Creacions lèxiques preocupants

Observo amb creixent preocupació l’ús de la paraula “feminazi“. Invariablement aquesta paraula es fa servir en contextos o discursos misògins i d’una preocupant debilitat moral i argumental respecte a la lluita per la igualtat entre sexes. És una paraula utilitzada per menysprear en general les lluites feministes, que tanta feina han fet, i tanta en tenen per fer.

Generalment, a més, sol anar acompanyat de missatges de contraposició entre la violència contra les dones i la violència contra els homes (en ambdós casos tan física com psicològica). Concepció des del meu punt de vista totalment errònia, ja que ambdues violències es poden combatre a la vegada, sense haver d’atacar o destruir l’altra causa.

Malgrat això, no es pot negar un inherent masclisme social i històric contra el qual cal combatre, de vegades, amb mesures de discriminació positiva, amb l’únic objectiu final d’aconseguir l’absoluta igualtat. Exemples satisfactoris d’aquesta discriminació positiva han estat les campanyes per motivar les estudiantes a emprendre estudis d’enginyeria  que han servit per eliminar (o començar a eliminar) la concepció social de carrera d’homes. De ben segur, arribarà el punt en què aquesta campanya ja no serà necessària.

Així doncs, cada cop que sento l’esmentada paraula, em ve al cap la imatge d’un personatge totalment mediocre, els plantejaments del qual sobre la justícia i la moralitat són exclusivament contrapositius, limitant-los a menysprear tots els moviments pel canvi, titllant-los de perillosos, egoistes, o hipòcrites. Tal creació lèxica només pot evocar propòsits i ànims negatius totalment mancats de crítica constructiva, tan necessària per a l’evolució de la societat i les relacions humanes.

El que pretenc amb aquesta entrada és aportar el meu gra de sorra a la conscienciació de què l’ús d’aquest mot està relegat als sectors ultradretans flirtejant amb el feixisme, i fer que qualsevol persona que es consideri assenyada es desmarqui d’aquesta idea i, si de cas, es mogui cap a la crítica argumentada i positiva.

Anuncis

Els focs artificials de l’univers

Focs d'artifici

Tots hem vist alguna vegada focs d’artifici, al nostre poble, o en alguna celebració especial. Segur que, encara que sigui inconscientment, tots tenim un tipus de foc artificial preferit. Els meus fins ara eren els palmera. Aquells que no feien massa llum, que pujaven silenciosament fent un tronc marró i explotaven amb un suau “pfft” en un ventall de fulles de palmera caient.

A partir d’ara, però, canviaré conscientment quin és el meu foc artificial preferit. Perquè resulta que n’hi ha un, probablement sense que els seus fabricants ho coneguin, que representa bastant bé l’evolució de l’univers. És aquell foc d’artifici solitari, que s’inicia amb una enorme i instantània deflagració blanca que immediatament es sumeix de nou en la foscor per uns instants, i després encén un fractal de llumetes blanques perifèriques que es van dividint i repartint, encenent-se i apagant-se en petits flaixos de llum, en el que en conjunt es veu com un glòbul enorme que creix desacceleradament fins a l’extinció.

En una escala molt més bèstia, és una mica el que l’univers ha volgut fer. La gran explosió inicial, el Big Bang, va despendre una gran quantitat d’energia i llum en un instant. Només un mil·lisegon més tard, els primers nuclis dels elements es van començar a formar (Deuteri, Heli, Liti i Berili), i la nucleosíntesi es va acabar en només tres minuts! Tot i així, l’univers encara era una gran bola expansiva de plasma incandescent, i ho seria per uns instants més, fins passats 380.000 anys (amb prou feines un 0,003% de l’edat actual de l’univers) quan l’hidrogen, l’element creat en més quantitat, esdevé neutral i s’apaga, iniciant així les edats obscures.

Des de llavors, i durant tres-cents milions d’anys (300.000.000), l’univers va ser totalment fosc. Només una gran bola de gas en expansió, però invisible, sense cap luminescència pròpia. Eventualment, aquesta gran quantitat d’hidrògen repartit per tot arreu es va anar agrumollant aquí i allà, i com més gran es feia un grumoll de gas, més gas atreia cap a ell degut a la força gravitatòria.

És així com aquests grans grumolls de gas van acumular prou massa i prou energia com per reionitzar els àtoms i reignitar-se donant lloc a estrelles i galàxies. El que es coneix, molt romànticament, com el renaixement còsmic. Que vindria a ser aquell punt en què tots exclamem “ooooohhh” i ens posem a aplaudir.

