Intuïció? Nah, millor busca una fórmula

El psicòleg Paul Meehl va revolucionar la manera d’entendre les resolucions dels experts en qualsevol matèria en un escrit científic de ja fa més de 50 anys, i encara avui en dia la societat es resisteix a creure-hi.

En el seu “My disturbing little book“, Mehl va analitzar els resultats de fins a 20 estudis que comparaven les previsions de professionals amb experiència i renom en diferents camps, amb les prediccions estadístiques creades per una fórmla que pondera diversos factors. En un exemple, consellers acadèmics professionals havien de preveure el rendiment d’estudiants de primer curs de carrera. Podien entrevistar-los durant 45 minuts, veure les seves notes de batxillerat, i els resultats a varis tests d’aptitud. Per canvi, l’algoritme estadístic només tenia en compte les notes del batxillerat i el resultat d’un sol test d’aptitud. Malgrat això, la fórmula era sempre més efectiva que els consellers a l’hora de predir l’evolució dels estudiants.

Altres estudis tampoc deixen lloc per al dubte, les prediccions estadístiques sempre han estat millors o iguals a les dels experts. El llibre de Mehl arriba a les mateixes conclusions en molt diferents camps de predicció, com en el garantiment de llibertats condicionals per part de jutges (la reincidèǹcia del convicte era millor predita per un parell de factors estadístics que per un jutge amb tot l’historial a les mans) o l’èxit en l’entrenament de pilots. Amb el temps s’ha observat el mateix fenomen també en ambients clínics com en la predicció de mesos de vida per a pacients amb càncer, la durada d’hospitalitzacions, o la susceptibilitat a una mort sobtada dels nounats.

En un cas sonat, un economista va proposar una senzilla fórmula per a preveure el preu que el mercat acabaria atorgant als vins de diferents regions i collites. La fórmula considera tres indicadors: la temperatura mitjana durant l’època de fruit de la vinya, la quantitat de pluja durant l’època de sega, i la precipitació total durant l’hivern anterior. Contra tota lògica i malgrat la còmica indignació de la comunitat vinícola francesa, aquesta fórmula prediu el preu d’una ampolla de vi a deu anys vista molt millor del que ho poden fer experts en vins de renom, de nou amb tota la informació a les seves mans, inclús amb la possibilitat de fer quelcom que un algoritme no podrà fer mai: tastar el vi.

Hi ha situacions singulars en què un predictor subjectiu podrà concloure millor que un algoritme, per més acurat que aquest sigui. Per exemple, suposem que tinguéssim un algoritme que preveu si una persona anirà al cinema aquesta nit a veure una pel•lícula. Si m’arriba la informació que el subjecte s’ha trencat la cama, podré predir molt millor que l’algoritme, que no contempla la salut de les seves cames, el si anirà al cinema aquella nit. Som per tant especials a l’hora de considerar factors d’ocurrència excepcional amb implicacions molt decisives.

És precisament perquè de vegades disposem de molta informació, que el nostre subconscient decideix atorgar a un factor únic el 100% del valor, i una veueta insisteix al nostre conscient que aquesta ha de ser la predicció. N’hi diem intuïció. El que no sóm capacos de reconèìxer, ni de vegades tan sols acceptar quan ens ho demostren, és que el nostre judici és extremadament dependent del context, ni podem veure que la nostra intuïció sobre el mateix tema variaria dràsticament si la féssim en un altre entorn, moment o situació. Els éssers humans som molt menys vàlids formulant prediccions del que ens pensem. El terme en psicologia es diu il•lusió d’habilitat. El concepte és totalment equivalent al d’una il•lusió òptica, on no podem evitar veure una figura més gran que l’altra encara que sobre el paper siguin mil.limètricament iguals.

En general, serà sempre millor buscar quatre factors i pensar en alguna fórmula senzilla que no pas confiar en la nostra intuïció, encara que, o especialment si és sobre un tema sobre el qual creiem que en sabem prou!

Metodologia! 🙂

Construeix el teu ordinador a mida (Versió 2)

LC-Power Gaming 976W Snow Trooper mit Sichtfenster Midi Tower ohne Netzteil weiss

Actualitzo aquesta entrada de fa dos anys amb més informació i més actualitzada! Perquè segueixo aprofundint en el coneixement de hardware informatic, i crec que finalment, ara sí que em construiré un ordinador de torre a mida!

Un ordinador de torre, xaval antiquat? Si. M’he adonat que des que ja no estudio, el portàtil s’ha quedat fix a l’escriptori de casa. A més a més, amb la irrupció dels smartphones i les tablets, podem fer tot el que puguem necessitar fer amb el portàtil fora de casa, i més còmodament. Així que, perquè ha de ser portàtil si no el porto enlloc? El puc substituir per una torre sota l’escriptori que no molesta ni em treu espai útil, tenir un teclat còmode, una pantalla gran, i encara serà més econòmic que un portàtil.

I què coi, em diverteixo com un nen dissenyant un ordinador! Des que vaig començar a ficar-me en aquest món he après molt, i confio saber reaccionar autònomament quan falli un component i poder substituir-lo sense haver de canviar tot l’ordinador. Així també deixaré de dependre de les botigues d’informàtica, que ja m’han pres prou el pèl!

He dissenyat i construit els dos ordinadors de la meva antiga oficina, i encara funcionen. En aquesta entrada vull deixar escrit el que he anat aprenent durant aquests dissenys, de manera que serveixi com a introducció o guia per a qui vulgui entrar també en aquest mundillo (a veure qui és el maco que troba una bona paraula equivalent en català).

LA GUIA COMENÇA AQUI

Primer de tot, hem de fer una llista de la compra. Quines peces he de comprar per muntar un ordinador? El fonamental:

  1. Processador (CPU)
  2. Placa base (Motherboard)
  3. Memòria de treball (RAM)
  4. Disc dur (HDD)
  5. Font d’alimentació
  6. Caixa

Alguns extres per a la torre (per ara o més tard):

  • Memòria sòlida (SSD)
  • Targeta gràfica (GPU)
  • Targeta de xarxa sense fils (WiFi)
  • Lector de CD/DVD/Bluray

I perifèrics:

  • Teclat i ratolí
  • Pantalla/es

Deixeu-me dir que no sóc un expert en el tema, i que m’he passat moltes setmanes llegint blogs, revistes, taules d’especificacions i veient vídeos i tutorials tant en anglès com en alemany de penya que en sap un tou. Aquesta recerca és molt important, però un es perd i no sap per on començar. Amb aquesta entrada tu tindràs una àncora per on començar, i jo un recordatori del que ja he recercat. Aqui sota aniré desgranant el significat de cada característica important a l’hora d’escollir cadascun dels components.

L’objectiu és construir un ordinador àgil, econòmic i que no quedi obsolet en un parell d’anys. M’interessa explorar també la compatibilitat amb Linux, per a eventualment poder-hi posar el sistema operatiu Ubuntu.

L’ordre en què he anat seleccionant els components és en el que els he escrit a la llista més amunt, però el procés sempre acaba essent iteratiu, sobretot per assegurar-nos a l’acabar que tots els components són compatibles els uns amb els altres i que no hi ha colls d’ampolla importants.

