also for the freedom for Catalonia. The workers’ press used Catalan uninhibited, and publications such as La Tramontana, of anarchist inspiration, presented itself in the following way: “It’s the journal published in Catalan language, most advanced in political, religion, and social economy views”.

The “bourgeois regionalism” of Lerroux
The celebration in 1880 of the First Catalanist Congress, which aimed to bring together all the social sectors in favor of Catalan self government revealed already that bourgeoisie was not the only protagonist of this feeling. Nevertheless, the seizures and repressions that the working movements lived at the end of the 19th century and beginning of the 20th century helped a populist and demagogue politician such as Alejandro Lerroux to have hearing among the workers, who heard in his complaints about what he named “bourgeois regionalism”, and which could be identified with catalanism as a whole. Against that view, the most popular catalanism founded in 1903 the Autonomist Center of Trade and Industry Dependents in order to defend the social reformism and the spreading of catalanism, the plurality of which was completed in 1906 with the creation of the Republican Nationalist Center, the first left-oriented catalanalist party.

Certainly, the participation in a national catalan project of the workers’ class assembled in the associative tissue which had schools, choral societies, and cultural centers, which helped spreading the catalan culture among the popular sectors, can’t be denied. It’s relevance, apart from completing an image of Catalonia in which only the commercial and industrial bourgeoisie was visible, was key to consolidate catalanism in a democratic sense.

Cartell de la CNT de Catalunya. - Cartel de la CNT de Cataluna. - Poster from the anarchist party CNT of Catalonia.

Cartell de la CNT de Catalunya. – Cartel de la CNT de Cataluña. – Poster from the anarchist party CNT of Catalonia.

Mentida nº7 sobre Catalunya – Mentira nº7 sobre Cataluña – Falsehood nº7 about Catalonia

This article is written in Catalan, Spanish and English. Please scroll down to find your preferred reading language.

Este artículo está escrito en Catalán, Español e Inglés. Bajad por el texto para encontrar su lengua de lectura preferida.

Aquest article està escrit en Català, Castellà i Anglès. Baixeu pel text fins a trobar la vostra llengua de lectura preferida.

 <– A la mentida n°6   –   A la mentira n°6   –   To falsehood n°6

A la mentida n°8   –   A la mentira n°8   –   To falsehood n°8  –>

Primo de Rivera

EN CATALÀ
Recordo que la publicació original d’aquest article correspon a la revista Sàpiens.

Mentida nº7: El castellà mai no ha estat una llengua d’imposició

La derrota a la guerra de Successió també va provocar la imposició del castellà. En l’època de l’establiment dels decrets de Nova Planta, l’Administració borbònica alliçonava els corregidors desplaçats a Catalunya amb instruccions com la següent: “Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. Més directes van ser els ministres del fill de Felip V, Carles III, en promoure reials cèdules per les quals es prohibia l’ensenyament del català a les escoles de primeres lletres (1768) i s’ordenava que tots els comerciants portessin els llibres de comptabilitat en castellà (1772). El privat de Carles IV, Manuel Godoy, va prosseguir el setge al català en dictaminar el 1801 que no es representés en cap teatre cap obra que no fos en castellà.

Càstigs als infants que parlessin català a l’escola
L’estat liberal no es va diferenciar de l’absolutista en la repressió lingüística. Un edicte reial del 1837 va imposar càstigs infamants als infants que parlessin català a l’escola, i en alguns indrets, com les Illes, es va fomentar la delació entre alumnes per sancionar els catalanoparlants. Certes mesures van resultar ridícules alhora que tristes, com la que el 1838 prohibia que els epitafis dels cementiris fossin escrits en català o l’emesa per la Dirección General de Correos y Telégrafos el 1896 en prohibir parlar en català per telèfon a tot l’Estat espanyol.

El 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, va publicar-se una reial ordre que sancionava aquells mestres que ensenyessin en català, i Antoni Gaudí, que tenia aleshores setanta-dos anys, va ser detingut per negar-se a parlar en castellà davant la policia.

La Constitució espanyola relega a un paper secundari el català
El 1939, consumada la victòria feixista en la guerra civil, una ordre del Ministerio de Educación Nacional va suprimir qualsevol ensenyament relacionat amb la cultura catalana. Fins i tot els presos havien de parlar en castellà, segons el reglament de presons del 1956, i en castellà havien de ser els noms que s’inscriguessin al Registre Civil, com es va estipular el 1957. Cal recordar també l’enrenou que hi va haver al voltant de Joan Manuel Serrat quan, el 1968, se li va prohibir cantar en català a Eurovisió el famós La, la, la, amb què va guanyar el certamen Massiel.