Estructura a gran escala de l'univers, creada per The Millenium Simulation Project

Estructura a gran escala de l’univers, creada per The Millenium Simulation Project

Desesperació

El conjunt de notícies que es publiquen últimament en tots el mitjans de comunicació acaben formant un panorama que és difícil d’explicar. Els casos de corrupció i les imputacions semblen créixer exponencialment, al mateix temps que les responsabilitats polítiques són cada cop més escasses o inexistents.

Una i una altra vegada afirmen rotundament que ni ells ni ningú que ells coneguin ha estat mai involucrat en una trama de corrupció, i utilitzen tot l’arsenal de declaracions de contundència per augmentar la seva credibilitat, arribant a afirmar que dimitiran si es demostra el contrari, i una vegada rere una altra es demostra precisament la corrupció, però el passat ja està oblidat.

Els comptes a Suïssa broten com bolets a les mans dels més ràpids a assenyalar-ne els dels altres, d’altres són enganxades in fraganti fent d’espies als armaris dels rivals ideològics amb ridícules excuses, i a la mateixa escola de teatre deu haver anat la vicepresidenta d’on en treu una patètica actuació per fer veure, quan ja és massa tard, i després d’apallissar-ne uns quants, que la població els importa. I així, seguint a uns ritmes diaris frenètics, la dignitat s’esquartera i les hienes se’n mengen les entranyes sangonoses.

Ja res importa, perquè els temps que corren són caòtics, el desprestigi de la classe política ja no pot ser més gran, i ja ningú s’escandalitza. És una batalla campal. Ha arribat el moment de la desesperació. Desesperació per aferrar-se al poder i als privilegis per tant temps com sigui possible perquè aquest vaixell s’està enfonsant, i el dia de demà tant se’n donarà si per sobreviure has hagut d’esclafar algú altre, o has hagut de mentir, robar, o matar.

Astorament és l’única resposta en aquest moment. Perplexitat. Fins i tot un punt d’expectació. Però quan ens haguem recuperat de l’ensurt ens haurem de posar a treballar ben fort, perquè per curar-nos de tots aquests mals, primer ens hem de fer una bona i llarga dutxa, i desempallegar-nos de molta, moltíssima merda.

PD: per no ser tot pessimisme, aquí hi deixo el que crec que encara és una esperança per un futur millor.

Compartir p[a]is

Painting the wall

Avui us vull explicar una una experiència interessant que vaig viure fa molt de temps: Vaig anar a compartir pis amb 9 persones més.

Els 10 ja ens coneixíem d’abans  i crèiem que seria factible conviure tots junts, malgrat que no estaríem exempts de complicacions, com sempre passa al conviure amb més gent sota un mateix sostre. Vam trobar un pis molt gran i espaiós, on hi entrava molt de sol tant als matins per l’est, com a les tardes per l’oest. Hi corria una brisa molt agradable a l’estiu, i era càlid a l’hivern. Les estances estaven ben estructurades i el pis estava ben situat a la ciutat. Era una meravella de pis.

Disposaríem d’una habitació per a cadascun de nosaltres, un menjador enorme per a tots plegats, una cuina igualment enorme, i un parell de banys plenament equipats. Com sempre passa a l’entrar en un nou pis, aquest s’havia de pintar. Ens vam repartir les habitacions i cadascú va pintar la seva. Les habitacions personals van quedar pintades amb els colors preferits de cadascú: N’hi havia 5 als quals els entusiasmava el blau; dos d’altres, en canvi, preferien el groc; a mi, i a una companya, ens tirava més el verd, i a l’últim li agradava el vermell. Un cop vam haver acabat, calia pintar les habitacions comunes com el menjador, la cuina, i els banys. Com que vam voler fer-ho per majoria d’opinió, van ser pintades amb diferents tonalitats de blau, una per a cada estança.

Vam viure així plegats molt de temps sense cap referència als colors de les parets, més enllà d’algun espontani comentari de “Ai, no m’agrada el color de la teva habitació” quan d’altres hi havien d’entrar per algun motiu. De tant en tant, ja ho sabeu, els pisos es repinten. Doncs bé, era una d’aquelles vegades que tocava repintar el pis, quan de sobte, en tornar a casa, ens vam trobar la feina feta. I tan feta! Tot el pis havia sigut pintat de blau, incloses les habitacions particulars! Tot tenia el mateix to de blau.