Comencem!

processador i3

Processador: El primer pas

El processador és el cor de l’ordinador. Pràcticament, és l’ordinador en sí mateix. Amb tots els tipus de processadors que existeixen podríem omplir piscines. Un espectacle. També serà probablement un dels components més cars que haurem de triar, i a on cada ral extra que invertim treurà més suc.

Segons una revista especialitzada en Linux que he fullejat, els processadors d’Intel, i especialment les sèries i3, i5, i7 són compatibles amb Linux, així que per ara són els únics que m’han interessat (així m’estalvio una feinada!). Si no és el vostre cas, potser val la pena fer una ullada als processadors AMD. Les diferències entre els i3, i5 i i7 famílies són: El número de nuclis, la memòria cau (cache), i les tecnologies específiques de Intel com Turbo-Boost i Hyper-Threading.

Els i3 són els processadors més barats i modestos. Tenen 2 nuclis, tecnologia Hyper-Threading, i 3MB o 4MB de memòria cau.

La memòria cau és una memòria d’accés ultrar-ràpid on el processador guarda la informació que està fent servir. Tenir més memòria cau permet alternar programes més ràpidament (el que fem amb Alt+Tab per exemple!), ja que el processador té tota la informació més a mà. He llegit un article que comparava dos processadors idèntics però amb diferent mida de memòria cau, i la conclusió era que cada MB extra de memòria cau és com tenir a la pràctica 0.1 GHz més de velocitat de processador.

La memòria cau és com l’espai que té un fuster sobre la taula per posar les seves eines. Si l’eina que necessita és a la taula, la pot agafar i començar a treballar immediatament. Si ni li cap a la taula i l’ha d’anar a buscar al calaix, trigarà més temps a començar cada cop que vulgui cisellar. Més memòria cau és més superfície de taula per al fuster.

Els diferents nuclis li permeten al processador fer vàries tasques a la vegada, totalment en paral·lel. Així, es poden tenir varis programes corrent de fons sense perjudicar l’agilitat del programa o joc que estiguis utilitzant en aquell moment. Cada nucli és una unitat de processament sencera, així que dos nuclis fan el doble de feina, o fan treballar l’ordinador el doble de ràpid que un sol nucli.

Hyper-Threading: La tecnologia Hyper-Threading és un avenç d’Intel que permet que cada nucli gestioni dues tasques a la vegada enlloc de només una. Amb aquesta tecnologia, el processador agafa les tasques “amb les dues mans” i per tant acaba les feines un 30% més ràpid, segons Intel, que si treballa només seqüencialment com de costum. És com tenir, per a determinades tasques, el doble de nuclis disponibles.

Els i5 són la gamma mitjana. Normalment ténen 4 nuclis (alerta, no tots!), no tenen Hyper-Threading però tenen Turbo-Boost, i 6MB de memòria cau.

Turbo-Boost: Amb aquesta tecnologia, que ve integrada en el processador i no necessita cap programa addicional, el processador ajusta dinàmicament la seva velocitat de rellotge en funció del que li demanis. És per això que al fullejar el catàleg et sorprèn veure que hi ha i3 amb velocitats des de 3,4GHz a 4,2 GHz, i en canvi els i5 van dels 2,4 GHz a només 3,8 GHz. A la pràctica però, aquests i5 correran fins a 3,4GHz o fins a 4,2GHz quan ho necessitin. Per regla general un i5 sempre serà més ràpid al fer una donada tasca que un i3 de la mateixa família.

Els i7 són els processadors més potents que un pot desitjar-se per un ordinador de taula. Poden tenir 4, 6 o fins a 8 nuclis, un mínim de 8MB, sovint 10 MB, o de vegades 20 MB de memòria cau, i tots tenen tant Turbo-Boost com Hyper-Threading. Autèntics monstres. Dins la varietat que ofereixen, inclús els més barats estan fora del nostre pressupost.

Les generacions de processadors Intel: Broadwell (5a), Skylake (6a) i Kaby Lake (7a). Cada cop que Intel millora la tecnologia dels processadors, treu una nova gamma de processadors, una nova generació, que es pot identificar en el primer número del codi del processador. Sense entrar en detalls, cada nova generació aporta millores, però per la naturalesa de les millores, el salt de la 5a a la 6a va ser més gran que de la 6a a la 7a, o que de la 4a a la 5a. Ara per ara, la 7a generació està al mateix preu que la 6a, així que em quedo amb els Kaby Lake.

LRG_DSC00793.JPG

Encara hi ha dues coses més a mirar: Intel HD graphics i embalatge. Des del 2010 els processadors d’Intel duen integrats també processadors gràfics, de manera que tenir una targeta gràfica ha passat a ser només opcional. Per exemple, el meu portàtil té un i7-2630QM amb Intel HD graphics 3000 i, sense cap targeta gràfica (l’he cremat) Windows funciona sense cap problema, puc veure pel·lícules en alta definició, i puc jugar a alguns jocs entre poc i mitjanament exigents. Des de llavors, la tecnologia d’Intel HD graphics ha millorat moltíssim, motivada per oferir altíssimes prestacions gràfiques a portàtils molt finets. Sempre podreu afegir una bona targeta gràfica si us aficioneu a algun joc molt exigent, però m’ensumo que no us caldrà.

I finalment, l’embalatge del processador també és important sobretot si comprem els processadors en botigues online a l’engròs (jo compro a http://www.mindfactory.de). Sovint hi ha l’opció de comprar el processador en capsa o en safata (BOX o TRAY). El processador serà el mateix, però comprat en capsa inclou un ventilador estàndard i 3 anys de garantia, mentre que en safata, si bé sovint més barat, vindrà sense ventilador i només tindrà 1 any de garantia. Els entusiastes dels jocs d’ordinador prefereixen instal·lar un ventilador més potent, pel que no necessiten el ventilador estàndard, i solen fer servir programes per forçar els límits del processador (overclocking) cosa que invalida la garantia d’Intel. Entremig de les dues opcions hi ha els WOF (Without Original Fan), que vénen en capsa i garantia però sense el ventilador, que t’has de procurar tu mateix. Si estas pensant en fer-li overclocking al processador, hi ha processadors desbloquejats que estan pensats per això, indicats amb una K al final del nom (i5-7600K, per exemple).

Després de tota aquesta recerca, he decidit quedar-me amb la gamma mitjana: i5. Escollir dins de l’oferta de i5, es redueix bastant a un compromís entre preu i velocitat de rellotge. He acabat escollint un i5-7400, amb 3.00GHz Intel HD Graphics 630 per 185€.

Aquest apartat ha estat esgotador, però ànims! A partir d’aquí tot és més fàcil!

Placa base MSI

 Placa base: i ja haurem fet la meitat de la feina

Així com un cervell sense cos no és res, un processador necessita una placa base (Motherboard en anglès) per a fer lluïr el que sap fer. Per escollir una placa base “que tiri” només cal que sigui compatible amb el processador i la RAM. Però per treure-li el màxim de suc a l’ordinador, hi ha moltes coses a tenir en compte, que per una banda variaran molt poc el rendiment de l’ordinador en sí mateix, però seran clau en termes de característiques especials i possibilitat de components addicional. Una bona placa base no ha de ser molt cara.

El més important són les compatibilitats. Mira bé quin connector necessita el processador que has escollit. En el nostre cas, l’i5-7500 té un connector Sockel 1151. Per tant, només he seguit mirant-me plaques base amb Sockel 1151. La placa base també ha de ser compatible amb la memòria RAM que escolliràs, així que quan ens mirem les targetes de memòria RAM potser revisarem la sel·lecció de la placa base.

