Els límits de l’univers i les galàxies fugisseres

Cluster de galàxies MACS1206. Imatge presa pel telescopi orbital Hubble.

Cluster de galàxies MACS1206. Imatge presa pel telescopi orbital Hubble.

He de començar excusant-me per un error comès al meu primer post científic, que ja està corregit. En un punt, vaig mencionar un brutal efecte Doppler que es podia produïr amb la llum de les galàxies més llunyanes, arribant a convertir-la en ones de ràdio. Reflexionant sobre el tema del que vull escriure avui, em vaig adonar de la tonteria que això suposava, i de què havia confós la radio-astronomia amb el corriment al vermell de les galàxies al límit de l’univers observable (cosa que vull explicar en una altra entrada algun dia!).

Del que m’agradaria parlar avui és dels límits de l’univers. És l’univers infinit? I si no ho és… on acaba l’univers? i què hi ha darrera de l’univers? De fet, sospitem que això últim no ho podrem esbrinar mai, ja que més enllà d’una certa distància dins l’univers, ens és impossible mirar.

L’any 1990, el telescopi Hubble va ser posat en òrbita  i la observació astronòmica va millorar enormement, donat que des de fora l’atmosfera es pot observar l’espai molt més nítidament. Moltes més estrelles i galàxies van aparèixer al camp de visió de la humanitat. Gràcies a la quantificació de l’efecte Doppler amb la llum (ja parlaré del com en una altra entrada), els astrònoms van poder anar calculant les velocitats relatives (la seva velocitat respecte de nosaltres) dels cossos celestes que s’anaven descobrint (la seva velocitat respecte de nosaltres). Així, es va veure que hi ha estrelles dins la via làctia que se’ns apropen, i n’hi ha que se’ns allunyen. Es va descobrir també que la nostra galàxia forma part d’un petit cúmul de galàxies, entre les quals algunes s’apropen a nosaltres i d’altres s’allunyen. I es va descobrir també que, més enllà del nostre petit cúmul de galàxies, hi ha moltíssimes altres galàxies i cúmuls de galàxies molt més llunyans al nostre, però aquestes… totes s’allunyen!

Mentre s’anaven calculant aquestes velocitats, i com més galàxies es tenien en compte en els càlculs, els astrònoms anaven quedant més i més astorats pels resultats. Comprovaven els procediments però tot semblava correcte. I malgrat tot, la lògica i el sentit comú els deia que en tot allò alguna cosa no quadrava; no podia ser veritat! Totes les galàxies de l’univers, totes sense excepció més enllà del nostre propi petit cúmul de galàxies (que és com comparar la nostra comunitat veïnal amb els diferents pobles del país), totes s’allunyen de nosaltres!

Què vol dir això? És que ens han col·locat al centre de l’univers? És massa casualitat que estiguem en una posició tan especial!

Amb aquest trencaclosques, i especialment al constatar que com més lluny es troba una galàxia, més ràpid marxa, es va poder demostrar que l’univers s’està expandint. Però això no vol dir que s’estigui creant univers a la frontera, i per tant estiguem guanyant espai al “no-res”. No, el que succeeix és que l’espai mateix en què vivim, el mateix teixit de l’espai, s’està “estirant”.

Per entendre-ho, podem agafar una goma de pollastre i dibuixar-li uns quants punts. En estirar la goma de pollastre, tots els punts s’allunyaran els uns dels altres, i si prenem un punt com a referència, veurem que la resta de punts marxen d’ell. Doncs bé, un d’aquests punts som nosaltres.

Amb aquesta analogia també podem entendre que com més separats es troben dos punts inicialment, més ràpid es separen entre ells en estirar la goma, ja que més quantitat de goma hi ha pel mig que s’estigui estirant. En el cas de l’espai, que té tres dimensions (com a mínim), aquesta figura ens pot ajudar a entendre-ho:

Esquema d'un espai expandint-se, amb un interior de galàxies allunyant-se entre si.

Esquema d’un espai expandint-se, amb un interior de galàxies allunyant-se entre si.

Així doncs, si com més lluny està una galàxia, més ràpid s’allunya… arribarem a una distància a la què les galàxies s’allunyen a la velocitat de la llum? Doncs sí! I aquesta distància és precisament el límit de l’univers observable, ja que la llum de qualsevol cosa que estigui més enllà no ens podrà arribar mai.

Durant els últims anys, els astrònoms han viscut temps emocionants en què cada dos per tres es descobria un objecte candidat a ser la galàxia més llunyana mai observada. L’últim descobriment va ser al Novembre, ara fa 3 mesos, amb la galàxia MACS0647-JD, que es troba a 13,3 bilions d’anys llum, i s’allunya de nosaltres a uns 1.064.367.000 km/h, un 98,6% de la velocitat de la llum!

No sé si he aconseguit fer picar la curiositat a algú sobre al tema, doncs a mi em fascina! Al llarg de la història hi ha hagut moltes barreres que s’han considerat infranquejables per al coneixement. Ara, aquesta n’és una. L’arribarem a superar? Arribarem a conèixer què hi ha més enllà?

* Dècades abans, el senyor Edwin Hubble ja havia suggerit que l’univers s’expandia, quan va calcular les velocitats de recessió amb les galàxies basant-se en les seves magnituds relatives, i va traçar el diagrama de Hubble (distància vs velocitat relativa).

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s