No dic que fós un color lleig, però a mi sempre m’havien tirat més els tons verdosos, i a la meva habitació m’hi sentia més còmode amb aquest color. A part d’això, era la meva habitació! Em vaig sentir molt molest i menystingut pels meus propis companys de pis, no tant pel color que haguessin triat per la meva habitació, com pel simple fet que s’haguessin cregut amb dret d’imposar-me’l. D’altres companys van sentir el mateix. No cal dir que l’ambient es va enrarir entre nosaltres. El fet que haguessin pres una decisió d’aquest tipus de forma tan unilateral, sense consultar a tots els que vivíem allà, va enterbolir les amistats. Quan sortia el tema a les converses pujava la tensió entre nosaltres. “Un pis multicolor no és un pis normal!”, deien alguns, “Un pis ha de tenir un sol color, i el preferit per la majoria és el blau!”. A alguns semblava importar-los més el color de les parets que l’amistat que pogués existir d’abans. Van arribar a confessar no haver estat mai tranquils en un pis amb tants colors. El dia que vam anar a viure plegats, no ens vam pas imaginar que això hagués de ser un problema per a ningú!

Amb el temps vam repintar el pis, és clar, i ens vam ben assegurar de ser-hi tots presents. Cadascú va tornar a pintar la seva habitació del seu color preferit, perquè ja havíem discutit massa sobre el tema, i no vam pas voler baixar del burro “Si és la meva habitació, perquè ha de tenir un color que t’agradi a tu?”. Les habitacions comunes però, vam haver d’acceptar tots que fossin pintades un altre cop de blau, puix que a cinc dels deu els resultava més agradable, i alguns dels cinc afirmaren que no tolerarien una altra elecció.

Però l’ambient ja era tens entre els companys de pis. El color de les parets, per absurd que sigui, era encara un tema espinós, ja que comentar-lo o opinar-hi era sempre motiu de confrontacions   Encara després d’aquells episodis i anys incòmodes, n’hi havia que opinaven que tot el pis hauria de tornar a ser blau. Seguia essent un tema que inquietava a alguns companys.

Es va arribar a proposar (amb cert to d’exigència a la veu) que com a mínim les parets del fons de les habitacions, aquelles que s’havien de veure des de l’exterior quan la porta estigués oberta, fossin pintades de blau. D’aquesta manera un visitant (i els mateixos companys blauòfils) podria tenir la impressió que tot el pis era uniformement blau, encara que dins de les habitacions cadascú hi pogués tenir un tast del seu color preferit. Era tan absurd i ridícul com inacceptable, i vam haver de barrar-los el pas a les nostres habitacions quan, tot convençuts i somrients, ja venien cap a les nostres habitacions amb pinzells, rotllos i pintura blava.

Les coses havien arribat a un punt en què ja res tenia sentit. Aquell ambient il·lusionat que hi havia al principi, inherent en qualsevol projecte nou, s’havia esvaït per complet. Una absurda disputa perpetuada en el temps no ens permetia conviure en tranquil·litat. No estàvem pas tots enfadats amb tots, és clar, però el fet d’haver de compartir sostre amb els qui s’entestaven en protagonitzar situacions incòmodes com les que ja he descrit, feien aleshores impossible gaudir de l’agradable companyia i convivència amb els altres, dels quals jo mateix n’estava molt.

L’única sortida viable que quedava a l’assumpte fou marxar d’aquell pis. Vaig buscar un nou sostre on viure, donat que sota aquell ja no hi era feliç, i no tenia sentit continuar-hi fent el paperina. Fou una iniciativa colpidora, doncs significava trencar finalment amb aquell projecte comú iniciat anys enrere, però també vam haver d’admetre que, finalment, havia fracassat.

Poc a poc, d’altres van seguir el meu mateix camí, i també van anar a viure a altres llocs. També és cert que n’hi va haver que, en canvi, van acabar deixant-se convèncer i adoptant el blau com el seu color preferit.

Ara ja fa molt temps de tot allò. De vegades, encara ens trobem per prendre alguna cosa, o fem sopars a casa d’un o de l’altre. El color de les parets ja no inquieta a ningú, i cadascú és feliç manegant a casa seva les coses com li vénen de gust. De tan en tant els convido a casa meva (on a les parets hi predominen les tonalitats verdes, variant des del verd turquesa al verd molsa fosca, passant pel caqui, l’oliva, i el menta), i per un instant em fa l’efecte que els hi veig una lluïssor estranya als ulls. Mai sabré però, si són imaginacions meves, o si en secret encara reneguen de les meves preferències cromàtiques.