Aquestes compatibilitats solen estar llistades separadament, però depenen del següent punt a la llista del que és més important: el Chipset. Per a cada tipus de processador, hi ha una sèrie de chipsets disponibles. Aqui realment cadascú hauria de fer la seva petita feina de recerca en funció del processador escollit. Per a qualsevol processador amb Sockel 1151 com el nostre, les opcions es “redueixen” a Z170, Z270, H110, H170, H270, B170, B250, Q150, Q170, Q250 i Q270 . D’entre aquests, les sèries Q i B són dedicades a empreses de IT, i ofereixen menys prestacions però algunes funcions especials per a desenvolupadors. Descartades queden.

Els chipsets Z170 i Z270 són els més potents. Són en principi els únics que permeten forçar el processador amb overclocking i que permeten fer córrer varies targetes gràfiques en paral·lel (una burrada ineficient, pel que he llegit). L’única millora del Z270 respecte el Z170 és que incorpora dos ports PCIe M.2 enlloc d’un. Els ports M.2 són uns ports d’accés ultra-ràpid connectats directament al bus d’informació de la placa base. Amb el port M.2 es poden fer treballar els discs durs de memòria sòlida almenys el doble de ràpid, ja que ens estalviem el coll d’ampolla del cable SATA-III (= SATA 6Gb/s).

Els chipsets H170 i H270 tenen el mateix que els Z, excepte no permeten overclocking ni múltiples targetes gràfiques. Pel que sembla però, alguns fabricants de plaques base també li posen menys ports USB i PCIe malgrat que poden gestionar-ne la mateixa quantitat que els Z. És qüestió de mirar que la placa base tingui suficients ports USB (3.0 millor que 2.0) i PCIe pel que necessitem. Atenció!! Que la placa base sigui H170 o Z170 no t’assegura que tingui un port PCIe M.2, sinó que el chipset en sí podria gestionar-lo. Depèn del fabricant de plaques base que li posi aquest port o no.

Finalment el chipset H110 és el més simple i econòmic de tots. Respecte els H170, només permet dos mòduls de memòria RAM, no té ports PCIe ni M.2, i té un processament intern més lent (DMI2 enlloc de DMI3) i té un número més limitat de ports SATA i USB. És el chipset ideal per a plaques bases de mida reduïda… ah, la mida!

Hi ha moltes mides especials de placa base, però les més estàndard són aquestes tres: Gran (ATX), mitjana (Micro-ATX, o mATX) i petita (Mini-ITX). Ho sé, el pallasso que va inventar aquests noms no en tenia ni idea. Bàsicament l’única diferència és l’espai que ocupen i el número de PCIe i sòcols de RAM que tindran. Les plaques base Mini-ITX per exemple només admeten dues memòries RAM. Així doncs escollir la mida és un compromís entre mida de la torre, i tenir espai per a tot el que hi vulguis muntar. Si vols fer una torre petita, hauràs d’anar més en compte d’assegurar-te que tot encaixa bé dins la teva petita caixeta-ordinador.

Aquest és un bon punt per a fer una pre-selecció de plaques base en funció del que hem après. Tot i així, el millor seria post-posar la decisió final fins que haguem escollit la memòria RAM i la resta de perifèrics i així assegurar-nos que tenen el port corresponent a la placa base. Els exemples més clars són les exigències d’una targeta gràfica, i si li volem treure bon suc a una memòria SSD, però també serà important veure si volem posar una targeta de WiFi o altres altres.

RAM

Memòria de treball (RAM):con esto y un bizcocho…

La memòria RAM és una memòria d’accés molt ràpid que està a disposició del processador per quan la necessiti. Com més coses càpiguen a la RAM, menys sovint haurà d’anar a buscar aquesta informació al disc dur, que és fins a 100 vegades més lent. Els jocs i els programes d’edició de vídeo, que han de gestionar molts fotogrames, són els que necessiten més memòria RAM. Si en requereixen més de la que hi ha disponible, han de guardar part de la informació al disc dur, i quan l’han d’anar a buscar és quan l’ordinador es queda parat durant uns segons.

Escollir una memòria RAM és molt senzill. El més important és la capacitat i el tipus de memòria, i la resta de detalls gairebé es poden ignorar.

Més GB de RAM és sinònim de més agilitat. L’únic compromís aquí és amb el preu i amb el nivell del processador. Si tenim un processador mitjanet tirant a bo, volem assegurar-nos que té tot el que necessita per a treballar però sense deixar-nos-hi un dineral. Donar-li 16GB de memòria de treball és un bon regal. He llegit que avui en dia només alguns programes professionals necessitarien més de 16GB.

Sobre els tipus de memòria només cal dir que des que va néixer la tecnologia DDR SDRAM, s’ha anat succeint a DDR2, DDR3 i ara DDR4. Quan vaig llegir-ne per primer cop, la DDR4 era un avenç potent respecte el DDR3 pel que fa a velocitat, però era ridículament cara. Avui però, els preus ja són més acceptables (50% més car per GB), i les plaques base que estavem considerant ja només són compatibles amb DDR4.

Al mirar catàlegs també veureu molt mencionada la velocitat de transferència i la latència de les diferents opcions. Ambdues coses tenen més influència en el preu que en les prestacions. La velocitat de transferència, per DDR4 entre 2133 MHz i 4266 MHz és només rellevant per a la compatibilitat amb la placa base, i les plaques base compatibles amb RAMs més ràpides són també més cares. La latència s’expressa amb el factor CL, on un CL més gran significa més retard de la memòria RAM. Diferents CL representen una irrisòria diferència de 1 o 2  nanosegons… ni cas.

També he investigat què signifiquen algunes sigles que de vegades acompanyen els mòduls de memòria de treball com ECC o SO només per descobrir que no ho necessito: ECC, Error Correcting Code és una funció que permet corregir bits corromputs de la memòria RAM. Aquesta característica s’ha dissenyat per a servidors de finances o científics, on ni un petit error es pot permetre, però per a nosaltres és irrellevant; i SO, Small Outline, és refereix només que les targetes són més petites per tal que encaixin dins els portàtils.

Finalment, tingues en compte que per a un preu similar, és molt millor tenir dues targetes de memòria RAM que una. És a dir 2x 4GB funcionen millor que 1x 8GB.

El més econòmic que he trobat de DDR4 és la targeta “4GB Kingston ValueRAM DDR4-2133 DIMM CL15” per 27€. I ja veurem si en posaré dues o quatre.

 

Disc Dur seagate

Disc dur: El cofre de les teves possessions digitals

El disc dur és entranyable. No sé vosaltres, però jo és l’únic que sabia que existia de l’ordinador fins no fa molt. Escollir un disc dur es redueix trobar una bona capacitat i velocitat a bon preu, però jo també aniria amb compte d’escollir fabricants fiables i amb experiència.

No cal que digui res de la mida del disc dur, no? Cadascú que li cardi tants GB com es pugui permetre o vulgui tenir. Pel que he vist ara per ara la millor relació qualitat preu està en els 3000 GB, a 28€ el TB, enlloc de 50€ que costa un sol TB.