En els temps actuals, la Constitució espanyola del 1978 relega a un paper secundari el català en els territoris on és llengua pròpia, ja que el castellà és refermat com l’única llengua que els ciutadans han de conèixer obligatòriament. La situació ha degenerat prou perquè la sentència del Tribunal Constitucional respecte de l’Estatut de Catalunya, feta pública el 9 de juliol del 2010, estableixi que el català no és la llengua preferent de l’Administració a Catalunya ni tampoc la llengua vehicular del sistema educatiu.

Manuel Godoy, prohibidor de les obres de teatre que no fóssin en castellà. – Manuel Godoy, que prohibió las obras de teatro que no fueran en castellano. – Manuel Godoy, who forbid theater plays which were not in Spanish.

EN CASTELLANO:
Recuerdo que la publicación original de este artículo corresponde a la revista Sàpiens.

Mentira n°6: El castellano no ha sido nunca lengua de imposición

La derrota en la guerra de Sucesión también provocó la imposición del castellano. En la época del establecimiento de los decretos de Nueva Planta, la administración borbónica aleccionaba los correctores desplazados a Cataluña con instrucciones como la siguiente: “Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. Más directos fueron los ministros del hijo de Felipe V, Carlos III, en promover cédulas reales por las cuales se prohibía la enseñanza del catalán en las escuelas de primeras letras (1768) y se ordenaba que todos los comerciantes llevaran los libros de contabilidad en castellano (1772). El privado de Carlos IV, Manuel Godoy, prosiguió el asedio al catalán en dictaminar en 1801 que no se representara en ningún teatro ninguna obra que no fuera en castellano.

Castigos a los niños que hablaran catalán en la escuela
El estado liberal no se diferenció del absolutista en cuanto a la represión lingüística. Un edicto real de 1837 impuso castigos infamantes a los niños que hablaran catalán en la escuela, y en algunos lugares, como las Islas Baleares, se fomentó la delación entre alumnos para sancionar los catalanohablantes. Ciertas medidas resultaron ridículas a la vez que tristes, como la que en 1838 prohibía que los epitafios de los cementerios fueran escritos en catalán, o la emitida por la Dirección General de Correos y Telégrafos en 1896 en prohibir hablar en catalán por teléfono en todo el Estado español.

En 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, se publicó una real orden que sancionaba aquellos maestros que enseñaran en catalán, y Antoni Gaudí, que tenía entonces setenta y dos años, fue detenido por negarse a hablar en castellano delante de la policía.

La constitución española relega a un papel secundario el catalán
En 1939, consumada la victoria fascista en la guerra civil, una orden del Ministerio de Educación Nacional suprimió cualquier enseñanza relacionada con la cultura catalana. Incluso los presos tenían que hablar en castellano, según el reglamento de prisiones de 1956, y en castellano tenían que ser los nombres que se inscribieran en el Registro Civil, como se estipuló en 1957. Conviene recordar también la movida que hubo alrededor de Juan Manuel Serrat cuando, en 1968, se le prohibió cantar en catalán en Eurovisión el famoso La, la, la con que ganó el certamen Massiel.

En los tiempos actuales, la Constitución española de 1978 relega a un papel secundario el catalán en los territorios donde es lengua propia, ya que el castellano es afianzado como única lengua que los ciudadanos tienen que conocer obligatoriamente. La situación ha degenerado suficiente como para que la sentencia del Tribunal Constitucional respecto al Estatuto de Cataluña, hecha pública el 9 de Julio de 2010, establezca que el catalán no es lengua preferente de la administración en Cataluña ni tampoco lengua vehicular del sistema educativo.

Franco (saludant), un dels més grans perseguidors del català a la història. Reconeixeu el de l’esquerra? – Franco (saludando), uno de los mas grandes perseguidores del catalán en la historia. Reconocéis al de la izquierda? – Franco (waving), one of the biggest prosecutors of Catalan in history. Do you recognise the one on the left?

IN ENGLISH:

Falsehood n°6: Spanish has never been an imposed language

The defeat in the Spanish Succession War also meant the imposition of Spanish. At the times of the establishment of the Nueva Planta decrees, the borbonic administration instructed the magistrates displaced to Catalonia with instructions as the following: “You’ll take major care in introducing the Castilian language, to which purpose you will give the most temperate and concealed rulings so that the effect is achieved without the caring being noted”. More direct were the ministers of the son of Philip V, Charles III, when they promoted Royal Decrees by which teaching of Catalan was forbidden in the primary schools (1768) and it was ordered all merchants to hold their accounting records in Spanish (1772). The private of Charles IV, Manuel Godoy, proceeded with the siege to Catalan in 1801 by dictating that no theater play should be represented in a language different from Spanish.