Habitació verda

PD: Quan vivíem junts els 10, existia una relació especial entre jo i la noia a qui també agradava el verd. Encara ens veiem sovint, i tinc l’esperança que algun dia, anirem a viure junts! Al capdavall  el color de les parets no hauria de ser un problema!

Nota: Si algú hi veu alguna analogia entre la faula i la realitat d’Espanya, ha de saber que no fa referència només a les qüestions lingüístiques, sinó a tots els trets culturals diferencials en general, i les diferències en general entre les apostes uniformistes i les pluralistes.

No és una injustícia, és un sistema.

Diu el principi bàsic de la justícia: “La justícia és igual per a tots.”

Em sembla, tot i no haver-ho calculat, que aquest és un dels principis més violats de la història. A Espanya existeix un sistema de justícia actiu i complex, que sentencia i aplica justícia a la societat. Aquest sistema, però, és totalment parcial i injust.

Hom pot ser policia, i amb uns “colegues” torturar i vexar tanta gent com vulguis a les teves comissaries, perquè el dia que t’enxampin, et jutgin, i demostrin que ets culpable, fora de la vergonya pel fet que t’hagin descobert, no passarà res de res. Perquè com que els poders NO estan separats, es podrà venir amb sentències polítiques per indultar-te i deixar-te lliure de tot càrrec. La separació de poders fóu un dels grans progressos de les societats democràtiques! I ara ha desaparegut, ha mort totalment en l’anonimat!

Si vols, també pots ser polític, i irregularment financiar el teu partit amb més de 400.000€ de diners públics. Amb filigranes, judicis, i teatre, et pots passar 16 anys marejant la perdiu perquè amb tecnicismes no se’t pugui acusar directament, i el dia que la sentència sigui inminent, podràs reconèixer el teu delicte, tornar els diners, i aqui no ha passat res. Aqui hi ha persones que han gaudit d’un crèdit de 400.000€ a 16 anys sense interessos! Tinc jo dret a tenir tan avantatjoses condicions també? No! I ells tampoc!

Com aquests dos casos que ara m’han vingut al cap, gairebé cada mes, o inclús més sovint, sentim notícies de injustícies flagrants perpetuades a través del sistema oficial de justícia. No estic parlant de les injustícies morals que passen al món, o de cap concepte subjectiu de justícia que no s’aplica aqui o allà. Estic parlant de què el sistema judicial instaurat contempla uns mecanismes que permeten que la justícia no sigui igual per a tothom. I aquests mecanismes no són errors del sistema, o fisures que utilitzen els més hábils; aquests mecanismes estan programats per a poder aplicar la justícia també com un element represiu, i per poder fer escapar de la justícia als subjectes interessats!

Començo a creure que TOT el sistema judicial necessita una profunda remodelació. És necessària una radical aplicació del principi bàsic de la justícia, per tal que sigui aplicada sobre els subjectes humans de forma totalment independent del seu status social, professió, o influències.

Si es lluita per a cada cas en què s’apliquen aquests mecanismes infames de la [in]justícia, ens perdem en un mar inmens de causes. Cal fer front comú contra la causa comuna: El sistema judicial corrupte; i fer-ne responsable a cada ministre de justícia que passi pel càrrec fins que això canvii!

Els límits de l’univers i les galàxies fugisseres

Cluster de galàxies MACS1206. Imatge presa pel telescopi orbital Hubble.

Cluster de galàxies MACS1206. Imatge presa pel telescopi orbital Hubble.

He de començar excusant-me per un error comès al meu primer post científic, que ja està corregit. En un punt, vaig mencionar un brutal efecte Doppler que es podia produïr amb la llum de les galàxies més llunyanes, arribant a convertir-la en ones de ràdio. Reflexionant sobre el tema del que vull escriure avui, em vaig adonar de la tonteria que això suposava, i de què havia confós la radio-astronomia amb el corriment al vermell de les galàxies al límit de l’univers observable (cosa que vull explicar en una altra entrada algun dia!).

Del que m’agradaria parlar avui és dels límits de l’univers. És l’univers infinit? I si no ho és… on acaba l’univers? i què hi ha darrera de l’univers? De fet, sospitem que això últim no ho podrem esbrinar mai, ja que més enllà d’una certa distància dins l’univers, ens és impossible mirar.