Alerta amb la diferència entre els discs durs de 2,5 polzades i els de 3,5 polzades. Tots funcionarien, però els de 2,5 polzades estan dissenyats per a portàtils, i per ser més petits podrien ser més cars.

El tipus de connector és important, i determinarà la velocitat màxima a la que puguis fer servir el disc dur per copiar fitxers, obrir-los, etc. Fa anys els discs durs usaven un connector paralel que es deia IDE o PATA, i que van arribar a una velocitat de transferència màxima de 133MB/s. Després es va desenvolupar el port sèrie SATA i els successius SATA2 i SATA3, aquest últim el més utilitzat, conegut també com a SATA 6Gb/s, i que té una velocitat de transferència de 600 MB/s (encara no he entès perquè es diu 6Gb/s…). Finalment es van desenvolupar els discs durs SAS (o SASCSI), que respecte els SATA3 poden arribar als 1500MB/s i duren més, però són bastant més cars. Estan pensats per a servidors que estan encesos continuament. La millor relació velocitat-preu està en els SATA 6Gb/s.

L’últim factor és la velocitat de gir del disc, en revolucions per minut (rpm o U/min). Els estàndars són 5.400 rpm o 7.200 rpm. Per sort avui en dia els 7.200 rpm s’han imposat i ja estan al mateix preu. Conegut tot això l’elecció em resulta fàcil: Em quedo amb un Intenso Internal Drive 6513113 64MB 3,5” de 3000 GB amb SATA 6Gb/s per 82€.

128GB Samsung PM961 M.2 M.2 2280 3D-NAND TLC Toggle (MZVLW128HEGR-00000)

Extra – Memòria sòlida (SSD): Obre programes en un instant

Ja vaig comprovar que el que havia llegit era veritat: Posant-li una memòria sòlida (Solid State Drive) a l’ordinador, i instal·lant-hi el sistema operatiu i els programes, les dades que els programes o el sistema operatiu necessita llegir a l’obrir-se estan disponibles en un instant. Això és perquè l’accés a la memòria sòlida és molt més ràpid que el d’un disc dur mecànic. El segon ordinador prenia només 10 segons entre el botó d’engegada i estar llest a l’escriptori.

Tots els avantatges radiquen en què la memòria sòlida no té parts mòbils, mentre que el disc dur es basa en una agulla que ha d’anar a buscar el sector del disc on tens les dades. Per tant, els SSD consumeixen menys potència, són més silenciosos, més ràpids, … i molt més cars per GB.

Un desavantatge que he llegit és que les memòries sòlides es poden fer malbé més aviat si s’hi escriu informació (guardar arxius) molt sovint. Per això, l’ideal és posar-hi només programes i sistemes operatius, i no fer-lo servir com a emmagatzematge d’arxius.

A hores d’ara ja tinc clar que això és el que vull, i per tant he escollit el SanDisk Z400 M.2 2280 de 128GB per 54€.

Font d'alimentació Thermaltake

Font d’alimentació: A qui li confies el teu equip

La font d’alimentació proveeix de corrent contínua els components de l’ordinador. Escollir una font d’alimentació és un tema de tenir suficient potència per tot l’ordinador.

Calcular la potència a mà pot ser una mica embrollat. Per sort hi ha aplicacions web que et permeten calcular la potència total dels components que has escollit. Jo recomano aquesta web: http://powersupplycalculator.net/, ja que em sembla molt completa si bé tendeix a exagerar la potència màxima. Si em diu que amb tot funcionant gastaré 374W i me’m recomana 457, sé que faré bé de mirar fonts entre 400 i 450W.

Tingueu molt present quines expansions considerareu per al vostre ordinador en el futur proper, sobretot si penseu posar-li alguna targeta gràfica potent algun dia, perquè consumeixen una burrada.

L’últim que cal tenir en compte és la qualitat dels components. Els fabricants de fonts d’alimentació coneguts basen la seva reputació en la fiabilitat de les seves peces, i és per això recomanen per tot arreu que compris de marques conegudes. Una altra manera de destriar bona qualitat en les fonts d’alimentació són els segells de qualitat 80 PLUS ( per ordre d’eficiència 80+ Bronze, 80+ Silver, 80+ Gold i 80+ Platinum). Millor eficiència és millor qualitat i per tant durabilitat.

Modular vs. No-Modular. La diferència és només que en les fonts d’alimentació no-modulars tots els possibles cables imaginables surten de la font d’alimentació i quedaran penjant a dins la caixa si no els fas servir. En canvi en les modulars pots retirar els cables que no faràs servir, deixant-ho més endreçat i millorant el flux d’aire.

La meva solució de compromís és la font d’alimentació bequiet! System Power B8 bulk Non-Modular de 300 Watt amb segell 80+ per 27€.

Targeta gràfica

Les targetes gràfiques són un món a part. Per l’ordinador que estic dissenyant no les tindré en compte, ja que els Intel HD graphics incorporats al processador són més que suficient pel que jo necessito.

Tot i així, he llegit algunes coses sobre targetes gràfiques, i això és el que n’he retingut fins al moment.

  • L’ample de banda, o sigui, el tipus de memòria, és més important que la capacitat (1GB de GDDR5 aportarà molta més qualitat que 4GB de GDDR4)
  • A la placa base ocupen un sòcol PCIe x16 3.0
  • Consumeixen molta potència – alerta amb la font d’alimentació!
  • Poden arribar a ocupar molt espai: dos sòcols a la placa base, si bé només estan connectats a un; i a la caixa poden ser molt llargues i xocar contra els prestatges dels discs durs, per tant cal mirar aquestes coses al seleccionar la targeta, o la caixa si ja tenim clar que li posarem una targeta potent.

Altres: Targeta de WiFi i lector/grabador de DVD’s

Completaré l’ordinador amb un lector/grabador de DVD’s baratet per 12€, i una targeta de WiFi Edimax EW-7612Pin de 300Mb/s que ocuparia un sòcol PCIe x1 a la placa base i que segons el fabricant és compatible amb Linux per 13€.

Elecció final de la placa base i caixa

Ja ens hem estudiat abans tot el que té a veure amb la placa base, i ara que ja hem escollit la resta de components, ho completaré amb una placa ASRock H170M Pro4. Aquesta placa base és de mida mATX, té Sockel 1151 pel nostre i5 de 7a generació, és compatible amb la RAM de DDR4 de 2133MHz (únicament), té suficients ports de vídeo, USB 3.0, M.2 per al SSD, i dos PCIe x16 3.0 per si cal posar-hi una targeta gràfica. Tot per 90€.

Per escollir la caixa només cal mirar que la mida de la caixa s’escaigui amb la mida de la placa base que hagis escollit, en el meu cas mATX. Si vols posar-hi una targeta gràfica d’última generació faràs bé d’assegurar-se que hi ha prou espai, sobretot en llargada. La resta és tot un compromís entre detallets estètics i preu. Aquí he escollit una caixa estàndard negra per 22€ (AeroCool QS-180).