Punishment to the kids who speak Catalan in school
The liberal state was not very different from the absolutist one in terms of linguistic repression. A royal decree from 1837 a.D. imposed degrading punishments to the kids who would speak Catalan in school, and in some places, such as the Balearic Islands, the betrayal among pupils was encouraged in order to sanction the Catalan speakers. Certain measures resulted ridiculous as well as sad, such as the one from 1838 forbidding the epitaphs to be written in Catalan, or the one emitted by the Dirección General de Correos y Telégrafos (General direction of mail and telegraphs) in 1896 forbidding to talk in Catalan over the phone in the whole country.

In 1924, during the dictatorship from Primo de Rivera, a royal order was published by which teachers who would teach in Catalan would be sanctioned, and Antoni Gaudí, famous architect who was by then seventy two, was arrested for refusing to talk in Spanish in front of the police.

The Spanish Constitution relegates Catalan to a secondary role
In 1939, completed the fascist victory in the civil war, an order from the National Education Ministry suppressed any teaching related with the Catalan culture. Even the prisoners had to talk in Spanish, according to the Prisons Regulation of 1956, and in Spanish had to be the names inscribed in the Civil Registry, as stipulated in 1957. Should be reminded the issue around Joan Manuel Serrat when, in 1968, he was forbidden to sing in Catalan in Eurovision the famous La, la, la, with which Massiel won the edition.

Nowadays, the Spanish Constitution of 1978 relegates Catalan to a secondary role the in the territories where it is the own language, since Spanish is set as the only language the citizens must know. The situation degenerated enough for the Constitutional Court to resolve in the 9th of July 2010, with respect to the Statute of Catalonia, that Catalan should no longer be the language of preferential use in the Catalan administration, and neither the vehicular language of the education system.

El Rei d’Espanya digué textualment el 2001: “A nadie se le obligó nunca a hablar en castellano”. – El Rey de España dijo textualmente en 2001: “A nadie se le obligó nunca a hablar en castellano”. – The King of Spain said literally in 2001: “Never had anybody been forced to speak in Spanish”

Mentida nº6 sobre Catalunya – Mentira nº6 sobre Cataluña – Falsehood nº6 about Catalonia

This article is written in Catalan, Spanish and English. Please scroll down to find your preferred reading language.

Este artículo está escrito en Catalán, Español e Inglés. Bajad por el texto para encontrar su lengua de lectura preferida.

Aquest article està escrit en Català, Castellà i Anglès. Baixeu pel text fins a trobar la vostra llengua de lectura preferida.

 <– A la mentida n°5   –   A la mentira n°5   –   To falsehood n°5

A la mentida n°7   –   A la mentira n°7   –   To falsehood n°7  –>

EN CATALÀ
Recordo que la publicació original d’aquest article correspon a la revista Sàpiens.

Mentida n°6: Els catalans no van perdre res amb la derrota del 1714

La derrota del 1714 va tenir conseqüències que políticament i socialment van afectar tothom i no tan sols els cercles oligàrquics que poguessin retenir el poder del país en aquell moment, com a vegades s’ha dit. Cal advertir que en aquell moment, a Catalunya hi havia drets individuals i col·lectius garantits per lleis que s’aprovaven en les Corts. Els decrets de Nova Planta, el conjunt de regles promulgades per Felip V després de la guerra de Successió, van implantar l’absolutisme i el monarca va esdevenir font de tota sobirania.

D’acord amb això i al·ludint al “dret de conquesta”, Felip V va abolir els furs i les constitucions de la Corona d’Aragó i va derogar també les institucions pròpies que vetllaven pel seu acompliment. Aquestes mesures no es van adreçar a estaments en concret, sinó al conjunt de la població, que va passar a ser governada per un organisme estranger, el Consell de Castella.

Pèrdua col·lectiva i individual
Els catalans, com a individus i independentment del seu lloc en l’escala social, van perdre drets com les garanties processals, mitjançant les quals ningú no podia ser empresonat sense l’exprés manament del jutge competent i s’assegurava que tothom tingués accés a la justícia per damunt de les respectives possibilitats econòmiques. També va ser suprimit el dret de reparació, que permetia que el dany que provoqués un empleat públic a un ciutadà fos immediatament reparat, i la legislació a propòsit de la inviolabilitat del domicili i de la correspondència. En conclusió, els decrets de Nova Planta van representar per als catalans la pèrdua del control econòmic, fiscal, judicial, duaner i monetari propi i d’una capacitat legislativa tradicionalment avançada a la seva època.

