L’origen de les supersticions

Tots tenim supersticions. Podem ser més o menys conscients de les supersticions que tenim, i també ser més o menys conscients de la seva absurditat, però tot i així en tenim. No parlo només de supersticions populars com que trencar un mirall porta mala sort, sinó també de supersticions quotidianes com ara que prémer el botó de l’ascensor repetidament farà que baixi més ràpid.

Si ens posem a pensar-hi (i de fet, per definició) una superstició és un comportament totalment deslligat de qualsevol conseqüència, però que persistim a fer sota la creència que ens reportarà una recompensa. Però d’on vénen aquestes supersticions?

B.F.Skinner va ser un psicòleg de mitjans del segle XX que afirmava que totes les accions de la nostra vida eren conseqüència d’un procés d’aprenentatge per experiència. Segons ell, totes les nostres decisions estan condicionades per les experiències similars anteriors en les què haurem estat recompensats o castigats pels nostres comportaments. Aquesta va ser una extrapolació molt provocativa dels comportaments dels gossos de Pavlov, i de les rates de la caixa d’Skinner cap als humans.

Els gossos de Pavlov van aprendre a salivar cada cop que sonava la campana, perquè ho van associar al fet que poc després arribava menjar a la seva gàbia. A la caixa d’Skinner, una rata rebrà menjar cada cop que accioni una palanca, de manera que després d’haver-la activat per primer cop i haver vist la recompensa, la rata es quedarà prop de la palanca, i eventualment aprendrà que cada cop que acciona la palanca cau menjar.

Els companys psicòlegs d’Skinner, escèptics amb aquesta idea, el van desafiar amb el concepte de les supersticions: “Les supersticions són creences molt complexes úniques dels éssers humans, no explicables per simples aprenentatges de comportament”, li van dir. Skinner els va demostrar que s’equivocaven, creant coloms supersticiosos.

Skinner ja havia usat la seva capsa per condicionar coloms a picar un sensor. Aquesta vegada però, va posar un colom a la seva capsa d’Skinner, però l’animal no havia d’accionar cap palanca ni prémer cap botó per tal de rebre menjar. Simplement, el menjar cauria dins de la gàbia cada minut, més o menys (20 segons amunt o avall).

Ràpidament va observar que els coloms van començar a accentuar aquell comportament que, aleatòriament, havien tingut en el moment en que havia caigut menjar per primer cop. Així, alguns coloms es posarien a picar repetidament una cantonada fins que queia el menjar, convençuts que les seves picades havien causat que el menjar caigués. D’altres es posaven insistentment a caminar en cercles, o a batre les ales, o a baixar i pujar el cap en unes frenètiques reverències.

En altres paraules, els coloms havien desenvolupat una superstició.

Basant-se en aquest experiment, Skinner afirmava haver trobat l’origen de les supersticions. En algun moment hauríem rebut una recompensa que no podríem explicar, i inconscientment atorgaríem al que estiguéssim fent (o el que estigués passant al nostre voltant) la causa de la nostra recompensa. Aquesta creença es veurà reforçada si, de tant en tant, i mentre duem a terme aquesta superstició, tornem a rebre aleatòriament aquesta recompensa.

Aqui podeu trobar la transcripció de la publicació original de B.F. Skinner sobre els coloms supersticiosos.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s