Sistema Operatiu

Pel que fa a Ubuntu de Linux, és molt fàcil d’utilitzar i es pot descarregar gratis des de la seva web: http://www.ubuntu.com/download/desktop/. Els problemes freqüents amb Linux és que els components més nous poden no ser encara compatibles, perquè els desenvolupadors de software lliure encara no han tret els controladors necessaris. De nou, tot un món, que jo encara no conec prou bé…

Per posar-li Windows, cal tenir en compte que les versions de 32 bits són incompatibles amb alguns dels components més moderns, i no treballen amb més de 4GB de RAM, de manera que hem d’escollir 64 bits. Microsoft ven llicències al detall (Retail) o a l’engròs (OEM, Original Equipment Manufacturer). Les segones són molt més barates però estan pensades per a empreses que construeixen ordinadors per vendre’ls. De tota manera, per internet es poden comprar llicències OEM d’ordinadors portàtils que han estat destruïts. Per llei, Microsoft està obligada a permetre que aquesta llicència funcioni de nou en qualsevol altre ordinador.

Experiències en el passat ja han sigut satisfactòries. Aquesta vegada ho hauré de provar amb el nou Windows 10, ja que la 7a generació de processadors d’Intel no és compatible amb cap versió de windows anterior. A Amazon es ven Windows 10 OEM per 20€. Confiat de les experiències anteriors amb la compra online de Windows 7, ho provaré.

 

 

Final del superpost! Pressupost total 588€ sense sistema operatiu ni perifèrics com el teclat, el ratolí i la pantalla (16GB RAM). Amb perifèrics i OS: 733€. Tan aviat com tingui adreça postal l’encarrego! (secretament, abans faré una cerca de portàtils en aquest rang de preu i compararé les característiques…)

 

Why Acroyoga? – A yogic perspective

Without willing to enter deeply into its definition, Acroyoga is known as the practice that combines Acrobatics and Yoga. But the object of this article is to assess the following questions: Does it actually make sense? Can we call it Yoga?

On one side, partner acrobatics is the practice of using the body of two or more people to create static or dynamic figures with the end objective of creating beauty in highlighting balance and strength. Before any contact with Yoga, this sport has seen people lifted by the hips, balancing on feet, or standing upside down from the hands and legs. The practice of this sport requires athletic people featuring strength, flexibility and particularly, a great deal of balance.

On the other hand, the physical practice of Yoga traditionally only aims at preparing the body for meditation, but it’s agreed that it enhances mostly those same qualities that partner acrobatics require. Strength helps maintaining a healthy body, while flexibility and balance come in handy when time comes to sit for hours with an empty mind.

Eventually, a yogic lifestile could be considered in which the asana practice (the practice of yoga poses) is substituted with a well-rounded designed partner acrobatic practice that yields the same consequences and benefits to the practitioner’s body in terms of stretch, muscle work-out, alignment and balance. The development of these new asanas can and should be inspired by the traditional yoga poses, and in some cases can even open new doors to discovery, such as in the case of the inverted dhanurasana or bow, habilitated only by skillful bases and which enables the standard bow to be practiced with the gravity set to work in the opposite direction. This is what can be called Acroyoga.

Sometimes creativity will be necessary to reach out to all body movements that Hatha or Ashtanga poses trigger in the human body, and perhaps even the practice of those asanas separatedly from the acrobatic Yoga practice will be still recommended for beginners in Acroyoga. Also, the practice of Acroyoga should start off with a warm-up asana sequence designed to wake-up and stretch the muscles and ligaments that will be most solicitated during the acrobatic practice.

This new set of acrobatic poses (asanas) could potentially cover everything that the traditional asana sequences feature, and on top of that, they will offer some extra particularities, namely and mainly the fact that a partner is needed for the practice, and the need to develop trust and confidence in the said practice partner. These two aspects are not found anywhere else in the traditional yoga practice, thus it’s the right moment to ask: Are these in line with the rest of the yogic philosophy? and, if so, what do they add to it?

There are four traditional paths of Yoga that one can take to achieve the same end goal. From these four, the path of Raja Yoga, the Yoga of willpower and the unification of mind and body, is the one that has widespreaded in the west. The Raja Yoga has eight limbs that guide the practitioner in its path, and one of these is the practice of the well known Yoga poses. Also, one of the eight limbs of Raja Yoga, the Yamas or “duties”, is mostly related to a socially healthy behaviour with regards to other people and society in general. The Yamas ask us to be non-violent and non-injurious, to be truthful, to be disciplined in love, to not foster jealousy and covetedness, and to stay moral in front of gifts and bribes. These Yamas are sort of a detailed breakdown from the maximum rule of love and compassion. Love for other human beings and compassion for humankind. It is indeed a valuable aspect of Yoga and one that western societies need to work on, in the days of individuality and egocentrism. The article’s author even dares to wonder: Isn’t the highly individual and self-centered practice of Yoga poses what made it become so popular in the west?

By practicing Yoga in partnership, Yogis (people who practice Yoga) are faced with sharing the needs of the practice with other human beings. A practitioner will want to work in his or her physical body, stretching, movilizing, strenthening, ultimately preparing for meditation, but at the same time will need to share the working tempo with the partner who is aiming for the same. They both will have to grow trust in each other’s intentions and capabilities, and widen the range of observation, usually confined within our own body, to inlcude an awareness for the body of the partner, aiming at the ideal state of feeling both bodies as one. In the same way, practitioners will also have to give or dedicate part of their practice selflessly to the partner, while at another time of the practice they will learn to receive the specific benefits of the practice together.

At a higher level, the learning Acroyoga enables the Yogi to share his or her experience with any other partner around the world. As a by-product, a worldwide community is established, within which, regardless of their nationality, religion, or belief system, two persons will be able to immediately establish a bond of trust and love while benefitting from a healthy Yoga asana practice.

Without scientific proof available, it is easy to imagine how this nature of Acroyoga may develop a higher sense of harmony within our societies, enhancing love and compassion not only within our known and comfortable circles, but expanding it towards unexplored circles all around the globe.

Finally, one more aspect worth discussing is the intrinsic fun that Acroyoga provides, which makes it so attractive for many people, and that draws them into the Acrobatics first, the practice Yoga asanas afterwards, and ultimately to the yogic philosophy.

As a conclusion, Acroyoga can legitimately be included within the definition of Yoga, conceiving its figures as a supplement to the practice of Yoga poses and which carry further advantages and the development of further qualities beyond the physical well-being, in-line with the ancient Yoga philosophy. Nevertheless, a well-rounded practice can not be achieved by confining it into one single Yoga school, for which complementary physical practice of other Yoga styles will only add-up to good. Yin Yoga a candidate for perfect combination match with Acroyoga, but the reasons why and a detailed relation of benefits from one another would be a subject of a whole new article in itself.

L’estel fugaç que es va adormir

Quan va saber que esdevindria un “il•luminable” es va posar molt content. Inmediatament va començar a somniar despert històries papallonesques de tendresa i amor, de destins impossibles fets realitat, de somriures i mirades silencioses teixides en un sol llenç per la seva llum. Es va imaginar a sí mateix realitzant autèntiques proeses, inspirat per les llegendes que els vells savis d’Oort explicaven quan ell era petit. Heu de saber que hom té temps de pensar moltes coses quan vaga sol per l’espai durant milions d’anys.

Molt de tant en tant, les forces còsmiques n’envien uns quants com ell de visita a la Terra. Diuen les llegendes, que si tens la sort de passar-hi fregant, esdevens un estel fugaç, i això t’imbueix d’una màgia especial que et permet fer realitat el desig que hagi formulat una persona que t’hagi observat esgarrapar el cel, sempre que aquest sigui d’intenció noble. Per això, a tots els que envien a veure la terra els anomenen els il•luminables, i tots anhelen esdevenir estels fugaços.