Econòmicament, el decret de Nova Planta va significar la imposició d’un tribut nascut amb pretensions de modernitat i equitat entre els diferents territoris peninsulars, el cadastre (vegeu Sàpiens 122). L’aplicació d’aquest nou impost va provocar que en cinquanta anys la fiscalitat augmentés globalment a Catalunya un 150%.

Constitucions de Catalunya, 1702. – Constituciones de Cataluña, 1702. – Constitution of Catalonia, 1702.

EN CASTELLANO:
Recuerdo que la publicación original de este artículo corresponde a la revista Sàpiens.

Mentira n°6: Los catalanes no perdieron nada con la derrota de 1714

La derrota de 1714 tuvo consecuencias que políticamente y socialmente afectaron a todo el mundo, y no tan solo a los círculos oligárquicos que pudieran retener el poder del país en aquel momento, como a veces se ha dicho. Conviene recordar que en aquel momento, en Cataluña había derechos individuales y colectivos garantizados por leyes que se aprobaban en las Cortes. Los decretos de Nueva Planta, el conjunto de reglas promulgadas por Felipe V después de la guerra de Sucesión, implementaron el absolutismo y el monarca devino fuente de toda soberanía.

De acuerdo con eso y aludiendo al “derecho de conquista”, Felipe V abolió los fueros y las constituciones de la Corona de Aragón, y derogó también las instituciones propias que velaban por su cumplimiento. Estas medidas no se dirigieron a estamentos en concreto, sino al conjunto de la población, que pasó a ser gobernada por un organismo extranjero, el Consejo de Castilla.

Pérdida colectiva e individual
Los catalanes, como a individuos e independientemente de su lugar en la escalera social, perdieron derechos como las garantías procesales, mediante las cuales nadie podía ser hecho prisionero sin la orden expresa de un juez competente, y se aseguraba que todo el mundo tuviera acceso a la justicia por encima de las respectivas posibilidades económicas. También fue suprimido el derecho de reparación, que permitía que el daño que provocara un empleado público a un ciudadano fuera inmediatamente reparado, y la legislación a propósito de la inviolabilidad del domicilio y de la correspondencia. En conclusión, los decretos de Nueva Planta representaron para los catalans la pérdida del control económico, fiscal, judicial, aduanero, y monetario propio y de una capacidad legislativa tradicionalmente avanzada a su época.

Económicamente, el decreto de Nueva Planta significó la imposición de un tributo nacido con pretensiones de modernidad y equidad entre los diferentes territorios peninsulares, el cadastro. La aplicación de éste nuevo impuesto provocó que en cincuenta años la fiscalidad aumentara globalmente en Cataluña un 150%.

Decret de Nova planta, 1716. – Decreto de Nueva Planta, 1716. – Nueva Planta Decree, 1716.

IN ENGLISH:

Falsehood n°6: Catalans did not lose anything with the defeat of 1714 a.D.

The defeat of 1714 a.D. carried consequences that politically and socially affected everyone, and not only the oligarchic society holding the power in the country at that moment, as it has been sometimes said. One should note that at that time, in Catalonia there were individual and collective rights granted by laws approved by the Courts. The Nueva Planta decrees, the set of rules enacted by Philip V after the Spanish Succession War, implanted the absolutism and the monarch became source of all sovereignty.

Collective and individual loss
The Catalans, as individuals and independently of their place in the social ladder, lost rights such as the procedural guarantees, by which nobody could be imprisoned without the express commandment of the competent judge, and ensured that everyone had access to justice regardless of their economic capabilities. The so called reparation right was also suppressed, which enabled any damage caused by a public employee to a citizen to be immediately restored, as well as the legislation covering the home and correspondence inviolability. In conclusion, the Nueva Planta decrees represented for the Catalans the loss of the economic, tax, justice, customs, and currency control, as well as a legislative capacity traditionally ahead of its time.

Economically, the Nueva Planta decrees meant the imposition of a tax born with claims of modernity and equity between the different peninsular territories, the Cadastre. The application of this new tax made taxation to grow globally a 150% in Catalonia in 50 years.

Batalla d’Almansa, 1707. – Batalla de Almansa, 1707. – Battle of Almansa, 1707.