L’any 1990, el telescopi Hubble va ser posat en òrbita  i la observació astronòmica va millorar enormement, donat que des de fora l’atmosfera es pot observar l’espai molt més nítidament. Moltes més estrelles i galàxies van aparèixer al camp de visió de la humanitat. Gràcies a la quantificació de l’efecte Doppler amb la llum (ja parlaré del com en una altra entrada), els astrònoms van poder anar calculant les velocitats relatives (la seva velocitat respecte de nosaltres) dels cossos celestes que s’anaven descobrint (la seva velocitat respecte de nosaltres). Així, es va veure que hi ha estrelles dins la via làctia que se’ns apropen, i n’hi ha que se’ns allunyen. Es va descobrir també que la nostra galàxia forma part d’un petit cúmul de galàxies, entre les quals algunes s’apropen a nosaltres i d’altres s’allunyen. I es va descobrir també que, més enllà del nostre petit cúmul de galàxies, hi ha moltíssimes altres galàxies i cúmuls de galàxies molt més llunyans al nostre, però aquestes… totes s’allunyen!

Mentre s’anaven calculant aquestes velocitats, i com més galàxies es tenien en compte en els càlculs, els astrònoms anaven quedant més i més astorats pels resultats. Comprovaven els procediments però tot semblava correcte. I malgrat tot, la lògica i el sentit comú els deia que en tot allò alguna cosa no quadrava; no podia ser veritat! Totes les galàxies de l’univers, totes sense excepció més enllà del nostre propi petit cúmul de galàxies (que és com comparar la nostra comunitat veïnal amb els diferents pobles del país), totes s’allunyen de nosaltres!

Què vol dir això? És que ens han col·locat al centre de l’univers? És massa casualitat que estiguem en una posició tan especial!

Amb aquest trencaclosques, i especialment al constatar que com més lluny es troba una galàxia, més ràpid marxa, es va poder demostrar que l’univers s’està expandint. Però això no vol dir que s’estigui creant univers a la frontera, i per tant estiguem guanyant espai al “no-res”. No, el que succeeix és que l’espai mateix en què vivim, el mateix teixit de l’espai, s’està “estirant”.

Per entendre-ho, podem agafar una goma de pollastre i dibuixar-li uns quants punts. En estirar la goma de pollastre, tots els punts s’allunyaran els uns dels altres, i si prenem un punt com a referència, veurem que la resta de punts marxen d’ell. Doncs bé, un d’aquests punts som nosaltres.

Amb aquesta analogia també podem entendre que com més separats es troben dos punts inicialment, més ràpid es separen entre ells en estirar la goma, ja que més quantitat de goma hi ha pel mig que s’estigui estirant. En el cas de l’espai, que té tres dimensions (com a mínim), aquesta figura ens pot ajudar a entendre-ho:

Esquema d'un espai expandint-se, amb un interior de galàxies allunyant-se entre si.

Esquema d’un espai expandint-se, amb un interior de galàxies allunyant-se entre si.

Així doncs, si com més lluny està una galàxia, més ràpid s’allunya… arribarem a una distància a la què les galàxies s’allunyen a la velocitat de la llum? Doncs sí! I aquesta distància és precisament el límit de l’univers observable, ja que la llum de qualsevol cosa que estigui més enllà no ens podrà arribar mai.

Durant els últims anys, els astrònoms han viscut temps emocionants en què cada dos per tres es descobria un objecte candidat a ser la galàxia més llunyana mai observada. L’últim descobriment va ser al Novembre, ara fa 3 mesos, amb la galàxia MACS0647-JD, que es troba a 13,3 bilions d’anys llum, i s’allunya de nosaltres a uns 1.064.367.000 km/h, un 98,6% de la velocitat de la llum!

No sé si he aconseguit fer picar la curiositat a algú sobre al tema, doncs a mi em fascina! Al llarg de la història hi ha hagut moltes barreres que s’han considerat infranquejables per al coneixement. Ara, aquesta n’és una. L’arribarem a superar? Arribarem a conèixer què hi ha més enllà?

* Dècades abans, el senyor Edwin Hubble ja havia suggerit que l’univers s’expandia, quan va calcular les velocitats de recessió amb les galàxies basant-se en les seves magnituds relatives, i va traçar el diagrama de Hubble (distància vs velocitat relativa).