Però el camí és molt llarg i l’espera es fa feixuga i avorrida. Ni tan sols el camí que pren el pot escollir ell mateix! Aquest li vé definit des del principi, com la trajectòria d’una moneda que rodola empedrat avall. Espectador del seu propi destí. Tot i la il•lusió que sentia, estava tan esgotat pel temps i les històries a les que porta anys donant voltes, que es va quedar adormit. Com un roc.

Fóu així que no s’adonà com la buidor que sempre l’havia acompanyat començà a omplir-se lentament de partícules d’aire. I aquest aire xocava amb ell amb fúria, i l’escalfava. En un obrir i tancar d’ulls, s’havia convertit en una fletxa de llum incandescent que  estripava el cel nocturn de la Terra amb la seva lluïssor. I aquesta lluïssor va durar tot just fins uns instants abans que ell es despertés.

“Oh, no!” va exclamar en desvetllar-se, “se m’ha escapat l’oportunitat!”, i va notar la intensitat de la màgia a la seva pell, el poder de crear coses meravelloses a les seves mans. Però no havia pogut escoltar cap desig per a satisfer. Com un reflex, va decidir llençar el conjur amb la intenció d’acomplir el somni més bell que se li acudí. Un desig que ningú havia demanat, car només ell podia saber-ne de les dolçes conseqüències. Un noi i una noia, que s’havien admirat sense mai dir-ho, que s’havien estimat sense saber-ho reconèixer, tindrien un encontre inesperat.

Ell es desvetllà en aquell llit aliè, i fóu aleshores conscient de l’escalfor cada cop més propera del cos d’ella, de les carícies que prenien les seves mans… I uns llavis d’amics desconeguts es van besar.


PD: Aquesta fàbula té ja un temps. Inspirada i escrita tot just dos dies després d’una bella història, la publico ara amb perspectiva i revisada.

Guia de petites aventures: Escalar un volcà actiu de nit

“Literalment m’he despertat havent dormit 2 hores i suant de calor en una tenda de campanya a les 23:30, per anar a escalar una muntanya durant 3 hores i tornar a posar-me a dormir arrecerat amb una roca i pelant-me de fred tot i el forro polar. Ah, i estic escrivint amb la llum de la lluna.”

Els textos entre cometes d’aquest post són extractes de la meva llibreta de viatge (Moleskine for the win!), i la muntanya de la foto és l’Ol Doinyo Lengai. En Maasai significa la Muntanya de Déu. És clar, és l’entitat més poderosa de la zona, un volcà actiu que ha mostrat els seus poders quatre vegades en 10 anys (2007, 2008, 2010 i 2013). I amb els Déus tampoc t’hi pots enfadar, com em deia el Maasai Sunya quan li he preguntat què faran si el volcà rebenta del tot: “We are not afraid, if we all have to die and disappear, let it be now. We accept it = No tenim por, si hem de morir i desaparèixer, per nosaltres ja pot passar ara. Ho acceptem”. I no ho deia compungit, sinó rient. Aquest és també el primer Maasai que tinc al Whatsapp. Com canvien els temps.

Us explico l’aventura per si algú té ganes de fer el mateix 🙂

La gesta aquesta vegada consisteix en escalar un volcà actiu de 3000 metres (d’acooord només 2980m.! per poc!) enlloc de dormir, per veure la sortida del sol des del cràter. L’Ol Doinyo Lengai està a Tanzània, a la zona del llac Natron, terra de Maasais. Aquesta és la zona més àrida i seca del país, just al costat de la gran falla de l’àfrica de l’est, on dues plaques tectòniques s’estan separant. L’única aigua potable surt d’unes gorges a la vora de la falla, que quan arriben al llac ja són tan salines i alcalines per culpa de la terra volcànica que només els flamencs i algunes algues vermelles (que dónen aliment i color als flamencs) encara ténen ganes de viure-hi. El volcà, a més a més, és d’un tipus geològic únic al món entre els volcans actius, i emet una lava d’una composició mineral diferent que en ser relativament freda (510°C) es veu negra enlloc de brillar en vermell (crèdits a la wikipedia).

La llum de la lluna era suficient per a veure-hi durant tot el camí

Com fer-ho
Els campaments de turistes del llac natron estan situats al sud, a la vora dels poblats Maasai i del volcà. Per trobar un guia, només cal comentar-los la teva intenció de pujar i de seguida et duràn a un guia de la muntanya. El permís per a realitzar l’ascensió costa 100 dòlars americans i inclou el sou del guia i un certificat conforme has arribat al cim (fa gràcia). No cal donar-li propina al guia, però els Maasai no en ténen mai prou i te’n demanaran. Si ho has contractat per agència no seràs conscient que ja han cobrat una pasta gansa i encara els n’hi donaràs més. Simplement sàpigues que un bon sou de guia turístic a Tanzània és entre 500 i 750€/mes.

El guia, durant la baixada

Equipament
El més important és tenir una bona jaqueta o forro polar. No ho subestimis. L’únic motiu pel qual encara sóc viu és perquè a l’últim moment un amic em va fer agafar una jaqueta d’esquí. I encara vaig passar fred. És habitual sortir amb molt de marge i, en veure que vas bé de temps, fer una becaineta a 30 minuts del cim abans de la sortida del sol. A les planícies a 1000m fa calor, però a 3000m, tot i ser al cor de l’Àfrica, fa una rasca que pela. Frontal: la lògica diu que si t’has de passar la nit caminant el necessites, i no el desaconsello, però jo no el vaig encendre ni un segon. Amb la lluna en quart creixent hi havia prou llum per fer tota la ruta sota la lluissor de plata. Calcat: sabata tancada per descomptat, i degut a la inclinació, com més flexible sigui la sola, millor. El mateix guia també em van intentar vendre un bastó de caminar, però a mi personalment, em sembla que hauria estat inútil.

Hem dormit una horeta i m’he despertat congelat! ara estem fent una altra pausa curta perquè encara és molt d’hora i crec que el guia està més cansat que jo. L’aire fa olor de sofre.

En Filipo i jo dormint congelats, arrepats a tota peca d’abric disponible

El camí
El més bonic d’escalar aquesta muntanya és el fet de pujar dos mil metres en línia recta. Això és clar, té un preu en inclinació del camí. A més a més, el terreny per on es camina és sorra més de la meitat del camí, i d’aqui vé la dificultat física i psicològica d’aquest cim, ja que per cada pas que fas endavant, te ne’n vas mig enrere. Amb tracció a les quatre grapes aniràs molt millor quan el pendent arriba al 70% o 100%. Prepara’t mentalment. També cal calibrar una mica les teves pròpies forces per minimitzar el temps que t’hauràs de quedar dormint a prop del cim. Si estas en forma i sortir per la muntanya és cosa habitual, faràs l’ascensió en 4-5 hores enlloc de 6 com et dirà el guia. Per sort, la sorra del camí fa la baixada molt més fàcil que la pujada, i pots baixar gairebé tot el volcà a mode de tartera, lliscant avall amb cada salt (si pots acceptar tenir les botes plenes de sorra i respirar pols).

I hem arribat al cim! Al cràter d’un volcà que encara és actiu. De fet em diu el guia que aquest cràter on estem es va crear amb l’erupció del 2007 on abans hi havia una zona plana. És espectacular. Hi ha lava recent negra al fons del cràter, que surt d’un petit subcràter interior que encara fa xup xup.

El cràter, acariciat per la primera llum de l’alba, i el cràter interior bavejant lava negra

Finalment vull dir que el més important és que la motivació principal per a fer-ho sigui el gaudir del repte del camí. Si ho fas només per la recompensa de la sortida del sol o del cràter, et quedaràs decepcionat. Però si t’agraden el muntanyisme i/o els reptes físics, conquerir l’Ol Doinyo Lengai guarnirà una recompensa màgica.

El terreny que a la pujada era un malson, a la baixada és gairebé un bàlsam per als genolls… (exaggeration alert)

I la recompensa a l’arribar a baix? A les 9:30 del matí després de 10h d’excursió nocturna i esgotat i exhaurit? Hem d’empènyer el Land Cruiser perquè no arranca…

PD: Disclaimer. Jo he après català amb accents diacrítics. Ja no sé quins mots han perdut l’accent per culpa de l’últim rampell massacrador de l’IEC i me la pela.
Pela de pesseta o segona persona del singular del verb pelar?

Guia de petites aventures: Ha Long Bay, en caiac

image

Com es comença una aventura? El primer que cal és tenir un company de viatge que et retroalimenti. Que quan tu dius “ei, i si fem tal bojeria?”, l’altre respongui “ho veig, i ho doblo”. També ho pots fer sol, és clar, però a posteriori t’adones que has forçat poc els teus límits. L’aventura comença quan surts de la teva zona de confort. “Allà fora” les necessitats bàsiques que normalment dónes per segures esdevenen un repte. Per exemple, menjar, beure i dormir.

És l’atracció paisatgística més destacada del Vietnam, la badia de Ha-Long, a la costa nord del país, a unes 4-5 hores de la capital del Nord Hanoi. Com si fos extret directament dels escenaris de Bola de Drac, un escampall d’enormes formacions de roca calcària s’eleven en vertical a ran de mar, entre platges solitàries, coralls en aigües poc profundes, túnels i coves de roca, i poblacions flotants de pescadors.

“- Ha de molar explorar tot això a la teva bola amb un caiac. I si en lloguem un per dos dies i intentem dormir en alguna platja d’aquestes?”
“- I si ho fem tres dies per poder arribar més lluny??”
“- Vinga, va!!”

image

Vull explicar-vos una manera alternativa de visitar, o més aviat viure, aquest lloc màgic que ens hem empescat jo i un amic estant aquí: Una ruta lliure en Caiac de 3 dies. Que aquest post serveixi de crònica i de guia perquè si algú més decideix fer-ho, que s’aprofiti també de les nostres lliçons apreses!

L’aventura l’hem començada des de Cat Ba Town, porta d’entrada a la badia de Lan Ha, geològicament equivalent i veïna de Ha Long. A Cat Ba Town s’hi arriba en 5h des de l’estació de busos de Luong Yen, a Hanoi, per 250.000 Dongs (10€).

El primer cop que vam plantejar aquesta idea a un dels llogaters de caiacs a Cat Ba Town ens va dir que no era possible. Prohibit, deien. Perillós. Nosaltres creiem que simplement no volien arriscar-se a deixar-nos els caiacs fora de la seva zona de control. Al final vam trobar un home, el propietari del Quang Anh a la platja de Ben Beo (encara a Cat Ba Town) que no tenia cap problema a llogar-nos caiacs tants dies com volguéssim, mentre li paguéssim per avançat. L’home amb prou feines parla 5 paraules en anglès però semblava evident que li corria pressa fer-se amb els diners. Tracte fet doncs, 1.500.000 Dongs (60€) per tu, i dos caiacs dobles per nosaltres durant tres dies. Agafar un caiac doble per persona era necessari per a tot l ‘equipatge i provisions que dúiem, però si es fan dos dies enlloc de tres potser es pot apanyar tot en un de sol.

image

I aquest és el pla:

Dormir
La idea era dormir acampant a les platges. No big deal. Una tenda de campanya lleugera per a dos, màrfegues i sacs-llençol. Però va resultar no ser tan fàcil. Amb les imatges per satèl·lit del google Earth es veuen moltíssimes platges arreu, però amb la marea alta desapareixen totes! Coincidia que aquells dies el pic de marea alta era per la nit, però encara bo que la lluna estava en quart creixent i per tant les marees eren suaus. Vam tenir sort la primera nit de trobar una clapa minúscula de sorra a l’entrada del bosc, i la segona nit ja vam saber llegir millor les platges per acampar. El factor marea cal tenir-lo controlat abans de sortir.

Un cop vigilat on és el nivell màxim de la marea, que indica la línia d’algues a la platja, es pot procedir a netejar i aplanar el terreny per plantar la tenda. Recomano a qui ho vulgui intentar que s’estudïi les fotos del google earth amb molt deteniment per trobar les platges més llargues i planegi la ruta una mica per avançat. Al mapa indico un parell de platges en les que segur que s’hi pot dormir (punts verds; excepte si és lluna nova o plena i el pic de la marea és a la nit, llavors crec que no queda platja enlloc de Ha Long o Lan Ha bay).

image

image

Menjar
A Cat Ba Town hi ha una sola pastisseria. D’allà vam agafar pans per tots els dies, que menjaríem amb llaunes de tonyina, i brioixos per esmorzar. Pels vespres preteníem cuinar fideus instantanis, però dúiem redundància de pa per si no aconseguíem fer foc. També teniem algunes galetes i pomes com a pica-pica. Al final ens vam menjar tots els fideus, tot el pa, i totes les llaunes, galetes i fruita, i si no haguéssim cuinat hagués estat poc. Hom fa molta gana quan està en pla de supervivència!

Per fer foc, les platges sempre tenen branquillons secs i trossos de fusta, i de vegades bambú sec (crema molt bé!) que ha arrossegat el mar. Cal tenir una mica de traça a muntar una llar de foc per cuinar amb les pedres de la platja, i dur paper sec per encendre-la. Una pedra foguera et pot salvar la vida quan els llumins s’han mullat i l’encenador s’ha trencat…

Per beure i cuinar, 20 litres d’aigua van ser suficients per a dues persones els tres dies.

Orientar-se
Abans de sortir ens vam descarregar els mapes en google maps i google earth. El segon és el més important perquè el relleu de la costa està millor definit. Molt de compte amb l’smartphone al mar, ja que si no és submergible s’acabarà espatllant només per la humitat (true story). Activa el GPS i el mode avió per maximitzar la bateria. Només amb això la orientació va ser molt fàcil i sempre reconeixíem el que vèiem, tot i que a priori pensàvem que seria més complicat.

image

Fer/veure
Evidentment remar. La principal raó per fer aquesta aventura és tenir la llibertat d’explorar tots els racons de les formacions més espectaculars, creuar els túnels més massius, i desembarcar a les platges més salvatges. Per esbossar la ruta per avançat, calcula que es poden fer 20km per dia (acabant una mica cansat).

Els tours organitzats d’un dia porten molts turistes als racons més espectaculars. Val la pena veure’ls també si vénen de pas. Tot i així algunes formacions precioses no són visitades perquè estan en aigües poc profundes i els vaixells de 60 turistes no hi poden arribar (això i els llocs concorreguts són les àrees taronges del mapa de més amunt). Tothom és portat també a la “monkey island”, on hi ha alguns macacs deixant-se fer fotos i robant menjar. L’única gràcia de l’illa però és l’excursió fins al cim de les roques. No la comencis descalç/a.

També volíem fer psico-bloc (deep water soloing), però no va poder ser degut a les marees, que eren baixes durant el dia. Quan la marea està baixa, l’inici de les rutes queda massa amunt, i a sota només queden tres metres de roca esmolada com un ganivet i musclos assassins. Ara bé, amb una bona marea alta al migdia, hauria de ser possible. Indico també un parell de llocs que haguessin fet les delícies dels nostres escaladors interiors.

En un parell de llocs també hi ha pobles flotants de pescadors vietnamites (es veuen a les fotos per satèl·lit), molt interessants de veure, però generadors d’una gran brutícia a l’aigua.

DSC02862

image

Equipatge clau
A part del ja explicat per dormir, menjar i beure:
– Repel·lent de mosquits. Preferiria repetir l’aventura sense menjar que sense repel·lent de mosquits.
– Crema solar i barret; no et refiïs de la boirina constant.
– Farmaciola amb iode, gases i esparadrap. Jugant amb el paisatge et faràs mal segur, i les tirites no aguanten al mar.
– Bosses impermeables; però si vols que quelcom no es mulli gens, no ho duguis.
– Xancles còmodes! les roques són molt esmolades, i unes flip flops quedaran trinxades (juntament amb els teus peus).
– Bateries externes per recarregar els mòbils (pel mapa!)
– Cordill per lligar els caiacs a la nit; sinó la marea se’ls hagués endut.

Una aventura inoblidable que et deixa amb records per somniar les properes mil nits. Si algú llegeix això i fa quelcom semblant, feu-m’ho saber!

image

image

image

image

image

DSC02917

DSC02926

DSC02955

DSC02965

image

From Mud to Wood: Refugee camp of Dunkerque, France

image

The farewell could have been in fact a typical start, if it had been a different kind of trip. As I went to say goodbye to Malte and his spouse Miriam at their “home”, they invited me in for tea. They now have a dry wooden floor on which they laid enough blankets to make a soft surface on which to sit during the day and sleep during the night. On top of the blankets they have a gas heater and, on the side, a pallet and some self-made shelves make a tiny integrated kitchen and storage, stockpiling the donations they have received these last days: Blankets, clothes, some shoes, flashlights and food. The still naked walls will probably be decorated soon with colourful blankets or tissues, as I have seen in other wooden cubicles in that new camp.

They are living in Dunkerque since 5 months. They passed here all winter. They arrived with the objective of crossing over to the UK, where they say they have some cousins. They fled from the Iraqui Kurdistan. They say that Iraq is not a country anymore, that it is broken. They hold no hopes of ever coming back.

“-Do you like the tea? It reminds me of my home, it’s the same tea I used to drink in Kurdistan.”

5 months in the refugee camp admitted to be with the worst conditions of the world (although it seems it will be soon surpassed by Idomeni). In a tent in the middle of a cold bush field. They could never build solid structure because the Gendarmerie controls the access and confiscates all construction materials the refugees and the volunteers try to smuggle into the camp. But the worst, what makes the camp a nightmare, is the mud and accumulated water. The whole camp is a swamp of liquid mud that mixes up in a big pool with rotting food and human waste in general, creating the most health-threatening slush you can imagine. And this slush covers all shoes, socks, pants, of the inhabitants of the camp. And it spreads to the interior of the tents, to the walls, and it ends up by covering everything in mud, including the people.

image

Hairdresser in Dunkerque's jungle

image

Main street of Dunkerque's jungle. Refugees and volunteers carry still usable objects to the new camp.

In order to free two thousand people from this horror, the organisation Utopia, with the help of Medicins Sans Frontieres and the Mayor of Dunkerque, have built a new refugee camp in an area free of mud, establishing 3×2 meters wooden houses that can allocate either families (which forms approximately 40% of the people in this camp) or groups of 4 single men. A special mention to the mayor of Dunkerque, who has allowed and supported the new camp to exist, against the wishes of the Préfecture, which wanted to forbid it, and already now plans to demolish this new camp.

I met Malte the day they opened the camp and I was volunteering in the bus arrival to lead the refugees to the registration process. Malte arrived alone claiming he needed a house for him and his wife. He was not the only one. But he would not be given a house until they both showed up together. It took me time to convince him that it would be useless to “lead him to the person who gives away the keys”, as he was asking; but that he had to head back to the jungle as soon as possible to find his wife and come back together. I talked to the driver of the bus he came with for him to be returned to the jungle.

image

Refugees registering in Dunkerque's new camp

I worked for three days in this camp, one in the jungle, and one in the warehouse. Just a few days, and the wooden cubicles have been enlarged with pieces of tents or even wooden structures. The space between cubicles has been covered and turned into small storage rooms, and the interiors have been decorated with blankets and stuffed toys. In the streets, the first businesses start to flourish, with tables selling cigarretes, and some already plan to open a restaurant (in the style of the Calais Jungle, which I will explain some other day).

“-Are you going to Calais? I have to go to Calais. I have to find a smuggler that puts me and my wife in a truck to go to the UK”.

I don’t dare to speak against his words. Will he be in better conditions in the UK than in France? I doubt it. They are not wanted, anywhere. Both governments see them only as a disturbance which they hope will magically disappear. Perhaps if they destroy their “homes”, they think. If we break these weak four wooden walls and forbid them to “establish” anywhere else…

The most stressful task in the camp is to be at the men’s distribution point. Boxes with donations arrive, all sorted by clothes types and sizes. There’s a lot of variety, but they all want exaclty the same, which they shout all crumped in the window of the metallic transport container in which we stand, alternating some “my friend!”, and “please please!”. They want tracksuits and jackets. And they all have the same size, which is the size of a grown-up child in Europe (except one lucky guy who will enjoy as many “big european” size pants as he can take). If we receive shoes, it all goes mental. And we’ll run out in a matter of minutes. There’s no break in the 3 hours I spend in there in the morning. And still have to repeat in the afternoon.

image

Des de dins d'un contenidor de transport, oferim roba als refugiats del camp.

So this is why the tea at Malte’s place feels like an Oasis. This same afternoon, he also dropped by the men’s distribution point, but not to ask for shoes, as he already has, but to help me spread the message of what we have run out of, which I was failing to convey. His contribution has considerably helped in reducing the shouting voices.

I relax with the hot tea in my hands and laying my back in the wooden wall, and I realise that connecting with the refugees here is not like in Lesvos. There, after seing them for a day or two, I would wave goodbye with a smile, their faces full of hope, and wished them good luck in their trips. I was telling myself, perhaps purposedly trusting in the energy sparking in them, that everything would be alright. Here, when I tell Malte that I am leaving, I can’t but feel disappointment in his eyes. I will go, but he will stay. He’s here since 5 months, and who knows how long he will be here for. And whenever he continues, where will he go? Their hope is badly wounded, but in these people, it never dies.

“-I’ll write to you when I reach the UK!”
“-Please do so! And I’ll come visit you immediately, my brother“.

image